Relat XXV

El soterrar fou un reencontre amb el món del Frederic en tota regla, des de l’inici, amb els familiars que hi havia a l’hospital quan fa morir, suaument, quasi narcotitzat per la manca gradual d’oxigen al cos, l’origen de tot plegat fou una infecció sense retrocés, com en tantes altres ocasions, però aquesta ja sense forces de recuperació, amb una Mireia que havia sortit de l’habitació per anar a cercar un café al bar, i Marc i Josepa guaitant les seues coses, cadascú per separat, clar, que no s’adonaren de l’òbit fins que no regressà la filla i en veure l’aspecte de son pare va dir, el pare crec que s’ha mort, i s’encetà el procés, les telefonades, al Mauro, que estava en classe i no va veure-les fins que va acabar el matí i tot d’una entengué el què de la situació, les formalitats dins i fora de l’hospital, la trucada al Tanatori que es faria càrrec d’organitzar-ho tot, tots en direcció a Tavernes, centralitzada ara a cals Roma, el lloc de reunió fins al dia següent que seria el comiat, amb el matís que per l’església no passaria, fou una decisió, no sé ben bé si presa amb plena independència, un dia que el vaig visitar a casa i com passava sovint va eixir el tema de la mort, l’home ja estava cansat de ser un cos mort en vida, ell, que havia estat un atleta, i em va comentar que quan faltés per l’església no calia que el portaren, directament al forat, o on siga, per allò de la prevenció que tothom té en parlar de la possibilitat de ser cremat en vida, no per un error, sinó pel fet d’esmentar-ho, això de ser incinerat estant ben viu encara, al cap i a la fi, i li vaig suggerir que ho escrigués, jo sempre duia una llibreteta damunt per a casos com aquest i altres, i ho va escriure del seu puny i lletra i ho va signar, un document que vaig haver de mostrar-li a la Mireia per cancel·lar les operacions que passaven per la casa sagrada i que ja s’havien posat en funcionament, però vàrem arribar a temps, vaig arribar a temps, la sola idea d’haver de fer el passeig des de l’església al cementeri amb el cotxe fúnebre, perquè així hagués acabat fent-se, tradició comanda, em posava els pèls de punta, jo, que feia més de vint anys que faltava del poble haver de passar per on passen els habituals de l’entorn, i fou tan gran l’alenada que vaig pegar que crec que se’m va notar i tot, que en realitat el soterrament de mon pare per a mi era com una mena de retorn al poble, una exposició com mai havia d’haver hagut de sofrir des dels anys de l’emplaçament a perpetuïtat de la barra de l’orxateria, i encara i així fou una experiència, la d’haver de passar pel Tanatori a veure-les passar, les ombres del passat, que Déu n’hi do, fort, molt fort, allò era una desfilada en format guirigall de tot un món on la disciplina havia comandat, just el món del qual jo no havia acabat de formar part mai, amb la diferència que ara era present i era doctor i era catedràtic, i la gent no tenia ni puta idea d’on era que feinejava, i d’on queia i per on havia viscut tot aquest temps, i si teníem en compte que ja des dels anys d’estudi i de no estudi, mitjans vuitanta pràcticament jo no hi era d’enlloc perquè d’enlloc ets si res hi tens, poden fer-se una lleugera representació de l’escena, per a mi l’objecte d’estudi aquell dia no era mon pare, pobre, tapat a la caixa i ocult a les mirades, sinó jo, jo era qui era de cos present perquè tothom em pogués fer les preguntes que durant tants anys no havia pogut fer-me, i una vegada i una altra i amb una satisfacció difícil d’amagar, de fet no tenia cap intenció de fer-ho, va acabar agradant-me tant que el final del soterrar el vaig viure com una mena de final de festa, anava contestant esplaiant-me cada vegada més i més, fins i tot fent comentaris irònics, no mancats d’una certa ocurrència, poc o gens adients a la causa que ens havia reunit allà, la mort de mon pare, unes respostes i una acumulació de gentada que em mirava i em seguia amb la mirada absolutament subjugada per la meua sola presència, jo era, finalment, el protagonista del món de mon pare, tothom havia caigut retut als meus encants de persona refeta d’un passat tan dens que impedia passar l’aire, un passat de tanta disciplina per a un jove tan poc estoic i que ara s’exposava amb tots els its i uts, amb totes les assignatures aprovades amb nota, amb tot el respecte, imaginari o no, tant es val, que semblava surar d’aquella recepció, i al final, tots, firmes sobre la vorera, esperant la sortida del fèretre, i dir l’adeu, però en lloc d’estar vigilants per la porta per on havia de sortir, o a mi m’ho va paréixer, i ara sí que crec que faig trampa ostensiva d’inflament d’ego, tothom em mirava a mi, mentrestant jo amb els gestos mínims que l’ocasió, ara sí, exigia, els agraïa que hagueren anat a dir-li a mon pare t’hem estimat, Frederic, t’hem conegut, ens ho hem passat bé amb tu, hem hagut amb tu un bon amic quan la circumstància ho reclamava, hem discutit quan Disvall venia quan volia descarregar, hem lluitat la pilota al frontó, hem rigut als vestuaris del Club de Tenis, ens ho hem passat d’allò més bé amb la cervesa de rigor, i hem corregut com uns enfollits pels passadissos de pilars de palets del magatzem, Frederic, ho hem passat bé les nits dels sopars al Passeig, aquelles rialles que les dones assimilaven com una riuada que les ganes de pixar anunciava, la teua paciència, els teus esforços, les teues ganes de viure i de guanyar totes les apostes que el físic pel mig t’hi jugaves. Frederic, t’hem estimat.