Relat XXV (c)

Abans de quedar orfe de dona els sopars a l’aire lliure eren oficis de reclam que impregnaven l’aire dels voltants d’una mena d’eucaristia sacra reservada als iniciats, els presents i els del mateix gremi, ni la guàrdia civil era benvinguda, ni els de retorn al cau que venien de les darreres copes de la platja tampoc, únicament els treballadors que en acabar la jornada volien satisfer una última curiositat, si hi havia encara algú pel passeig, si era escaient d’aturar-se una estona i parlar de futileses abans de cloure’s al llit, gent quasi de la família, de la família d’ofici, els únics capaços d’entendre que estava absolutament prohibit de pretendre de comportar-se com un client qualsevol, s’apropaven amb tots els peròs que hom puga imaginar-se, subtilment, amb un respecte clerical ostensivament adreçat sobretot al Frederic que, d’entrada, s’ho mirava d’esquitllentes, acceptant l’aproximació però en guàrdia, com un animal acceptaria, si no hi veu cap marca de vel·leïtat en l’altre, ni disposició alguna a passar el carro per davant de l’ase, i que generosament s’obri i deixa passar, fins al punt que si era el cas el nouvingut era invitat a seure a taula i se li oferia de participar en la conversa, si volia prendre alguna cosa, si com havia anat el dia, si molta feina, en fi, de cop i volta podia ben bé dir-se, als ulls d’un passavolant que desconegués els codis, que n’era un més entre tants, i en aquestes ocasions era grat de veure com el Frederic es transformava, i de senyor del lloc, ara també del passeig que la nit li regalava en fer-lo lliure de gentada i brama de mercat, passava a ser un treballador més que l’únic mèrit que s’atorgava de més en relació als altres, i era una cosa que no es podia dissimular, era el seu poder físic, un poder que li permetia treballar des de l’eixida del sol fins ben passades les dues o les tres de la matinada, amb l’únic repòs entremig de la migdiada sagrada, i així durant els mesos forts de l’estiu, que aleshores, quan encara les maldats dels canvis climàtics no nafraven els volers dels humans, s’allargaven els quatre mesos ben bé, amb la cloenda explosiva de les festes del poble, a mitjans setembre, i encara hem de tenir en consideració les setmanes d’abans i després del nucli estiuenc, de preparació d’estris i posada a punt del mobiliari i maquinària per engegar el camí, un procediment que Frederic s’agafava també religiosament, comprovar-ho tot, repassar els útils que l’havien de conduir des dels inicis pasquals fins a Sant Miquel, un passeig que posava en suspens provisional l’altra feina del Frederic, al magatzem de taronges del Pallero conduint la fenwick, devora l’amic de l’ànima, el Toni, una activitat desenfrenada on la concentració exigia ser també mentalment un ésser especial, una mena de corredor de formula 1 entre passadissos de gent i torres de calaixos, agafar amb l’esma que es mereixien els palets des dels ventres dels tràilers i col·locar-los amb franca suavitat a les altures vertiginoses d’aquelles, que quasi semblava que s’havien de desplomar si n’hi afegien un de més, un sol calaix…