Relat XXI (d)

El tio Pedro i la seua senyora tenien el negoci just devora de l’orxateria. Temps enrere, en aqueix lloc hi havia una peixateria, cosa que enfollia el Frederic quan arribava l’estiu i bufava de ponent perquè, orientades totes dues entrades cap al sud, tot el flaire del peix, no sempre en òptimes condicions (eren encara moments de quasi postguerra, els anys darrers en què encara vivia la Farta i els primers –’50 ençà- de fer-se càrrec el pare del Mauro del llogarret), s’endinsava pel local travessant-lo de part a part i s’instal·lava a l’obrador, la zona més obaga de la casa, fresca i alliberada de les roentors de la canícula, on era possible de respirar aromes de xufla molta, llimona ratllada o canyella enramada, per no dir del sucre cremat, un oasi de pau, doncs, ultratjat i violentat per la sentor dels líquids nauseabunds del peix de la tarda, que feien net i les aigües s’escampaven vorera avall pels claveguerams encara poc destres d’aleshores, just les hores dels primers clients de la vesprada que pretenien de berenar, reposats de la migdiada i rentats de diumenge, una líquida amb rosquilles, o un aigua-llimó reparador, al taulell de pedra de l’orxateria. Veritablement era un contrasentit pretendre-ho, i els queixals del Frederic, un jovenot dels més forçuts del poble, d’escassos vint anys, treien foc i el seny se li consumia entre fuetades de podridura marina quan veia que els clients se li queixaven, amb tota la raó del món, d’aquest desgavell irresoluble. Per això se li va fer de dia el dia que tancaren la botiga de les llampugues i sardines i li n’obriren una de perfums i drogueries varies, fils de cosir i botons, cintes decoratives i randes de cortines, enfilalls de passamaneria i cremes de fantasia, puntills i transparències, un món de meravelles on s’atansaven les senyores amb més poders del poble a refer les antigalles de les seues costures, a provar aquell agosarat olor damunt la tebiesa d’unes colrades pells –les primeres del llogarret- encara per estrenar. De les fètides ocurrències dels llobarros i els mollets es passava d’un cop a les sensacions íntimes dels flascons per descobrir, de la mà del tio Pedro i la seua senyora, que venien de Benissa i s’acomodaven al passeig de Tavernes, el lloc de moda dels temps moderns, de les primeres platges, dels primers vermuts com Déu mana, de les primeres rosses irlandeses, les primeres forasteres del Madrid divuitesc –després començaren a arribar-ne de les rodalies, també-, els primers cinemes d’estiu, l’Astoria i la Rosaleda, dos móns màgics i irrepetibles, els primers banys del Marc i el Mauro a la bassa del passeig, ara ja convertit en el món sencer a l’abast, de la mà de la mare.