Relat XXIII (a)

El segon tram de l’institut, el tercer i quart cursos, el més trist sense dubte perquè comença l’octubre de 1972 en què mor sa mare, fou per al Mauro el temps de l’engabiament, del tancament sobre si enfront d’un món que de sobte s’havia tornat força antipàtic, gens amistós, del qual calia protegir-se com fos, de les històries de terror que li contava el germà gran ja no, que dormien amb el pare a l’habitació de matrimoni, el Mauro al mateix llit on havia vist finir la mare, i mai va saber amb els anys que va arribar a viure de qui va ser la brillant idea, on feia no se sap ben bé de què, devora al pare i prop del llit petit on jeia el Marc, el cas és que ocupava la posició que havia fet servir la mare el dia que va faltar, i clar, tenia malsons, ja no per les contarelles del primogènit, sinó perquè temia morir-se de qualsevol cosa, igual que ja havia vist que podia passar de debò, i així es va dedicar a cercar endorfines a l’únic lloc possible per a una persona tan brutalment desatesa i convertida en entrepà d’un pare jove i vidu i un germà adolescent que ja pensa en xicones i gens en la trista ferralla en què m’havia convertit, en el menjar, qui sap si per distreure’m del món o per engolir-lo del tot i fer-lo desaparèixer, i jo amb ell, el cas és que prim que les orelles em transparentaven, segons que em deia la mare de nin, vaig començar a engreixar enlloc de créixer, m’hi vaig instal·lar en l’únic racó on podia fer-me l’invisible i on sembla que ningú et farà preguntes, darrere del gest de boca plena per evitar-me el tràngol d’haver de parlar, d’haver d’explicar-me res, ni a mi mateix, vist que no hi havia res que explicar, el món s’havia ensorrat i jo repassava en aquell tercer gris i opac, mut del tot, les declinacions llatines de la mà de la Mariví si no era que me la imaginava fent manetes amb el Bernardo, qui sap si perquè una vegada varen coincidir a fer la guàrdia junts i d’aquí la resta ja va sola, o a passar-me a net les interminables explicacions d’història dictades per l’Argimiro, calm i sec, de poques paraules si no eren les llegides a classe, un torrent, les vesprades a cal Muerto, en aquell carrer obscur, tot m’ho semblava aleshores, en aquella saleta d’entrada a la dreta, a la mesa camil·la on sa mare, vídua de més temps, feia tasques de cosir, el poc temps que li quedava després de fer feina al magatzem i més hores de fer neteja a l’escola Sant Miquel, una casa on em trobava bé, força bé, la mare del Muerto va saber acollir la meua particular orfenesa de tot, de pare, de germà, de coneguts del passeig, i l’ordre de les lliçons de l’Argimiro allí trobaven el seu lloc natural on poder-se reconduir a net, o fer els enfilalls d’exercicis de matemàtiques de la Berta, tan previsibles per a nosaltres –val a dir que jo era més enginyós de prou que el Muerto, però déu n’hi do, ell era molt esforçat- i que tan bé anaven per a generar també endorfines, però sembla que les classes de gimnàstica, el menjar in crescendo, no rutllaven com havien d’anar i me la varen suspendre, cosa que al Frederic no li va fer gens de gràcia, i va interferir el rector segon de l’església de Sant Pere, Don Ernesto, però no el caboteta, aquell que em va expulsar de classe el segon de batxillerat, sinó el facilitador, qui feia les misses curtes i les classes més entretingudes, una persona amb qui mon pare va tenir una certa freqüència de coneixença els primers anys de la seua malaltia d’immobilitat, quaranta i escaig anys després, i la cosa no va anar a més, el mes de setembre ho vaig poder resoldre, però les mitges davallaren una mica, per a després recuperar-les el quart curs i segon d’aquest tram, un any de recuperació de tantes coses i de res, si ho miràvem en fred –la por continuava ben present, por a morir-me de qualsevol manera i per qualsevol bajanada-, la nina dels meus ulls d’ençà dels temps de la Replaceta fent-me les banyes amb el primer que passava per la vorera i li feia gràcia, evident, ella amb les seues mamelles de disseny de nina rica –vaig conservar durant molts anys la foto que m’envià a la Laboral eixint d’un bany els globus al vent, enfilant-se cap amunt, a la recerca de la vida i la cúpula celestial- i en canvi jo murri, sense haver entrat encara en armella, més avorrit que una gripau en temps de sequera, engolosint-me de les meues ferides, assaborint encara els mals que el món m’havia infringit injustament, com un Job qualsevol a la recerca del mur més pròxim on poder esgrafiar les meues lamentacions inútils, i el món que gira i les mamelles d’Anna que fan camí, com el feien els meus amics de l’ànima, els de la Clec, Pastoret, Quiquitil, el Muerto, el Negre, Meló –ni li posàvem sobrenom, supose, perquè era prou lleig, i actualment un eminent cirurgià de trauma-, però jo quedava a l’ombra fet entrepà llescat, i les endorfines de la menja no m’eren abastament per fer-me fer discurs de vida, i tot i que fou feliç aquell quart any d’institut, no ho fou en la direcció del tot encertada, perquè continuava a créixer al voltant de jo enlloc de per damunt de mi.