Relat XXV (d)

aquesta activitat el va acompanyar tota la vida, d’adolescent, encara anava a escola, fins els catorze anys, fou un noi aplicat i obedient, el petit de sis germans, quatre xiques i un xic, la gran li duia divuit anys, fou sempre educat en un entorn de dones i va haver de comprendre des de bon començament que la solidaritat entre les persones, i més encara els anys de postguerra –va nàixer el ’32-, els silencis induïts, la fam persistent, les injustícies comeses, les dignitats ignorades, el món minúscul de casa, va créixer al Passeig, el negoci de la Farta, que incloïa menjars casolans els dies de mercat, les anades i vingudes al molí a portar-li el dinar a son pare, que acabava per menjar-se pràcticament ell, tanta gana li veia el bon senyor a la cara d’un jove que atlèticament constituït anava creixent en format déu grec, aqueixa solidaritat que son pare també practicava, era del tot necessària si hom volia cercar-se un futur de correcció en un espai esquifit on triomfaven els guanyadors, que no eren justament el seu germà gran i el seu cosí germà, tots dos soldats republicans al front d’Aragó, un lloc on era categòricament ineludible mantenir les formes i els continguts de les accions el més adequades a la situació possible, gris, freda, de llarga nit en què creixia, un créixer d’haver-se de fer càrrec d’ajudar en casa amb catorze anys, que el mestre va posar en qüestió, tan bon alumne com era, i va visitar a la Farta per temptar de convèncer-la de repensar-se la decisió de treure l’al·lot de l’aula, a la qual cosa l’ama de casa li va respondre que ho entenia però que pràcticament tots els altres fills casats, i amb nets pujant, l’única mà útil que li quedava devora era la d’aquest jove, i no podia permetre’s el luxe de compartir-la amb hores d’estudi, l’home ja visiblement malalt, moriria poc després, i ella tampoc no era ja una dona forta, de fet moriria quatre anys després de partir el mestre decebut, convençut que Frederic perdia l’oportunitat de ser algú, algú amb carrera, el dia de demà, segurament Geògraf, que passat el temps sabérem que era la seua assignatura preferida, tot i que els números tampoc li anaven malament, i la cal·ligrafia, la memòria, la disciplina en general era una matèria inherent al caràcter del Frederic, un caràcter forjat en la precarietat que obliga a prendre partit per unes o altres opcions i que la responsabilitat modela amb sentit crític i senderi assenyat, Frederic es va fer senyor del negoci dels pares, de la Farta en realitat, i va comprar la casa amb l’ajuda inestimable de la seua germana preferida, la tia Emília i el tio Paco, i va refer la part a cada germà que els pertocava del possible traspàs que hagués generat l’abandonament del local, immillorablement situat al lloc on el món romà aviat compareixeria, Frederic tenia divuit anys…