Relat XXV (a)

El Frederic ens va deixar dia 16 d’octubre de 2016, dijous, catorze anys després de la caiguda de la casa de la Farta, i ho va fer, com solen fer-ho els discrets que han viscut i voldrien seguir entre els consemblants perquè l’admiració llur continués, sobtadament, per bé que previsiblement, sense demanar res a canvi, en silenci, quasi cercant-se un racó adient per estar còmode, lluny d’aldarulls, sabia que la dona podria ben bé no saber què fer-se amb ell, i, savi com era, va buscar l’ajuda, l’empara millor, de la Mireia que, encara que sovintejava arrapafuig la casa del pare, sempre estava disponible per a les ocasions serioses, importants, com, semblava, era aquest el cas, el dimarts s’havia trobat malament, Frederic havia tingut el bon gust de deixar passar la festa nacional dels amb nació, i abans la dels sense nació que insistien a tenir-ne dret, dies 12 i 9, respectivament, es va veure indisposat com feia temps i la filla se’n va fer càrrec, a contracor de la dona, madrastra d’aquesta, a qui mai li feia el pes d’adonar-se’n de la gravetat de cap situació, creia que si se l’emportaven, ni que siga d’urgències a l’hospital, posava en perill el domini que sobre ell exercia a casa i que el comandament passaria a mans dels fills, sobretot de Mireia, com així era, efectivament, se l’endugué a l’hospital de nova planta de Gandia, un hotelàs, vaja, i igual que en altres ocasions les disputes per fer-se’n càrrec del malalt s’activaren, just el temps per conèixer l’essència d’aquesta vegada, bastant semblant a d’altres desplaçaments, però subtilment diversa, el Frederic no va poder contribuir ja al joc de mirades i retrets, ara silenciosos, que dona i filla es repartien a la gana, quasi obviant la seua presència, i dic quasi perquè en el passat, un passat ben immediat, havien estat moltes les visites via urgències a l’hotelàs en runes que era l’antic establiment, no se n’estaven de mostrar ben a les clares com de malament ho feia l’altra en la dedicació que l’extrem del quadre exigia, en un tira i arronsa sense aturador que l’objecte del desig es mirava d’esquitllentes, però ara era un altre tema, ja no en tenia ganes de ser-hi, de participar, de tenir cap pretensió protagonista, sabia, els cossos ben ensinistrats ho saben bé, que el seu camí acabava aquí, mig conscient que l’havien portat a un lloc molt més còmode, net, lluminós, confortable, quasi per passar uns dies fent el turista per la ciutat, atansar-se al grau, passejar-se el carrer Major com antany, fer una mossegada en aquell establiment que tan bé els tractava, entrar i sortir d’alguna botiga si no hi havia gaire aldarull, això sempre era una condició prèvia perquè acceptés d’entrar-hi, l’acumulació de gentada, els caramulls d’humà li feien nosa, i qui sap si fer un cop d’ull per la platja, aquesta sí, amb passeig marítim com cal, un calentet en aquella terrassa de la Ducal abans de tornar cap a casa, que ara ja no eren els temps de les gambes i les cigales a dojo del pretèrit, quan edat i butxaca convidaven a la festa, els ulls no els obria, evitava entrar en el joc, l’escoltava encara, però ja no mirava, ja no, ni quan la Mireia li va dir, mira qui ha vingut a veure’t, els teus fills, i va arronsar les espatlles una mica, sense gaires ganes tampoc, però els ulls no els va voler obrir, ja havia llançat la tovallola feia molt de temps, la tovallola amb què s’hagués eixugat la cara de felicitat si hagués intuït que el Marc i el Mauro s’alegraven de veure’l sense condicions, acceptant definitivament tots els què que quedarien sense resposta…