Relat XXV (b)

Com pertot, el món, també aquí, on hom hi va si en té necessitat, ja siga per guarir-se, ja siga per retirar-se, havia mudat de pell, ja no era aquell solaç grec a prova d’herois on s’havia criat, ni la platja romana sense horaris d’exposició acarnissada on s’havia fet un home ric i trempat, tan bona figura que fins ben grandet l’anaven a veure casades i aprenents de tota classe i condició, cosa que al Frederic, un home esquiu a les relacions socials, evitava d’acarar, ni de grat ni d’esquitllentes, senzillament se n’entrava cap a l’obrador amb la mateixa rigidesa atlètica amb què sortia a deixar al lloc corresponent el dipòsit amb el líquid o el granissat que pertocava en aquella hora segons les necessitats dels clients, això sí, tot i que no s’entretenia en l’operació, tampoc no deixava que l’operació se’l mengés del tot i s’oferia generós a les mirades llurs inflant una mica més del compte exigit al pes de l’estri que duia com si fos una peça ingràvida el to muscular de braços i coll i era aleshores que la sala emmudia, el glop interromput, el mos al fartó aturat a l’aire, la conversa iniciada diferida una mil·lèsima de segon, la mirada redirigida subtilment, l’aclucada d’ulls assegurada els mínims perquè no es notés gaire la lluminositat de la retina, i un parlar entretallat d’algú que en adonar-se’n de la desfilada temptava d’alleugerir una mica la tensa atmosfera de l’ambient, una tensió encara més atapeïda per l’aparent indiferència del grec ensinistrat a Roma que, sense pretensions ni voluntats de creuar desitjos ni anhels, travessava aquell espai amb la mateixa agilitat que una gasela es cruspiria la distància crítica que la lliuraria de les ànsies del depredador de torn, samarreta interior d’un blanc intens, de vegades de tirants, i camals curts d’adolescent en disposició d’iniciar la cursa que el duria al pòdium, el dipòsit amorosament a recapte, les anades i vingudes de l’obrador al mostrador, poques eren les ocasions en què sortia al local, al regne dels clients, però quan ho feia se’l veia incòmode, desproveït del seu ceptre, i en comptades i rares excepcions s’atrevia a solcar els límits del local, la vorera li era del tot estranya a les hores de feina, la terrassa un territori ignot, el seu món era l’obrador, sense cap mena de dubte, al portal de casa s’asseia quan al migdia el treball emmudia i el carrer era un erm desèrtic que deixava passar algun despistat de darrera hora i el llevant que venia des de l’esquerre, tan esquiu li era l’entorn si anava de civil que quan s’esqueia de sortir imprevisiblement a fer alguna acció exterior, al banc, a cal Morrut, a cal Caragol, o senzillament haver-se d’atansar fins a l’estructura geogràfica de les taules del passeig, s’arromangava una mica el seu davantal de xef i s’escapolia el més ràpidament que li era possible i amb un bufit o encara menys ja estava de regrés al bressol, el seu estimat obrador on era el rei, un rei que, òbviament, tenia posades també les seues atencions a la resta de la possessió, caixa registradora, magatzem de tot el que era menester per poder assegurar-se les provisions, el benestar dels treballadors, els ritmes de les hores, els càlculs de les necessitats a curt i llarg termini, les telefonades als proveïdors, sucre, xufla, Disvall, Forn de Peiró, i també, quan l’atzar provocava algun destorb en alguna maquinària, trucada al Demetrio, o als tècnics del fred de València, amb els quals, com carn i ungla s’hi estava tota la nit si era necessari fins que el problema quedava resolt, sempre primer que ningú, sempre l’últim en partir, passeig enllà, en finir les tasques, a la recerca de la canya al Talisman, al bar del Cabut per fer l’aperitiu que tant li agradava, el del final del dia, amb els treballadors d’escorta, ben acompanyat, satisfet dels resultats, l’ingrés fet, taula parada, cadira de bova al lloc, la felicitat per capell i el cel a la vora, la dona i els fills…