Relat XXI (e)

Al tio Pedro ja li anava bé que la terrassa de l’orxateria esclatés per les quadre bandes els anys seixanta i setanta i vuitanta, perquè tanta gent hi passava que necessàriament se n’escolaven a ca seua de retop a la recerca d’alguna cosmètica moderna o flascó de perfum, però solia mirar-s’ho més aïna des de la barrera, tant de batibull i enrenou, sobretot les hores en què la seua botiga romania oberta les vesprades de les llarguíssimes tardes dels estius. Tardes, les dels dies feiners, que invariablement començaven amb l’arribada d’Amadeu, el vaquer que ens duia la llet acaba d’esmunyir, just al final de les migdiades immenses, però no encara que la gent voltés pels carrers, sempre i indefectiblement ho feia en aqueix moment previ a l’inici de la contesa, com per esbrinar millor la disposició del camp de batalla, les taules disposades en perfecta alineació, en tirallongues simètriques a l’ombra de les acàcies i els plataners, tot i mantenint la forma en creu, com a les seus catedralícies, del dibuix de la planta dels arbres, i només a la banda sud del temple era permesa una segona filada de reforç, entre columna i columna, com de contrafort que esdevenia nau lateral d’immillorable vista, per acoblar el considerable nombre de clients quotidians que en onades successives –la primera de cinc a vuit, de les vesprades, clar- ens visitaven delerosos d’un bon producte reparador al refugi del passeig. I el vaquer, se la mirava una mica anhelant, tanta disponibilitat per a la passarel·la del diari, quanta, quanta, quanta gent podia acabar passant cada tarda per allà, dones de bon vore, jovenetes de mos tendre, festejadores de pitrera inabastable, nines de bon bressol encara per alletar, alguna mare atrafegada d’anques bellugadisses, amigues de tot plegat que s’atansen a fer el berenar abans d’incorporar-se a la feina del Mollaro, de cal Llàcer, àdhuc de ca Marita un temps no gaire llunyà, i el vaquer badoquejava d’esma l’home mentre es prenia el cafè tocat per enlairar una mica la tensió, tot i que era molt probable que vingués d’enfonyar-li la titola  a la senyora, que arribés d’ensorrar-li la cigala ben endins l’hora de la sesta, però es veu que qui s’està entre vaques tot el dia va encès de cua bona part de la jornada, i capcot per l’espectacle que anava irremeiablement a perdre’s agafava el sac de xufla mòlta que també havia vingut a prendre, sana menjua per a les beneïdes mansoies, i marxava, content d’haver estat tan a prop de la glòria, tan a prop com la seua condició de vaquer li permetia, i tranquil de no haver-se-les hagudes de debò amb la fauna que cada tarda hi fresquejava la vista; al cap i a la fi, les vaques eren més bones de conduir.