Relat XXI

I (a)

Quan Mauro va saber que li havien donat la beca laboral, tan considerades en aquella Espanya franquista, la cara li va canviar, com solia passar-li sempre que alguna nova li sobrevenia, perquè era un xiquet de pocs recursos, tímid més aïna, però sobretot poruc de mena, de cos esquifit, com de llampuga, si més no fins que sa mare va viure, després ja va anar eixamplant una mica; i de fet, un xic de descontrol en l’alimentació i un molt de poca cura personal, les condicions en què el deixaren les circumstàncies luctuoses el varen dur a un estat pròxim al dels grassonets, que és aqueixa condició dels dimitits del cos. Mauro tenia una cara de nin, accentuada per les rodoneses que anunciaven un greu desacord, i la boca se li desplaçava a l’esquerra quan alguna cosa no rutllava, quan el mestre li mormolava, el renyia, de petit en públic, quan es trobava davant de la nina estimada a la replaceta de l’església els dies celestials, quan li passava allò de la ‘física i química’ al passeig amb l’Amadeo i després arribava a casa amb els calçotets tocats. Quan aquell matí d’estiu del ’74 va conèixer per carta la notícia de l’acceptació de la seua sol·licitud d’ingressar en una universitat laboral, enmig de tothom, perquè era enmig del món que hom vivia si havia nascut a l’orxateria del passeig, la de la Farta, la cara se li va desplaçar a l’esquerra, i l’alegria que el germà i el pare manifestaven pel missatge de correus es tornava perplexitat en la boca torçuda del Mauro, que no sabia ni on era el poble o la ciutat on l’enviaven, cosa que li va fer guanyar un temps preciós i fugir cames ajudeu-me escales de caragol amunt, al primer pis, a l’habitació que compartia amb el germà Marc el temps que la mare va viure però que ja era la de la tia Lola i la Mireia, la menuda de dos anys, per tal de mirar al mapa que hi havia penjat de la paret decorada de paper, un mapa força curiós, que tenia el Meridià 0, que nomia de Madrid, passant per la capital d’Espanya, i el de Greenwich discretament assenyalat, indicat amb prou feines però sense presència cartogràfica a la imatge –Mapas Paluzíe-, i escodrinyar què era això de Logroño i per quines latituds s’encontrava. I li va semblar que era molt i molt lluny on l’enviaven el curs proper. Tan lluny que la cara se li va quedar de moment regirada per l’emoció, una lleu angoixa sostinguda que tard o d’hora esdevindria tremolors del físic i balbuceigs de la parla, que ningú, tanmateix, semblava detectar, i així que va baixar altre cop al local per informar al món d’allò que resultava ésser l’únic que ho desconeixia, tots li varen fer veure que n’havia d’estar content, extremadament content atesa la primmirada manera com s’atorgaven aquestes beques, un privilegiat, vaja, és com s’havia de sentir, que no saps tu quanta gent demana aquesta possibilitat i quina poca obté la gràcia del dictador, del gran pare, perquè d’això semblava que es tractava, acabava de ser escollit per a ser un dels moltíssims fills de la pàtria que podrien estudiar de franc, gratuïtament gràcies a la mercè del generalíssim. Però de tot plegat no acabava de ser un raonament que al Mauro li servira per adobar la boca i posar-la al lloc, i entre enfilalls de paraules d’acceptació i de joia per part dels seus –germà i pare-, que n’estaven encantats, una boira insistent s’instal·lava a les parpelles que se li cloïen pel pes.