Relat XXI (c)

Si s’agafaven com a vàlides les longituds del mapa Paluzíe, Logroño havia d’estar on és Astorga, cosa que no deixava de ser una premonició, perquè allà fou on l’enviaren de sorteig a fer la mili al Mauro, set anys més tard, tot i que mai la faria, de resultes d’una esperada amnistia ja a les acaballes de l’obligatorietat del servei militar, però de moment el que contava era que n’havia de fer una volguera que no volguera, i era aquesta de la Laboral. El veïnat, que generalment sap de les coses dels altres amb una mica d’interval, just el que disposa la part implicada en la novetat, en el cas dels fets que atenyen un local públic, com ara l’orxateria, se n’assabentava de les noves quasi al mateix temps que succeïen i així li passava, li estava passant de fet, al Mauro aquell matí infaust. El temps semblava que es paralitzava i pareixia que tot girara més lentament sempre al voltant del pobre xic, ben poc dotat per fer de protagonista, tan jove i vorejat d’altres que sí que ho desitjaven, i així varen anar passant pel local els clients habituals que sense pretendre-ho també n’eren informats, quasi imperceptiblement, als quals els importava ben poc on és que anava a estudiar el pròxim curs el fill menut del Frederic, però un cop allí i atesos que la conversa girava entorn d’aquesta notícia hi feien part com millor podien mentrestant berenaven de fartons o ensaïmada, àdhuc de rosquilletes, amb orxata o barrejat, alguns, com ara el Roig, un pintor de pinzell gruixat modern i alternatiu, d’orxata amb llima, una opció, val a dir, entre poc escaient i agosarada, i les hores se succeïen i acordaven que cada cop seria més gent la sabuda, i com presos per un consell tàcit tothom se n’alegrava i deia la seua, el Morrut que això li aniria molt bé, que ell havia sentit a dir que en aqueixos llocs la disciplina era una màxima, com si el pobre Mauro fos poc menys que un esperitat enfollit que haguera saquejat alguna vegada la Ferreteria el Siglo de sa mare; com a molt havia mostrat el seu neguit en haver d’anar a comprar a un lloc on sempre hi havia cua i s’havia d’esperar i ho feia ben visible en arribar davant la cara de pocs amics de la senyora, a qui no es podia evitar perquè era la caixera; o el tio Pedro, de ca Marita, també se n’alegrava, que manta vegades l’havia vist comportant-se amb poca corretja davant dels clients, i amb qui el Mauro tampoc no tenia gaires simpaties tot i que el tio Batiste li era fratern, segurament per l’edat, però el fet és que el Mauro d’adolescent ja afitava maneres poc destres amb el tracte social, que esdevenien grolleries si la persona mostrava sorpresa a les envistes dels seus gestos, vaja que no deixava de ser un mal educat amb totes les lletres si se li feia un lleig al seu comportament. Estava aviciat, això es podria considerar una evidència, i alguns dels amics del germà gran, el Marc, per exemple el Peris, li ho deien i li ho feien saber sense embulls quan la cosa se’n passava de la ratlla, que era sovint. L’ingrés a la Laboral el podríem veure com una mena de correctiu necessari, sense que això implique cap càstig emprés per ningú, però celebrat per molta gent, en silenci o no, per provar de reconduir pel bon senderi del seny el xicot de pocs recursos i menys independència, encara de formes difuses i moviments confusos, poruc i disposat en comptades ocasions al sacrifici, gens sabut del seu cos, que podia fàcilment ignorar, una espècie de grasset que no acabava de despenjar-se del grafisme que s’havia fet de si mateix, per mandra, per cofoisme, per llàstima pròpia des de la mort de la mare.