Relat XXIV (b)

Rebeca Cadenes va quedar bocabadada, feia un refresc amb companyia del seu Antonio Tornavís, novençans, a la terrassa de l’orxateria del Frederic, tot just s’havien instal·lat després de les noces al pis que l’avi, Bernat Grassa, els havia vestit en aqueixa finca de devora El Capitolio, un vertader eixam per a nous rics que cercaven la proximitat al centre del món social, el Passeig, amb l’acord explícit de la sogra, la dominant Maria Grassa, que així continuaria a exercir el control, era un costum de nova planta si volies aparèixer a les fotos dels benestants, no gaires, que es podien permetre de fer el berenar a l’aire lliure i ser servit com déu mana i quico al món de l’ante porlante i el rei caguerols en què anava convertint-se, xino-xano, el poble els anys de transició entre l’hel·lenisme i la romania, finals dels seixanta, primers setantes, feien una parella d’allò més atractiu, joves, guapos, ben col·locats, amb una primera filla de mesos, que l’avi sostenia al bracet assegut amb altres dos senyors en un dels bancs del lateral, entre La Fàbrica de Gel i Ca El Pebrerogero, i altres tres senyors, de bàndol distint a ulls vista, a la bassa del Passeig, tothom xerrant i fent-la petar, i Mauro que juga al futbol, enjogassat, uns deu anys deu tenir, fa poc d’allò del Joan del Bar Cristal, que a Rebeca li va arribar de segones perquè la família dels Grassa, la línia dura, Bernat, Maria, no ho comentava, i l’Antonio ja era un borinot de renom al poble com perquè aquestes coses luctuoses tothom sabés que no era convenient d’esmentar-li-les, així que la rossa del Passeig va haver-se d’assabentar per la seua pròpia família, uns comerciants de guano que havien sabut nedar i guardar la roba, fer uns doblerets quan el terme anava famolenc de renovar i reactivar la producció de les terres, i educar la filla perquè per damunt de tot, de qualsevol altra consideració, fes un bon casori, i se n’havien sortit força bé si l’observàvem asseguda al tro dels triomfadors, quan de sobte viu saltar, com un atleta ho faria amb el poltre del gimnàs, la barra del finestral el Frederic i atansar-se corrents cap al seu fill Mauro a qui un senyor, de tots els qui hi havia asseguts en aquella esquadra del Passeig, de la banda del Grassa semblava que era, efectivament, el pare de la Resurrecció, la recentment nomenada professora de gimnàstica de les xiques de l’IES de Tavernes secció d’Alzira, pareixia haver colpejat, renyit, o apartat de mala manera, un falangista a qui els del bàndol contrari miraven amb fàstic respectuós, i en apropar-se-li escometre-li unes paraules seques, d’aquelles que no porten a equívocs, si torna a tocar el meu fill, mentrestant li havia amartellat amb la mà el braç esquerre, si torna a tocar-lo, sàpiga que no ho contarà, i el feixista blanc i mut com les pedres dels rierols deixant-lo anar, el ruixat que li havia acabat de caure a sobre i la sort que el va acompanyar, de tots era sabuda la fortalesa del Frederic, i quan de tornada cap al fortí de la mà del Mauro passava per davant davant dels senyors respectuosament satisfets de l’escena, li varen saber dir, ara sí, si l’haguesses colpejat et pagàvem un dinar, ara sí, no abans al feixista, uep que és un nin, i la Rebeca va entendre que per molt guapo que fos l’Antonio allò que acabava de veure pertanyia a una altra lliga.