Relat XXII (b)

II (b)

Com suplicants a la fosca partien aquell vespre d’hivern, encara d’hora foscant en què es dirigia cap a l’institut, ai mare, quina por, però la mare no hi era; Mauro estaria a tercer o quart de batxillerat, els dos cursos que encara va fer al poble abans de l’èxode a Logroño, dos anys estranys per la manca del tot i al mateix temps abocats als amics, absolutament dedicats en cor i ànima, tan així que cada vesprada quedàvem a fer el partidet de futbol, sempre els mateixos, tots del grup, sis o vuit, segons les ganes, d’aquell quart de majoria de dones, fins a trenta, que fèiem classe plegats; en aquells temps, però, encara durava l’extrema protecció de no se sap què i a Gimnàstica no hi coincidíem mascles i femelles, per això era tan important no faltar al centre cap dels deu xicons, perquè altrament no podíem jugar el partidet de bàsquet, la gran revelació de l’any, que el professor Mimou, tan poc donat a fer res d’esport, de fet no es treia ni la jaqueta, mai el vaig veure vestit adequadament per a una lliçó d’Educació Física, ens havia descobert, i ell feliç, sense fotre un brot, mentrestant al gimnàs de devora les xicones feien tot d’exercicis de terra ordenats per la Resurrecció, la sergent, que li dèiem, tot un caràcter, filla d’un falangista de postguerra afavorit per les autoritats locals, qui sap si la feina de la filla no n’era un entre tants dels favors heretats d’alguna penyora del passat, i a qui un dia el Frederic va haver de posar recte per una bufetada sense massa trellat que li va regalar al Mauro, que sembla que d’una pilotada –ja assajava de més petit al passeig l’art de les potades a la rodona- havia arribat a fregar aquell senyor ja molt major, massa major, per diferenciar un joc d’infant amb una agressió que es mereixia un càstig, una resposta exemplar, a la qual cosa els presents, un grup d’avis de l’edat del susdit, varen agrair amb el gest, si li arribaves a palpar la cara te’n pagàvem una i t’aplaudíem, que aquest carallot s’ho mereixia de llarg de tantes que en va fer durant la primera postguerra, i no sabrà mai Mauro si aquell incident va influir amb aquell altre d’uns anys després, el de tornada de Logroño, en què de viatge pels Pirineus de final de curs la Resu va amenaçar-lo de retornar-lo a casa amb el primer tren per fer el borinot a l’autobús que els duia de ruta, de tant que s’escarrassava de moure renou, encoratjat pel Montilla l’iniciador, el meu guia en aquella excursió d’adolescents, per bé que encara de nin, quan es prefereix de molt la companyia dels amics i perseguir el baló de futbol com si t’anés la vida en el joc que els experiments amb gasosa d’habitacions gèlides d’hotels sense gràcia, data el passeig a la recerca de la bicicleta oblidada pel Mauro al centre aquell maleït dia d’hivern d’hora foscant, se l’havia deixada sense voler per tanta gola d’arribar als sequers per encetar el partit amb els amics i son pare el feu tornar a cercar-la de nit, carrer La Dula avall, en la mateixa direcció del cementiri, el mateix que feia cada dia d’anada al centre, però aquest cop tot sol i de nit d’hivern, amb l’amenaça ferma de no tornar a casa si no era amb la dues rodes de cadena emesa pel pare, que la mare ja no hi era, si no de què, i amb la camisa que no li tocava la pell va haver de fer el cor fort i arrimar-se a la caseta dels bidells i demanar-los per favor pel que més s’estimaven que li obriren el centre que ell havia de recollir l’estri i tornar-se’n, cames ajudeu-me, més ràpid que un meteorit, La Dula amunt, cap a les primeres llums del poble i, ja salvat, després cap a casa, suplicant que el cabreig del pare s’hagués esvaït del tot, els ulls més oberts del normal, com quan hom té por i vol veure millor què li pot venir a sobre.