Relat XXII (a)

Mauro ho deixava tot enrere de camí a l’ignot, com en aquelles excursions de més petit quan s’estava, sense ganes, una o dues setmanes d’escolta de l’OJE, vestidet de trinca de cap a peus, mitjons gruixats de cotó, no se sap si perquè hom es podia veure atrapat a la serra i presentar-se el fred de sobte en ple estiu, sabates de cuir impecable de sola de goma comprimida capaç de travessar totes les grans rutes d’Europa sense ressentir-se’n de l’escomesa, pantalons curts, propis de nins, que era el que érem, d’una tela fortíssima com les lones més atapeïdes i resistents, tot de butxaques, els mistos, la llanterna, la minúscula cartera on duies quatre xavos, els suficients per poder satisfer un desig d’infantó, una corretja de campionat amb una sivella d’acer, del millor d’Alemanya, que era on segurament s’hi emmirallava aquest projecte d’organització juvenil espanyola, tan semblant a d’altres italianes o americanes de l’època, però ara, cap a la Laboral, tot i que partia també amb roba nova i segellada amb el número 235, des la interior, de calçons d’hivern i samarretes polars, fins a la jaqueta més d’abrigall, hi mancava la il·lusió del desconegut amarat per la protecció de la mare, que ja no hi era, com havia canviat el món en pocs anys, molt pocs, entre els seus deu, onze, en què s’esdevé l’acampada i els quinze, que parteix a la Universitat Laboral, la mare finida per l’octubre en què el Mauro faria dotze anys i deu mesos menys tres dies, el cinc d’octubre de 1972, ara la cosa era com exposar-se un gèlid dia ventós amb el pit a l’aire i esperar que la febre et guanye des de dins, sense opció de dir res al pare Frederic, ni menys encara al Primogènit Marc ni als acompanyants, Peris l’Assenyat ni l’Emili el Vell, aquesta vegada la por duraria, octubre de 1975, un temps generós, segellada per la recent visió de L’Exorcista al cinema Capitol de València de la mà del cosí Juan Vicente el Recte, segurament perquè empès a créixer ràpid, el pare de vidu i jovenot i el primogènit de jovenàs de COU, hauria sol·licitat d’ésser acompanyat per demostrar-se a si mateix i al món circumdant, per bé que ningú hi estigués pendent, que ja era tot un adolescent capacitat per iniciar un viatge, el viatge que ell no havia demanat a ningú de l’entorn, que li va caure al damunt com les penyores menys agraciades dels jocs de botella, i així se n’anava no se sap on ni per què ni com, ni quins set sous s’emparellaven per fer-li la ziga-zaga d’haver d’abandonar el seu cresol de soca-rel que era el de la mare, tot i que sense mare, un bressol que compartia amb aquells amics de l’institut, fets pinya aqueix quart curs de batxillerat, el muerto, Pastor, quiquitil, el negre, Meló, una partida inesperada, com quan la mort del Lluís del Molí, o la del fill del fotògraf a l’ascensor de la plaça, a l’edifici del sindicat vertical, o aquella d’aquell desconegut de la muntanya, o encara la de la germaneta de sis dies i la del tio Miguel, o la immensa de la mare, insubstituïble, totes anteriors a la mort del Mauro, de pocs dies anterior a la mort del gran dictador, una mort que hauria de veure anunciada a la depriment sala de Televisió de la Laboral a l’edifici on dormíem els interns, avantsala de cada nit, de totes les nits del pànic induït per la visió d’aquell film, impossible de dir, impossible de compartir, impossible de treure’s de sobre, com una mala peça fantasmal que cada nit, en una habitació amb altres onze persones, connectada amb altra amb dotze més, i així fins a un total de noranta-sis persones a la mateixa planta repartides en quatre ales, per dues plantes, la por seguint-te cada nit entre quasibé dues-centes persones escales amunt fins a la teua llitera, fins al teu llit, en silenci, mut, els ulls suplicants.