Relat XXIV (a)

Quan Rebeca Cadenes va saber el què del fill ja era tard per capgirar el destí, de fet ja feia temps que era tard per gairebé tot en la seua vida, una vida de fantasia però, precisament per això, mancada de sentit, de la més mínima opció de consens amb la resta de la tribu, aqueix espai grec, i ara romà, on s’havia criat, s’havia casat, i havia parit, per bé que ella va insistir fins el final, el seu anava aparellat amb el dels fills, i va entendre que el crit a celobert de l’Emili marcava la ratlla del no retorn, no debades havia estat criada entre gent que encara creia que la mort del déus i lliurar-ho tot a la pragmàtica no ajudaria gens ni mica a la sana criança dels fills, al benestar de la vida en família i a la corresponent estada entre iguals, era d’una època en què se sabia que la bellesa no sempre era sinònim de bondat, que segurament les aparences de dona exposada generosament a les mirades del món implicaven un sacrifici, no exempt de dolor, àdhuc d’una aportació gens insignificant de terror, per als sentiments d’on ella provenia l’excel·lència no eliminava cap opció d’irracionalitat, era possible mostrar-se esplèndida, rossa de corbes sinuoses i saber-se embrutida, creuar el passeig en direcció a l’àgora, travessada de desitjos inconfessables que, cadascú en la seua variant, compartien mascles i femelles que observaven, i ser-ne ben conscient que el menyspreu d’aquells que havien saltat per sobre de llur condició, dona casada amb possibles que ja no suporten una avaluació minuciosa de l’estat de comptes, dels estats emocionals, s’abocarien sobre ella com els famèlics perses a la famosa batalla, però Rebeca ja sabia que el món havia canviat, que el poble on havia nascut ja no suportava altra cosa distinta que el triomf i les costures ben guarnides, que l’ordre, al qual ella ja no podia ni tan sols dins de ca seua assegurar, havia substituït qualsevol vel·leïtat d’heroïcitat, i tanmateix, sublim, erta com un espolí que tempta d’imitar traces inexistents, avançava cada dia, tots els dies que va exigir conduir els fills amunt, sola, sense l’Antonio de company, ja fet comparsa de bell antuvi, en direcció a l’establiment que li feia de fortí, l’expositor natural del poble, cada vegada una mica més tard, cada vegada una estona més avançada la vesprada, perquè les mares dels xiquets i xiquetes que duien la xicalla a les monges, el mateix indret on els hi duia ella, s’haguessen escapolit, haguessen marxat decebudes de no veure-la, de no trobar-se-la per poder-la esquinçar un xic més, fer-la bocí amb les seues carències de família ben avinguda, i sempre, o quasi, allò que sí que es trobava, perquè Rebeca no devia res de les malpensades del marit, era una mica d’amabilitat per la banda dels senyors de l’orxateria, si era Mireia l’amiga infinita de l’Emili, si era el Mauro, a qui Rebeca s’estimava perquè el considerava encara per fer, si era el Marc, menys, que ja havia crescut, si era el Frederic, que sempre se l’escoltava generós, fora quina fora la cabòria que l’obsedís, allí se sentia tranquil·la i segura, protegida per romans que no havien abjurat dels orígens grecs de la casa.