Relat XXII (b)

III (b)

La tercera i darrera part de l’estada a l’institut, després del parèntesi del cinquè curs a la Laboral, fou de desvetllament, murri, però, lent i sense ganes, rondinaire amb vel·leïtats d’adult, diletant amb la responsabilitat, pusil·lànime amb pràcticament tot el que m’envoltava i agosarat inútilment en aquelles coses en què hagués calgut una mica de seny, just una creixença a l’inrevés, enfrontat amb la imatge que de mi se’m presentava als somnis, decidit a avançar cap enrere, com si la direcció natural fos reaccionària, i no me’n temia de quan gran era la meua visió conservadora de l’entorn, tant que feia pena de mesurar-la, foren els anys de les grans contradiccions, de l’ésser mal educat en relació als companys de feina a l’orxateria, de la persona supèrbia a les envistes de la futura formació acadèmica, i que va finalitzar com va finalitzar, i tot això encapçalat amb l’empremta de l’assalt a l’institut una nit d’octubre per aconseguir un examen que jo ja sabia fer amb els ulls tancats, però calia participar de la bretolada, ni que siga per cridar l’atenció a casa i entre els amics, els pocs que anaven quedant, i decebre els professors que no es varen explicar mai perquè hi vaig fer colla entre aquells descamisats en matèria de coneixements, jo, que uns mesos després hauria de treure matrícula d’honor en física i en matemàtiques, a més de nombrosos excel·lents en altres coses tan dispars com història de l’art o filosofia, però el cas era donar pel sac i fer-se notar, els anys de l’enamorament d’aquelles cuixes de pana de blau cel de la Bajoca, més aviat del cul, i de les mamelles, clar, què és una dona sense unes bones mamelles, són la mare de totes les mirades, i elles ho saben, no s’estan de mostrar-les si les tenen per ensenyar, foren els anys de les destrosses domèstiques, també en part amicals, ni l’un camí ni l’altre no tornaria a ser un racó d’aixopluc, havies de créixer sí o sí i jo encara m’estava matant a palles enlloc de cercar una xicona que em despertés i m’alliçonés en les primeres lletres, que varen tardar a arribar, i encara m’havien d’operar de fimosis, mare de déu, si això era tant com reconèixer que mai de la vida havies estat amb cap xavala, alguna escalforeta a la fosca de la discoteca de torn, amb aquelles precisament que tampoc no trobaven l’eixida per enlloc, de moment, perquè les altres primer feien una mica de pràctica amb les parelles corresponents per fer dentetes a la resta, però pràctiques de les de bon de veres, i després s’escapolien d’amagat quan menys t’ho esperaves, més calents que altra cosa tots dos, i tornaven al cap d’una bona estona, si no era que no hi tornaven, o ho feien just poc abans que s’acabés la sessió, i t’acabaven de fer un repàs amb la mirada que et feia veure que eres un pobre desgraciat que s’ha atipat de copes de mala qualitat i se la pelarà en arribar a casa, no pensant en aquella amb qui s’havia fregat el penis tot inflat, i qui sap si s’havia deixat anar una mica i tot –pobre xic, sinó en aquella altra que se n’havia anat amb el polla grossa de torn vés a saber on per fer-li què, que tenies tan poca traça que no arribaves ni tan sols a imaginar-te què es podia fer amb unes cuixes com aquelles, sobretot amb el que hi havia just al bell mig, un ignorant, vaja, dels grans i resistents, dos anys de patir més que un condemnat a galeres o un emigrant dels d’ara que no toquen ni pèls ni figa, si són negres majorment que d’altres races poc o molt van instal·lant-se, dos anys de creure que sempre podries viure del conte del comte del compte, d’històries d’un mig poder per la pela que donava l’orxateria, d’un saber que aviat seria insuficient per poder resoldre problemes de ciència d’un cert nivell, de lectures fetes amb presses i malament, sense saber que l’exili de tu hauria de durar molt, massa i tot.