Relat XXII (c)

Els anys de l’institut per a Mauro es dividien fàcilment en tres etapes ben diferenciades. Els dos primers cursos, 1970-71 i 71-72, foren els de la garbera, tothom hi era i cadascú feia la seua, serien encara els equivalents a un tercer cicle de primària actuals, encara nins que amb prou feines saben autocontrolar-se, i així passava que hom podia dir alguna cosa que li venia al cap a classe, una bajanada sense importància, i el professor Alba, de matemàtiques, treure’t defora al passadís, expulsat del regne de la normalitat, i Adelaida, la filla de Maria l’espardenyera, que va faltar el mes de març de l’any 2015, en una temptativa honesta de preocupar-se per l’exclós, en interessar-se, provocar la fallida i l’esclat de plors incontrolats d’aquell, gran ploramiques com era, que s’encanyava a la mínima, disgust que li va durar fins ben entrada la vesprada en què, ja una mica més reposat, va compartir temps i espai dalt del segon pis de l’orxateria, amarat per la graciosa companyia de les xiques –Nieves, la filla de la tia Maria, germana del Frederic, entre d’altres- que cosien per a la mare i se’l miraven goludes de fer-li un petonet cada cop que el Mauro feia morrets o desplaçava els llavis a l’esquerra, en senyal de disconformitat o malestar per alguna cosa que no li anava bé del tot; però també hi va haver moments de glòria –per cert el tal Alba, per no tenir, no tenia ni títol per exercir, i encara avui costa de creure com podien passar aquestes coses, que algú s’infiltre al sistema sense papers, o no tant si hi pensem que a les darreres oposicions del Mauro, les de càtedra, encara hi va passar gent el sedàs fins a la darrera comprovació, sense la necessària exigència acadèmica que se sol·licitava de primeres, en els fulls d’inscripció, per poder participar-hi, cosa que va endarrerir fins extrems insuportables la publicació dels nomenaments al butlletí oficial de l’estat, mare de déu quin desgavell- com en aquella classe de religió en què don Ernesto, el caboteta, però, el va haver d’expulsar, ja a segon curs, que havia agafat confiança, perquè era incapaç d’aturar-se la rialla absolutament descontrolada que se li va encomanar de cop i volta, rialla que encara li durava quan va arribar al despatx del cap d’estudis, on, finalment, se li va travessar, com no podia ser altrament si teníem en compte que el collonut de torn era el frare mallorquí casat amb la de llengua, el Vanrell, a qui Mauro ha vist en més d’una ocasió passejar per l’avinguda de l’Antic Regne de València, molts anys després, i fins i tot agafar el vol a l’illa, els anys en què el nostre protagonista treballava a Mallorca; per no esmentar l’amenaça amb què se li adreçà perquè deixara en pau l’Anna, la Mesquida, supose que per interposició de la mare d’aquesta, una senyora de molt bon veure que segurament no veia amb bons ulls que a la filla se li arrimés, tot i ser un esquifit xiquet sense cap opció, un fill de botiguer, a ells, que eren tarongers de soca-rel, clar que poc podia imaginar la senyora que el seu cunyat hauria d’anar un dia a la casa quartell de la Guàrdia Civil a declarar que, efectivament, la nit passada, a l’hora que afirmava el Mauro, l’Anna era amb ell a l’hort del pare d’aquest, sense conseqüències, no vagen vostés a pensar res fora de lloc. Un segon curs, idó, tot de mascles que es llançaven a terra per mirar-li les bragues a l’Aranda, la de dibuix –que també es va presentar, sense treure-les, a les mateixes oposicions de càtedra suara esmentades- sempre que aquesta s’asseia a la taula del professor, tothom, sense distinció de procedència o educació, feia forat per poder ficar-hi el cap el més avall possible tot i cercant la direcció escaient, una festa per als sentits que si tenia èxit es podia convertir en l’esdeveniment de l’any, sense cap mena de dubte.