Relat XXVI (a)

I si parlàvem de l’Humà, què ens queda d’humà en assumir la tasca d’una pretensió tan sospitosament inhumana que, a les envistes d’allò, poc, que queda d’humà entre els humans, ens farà mostrar-nos com insòlitament gens humans, perquè l’Humà ja desconeix la majoria de les peces que un temps el varen conformar, els engranatges que unien aquelles parts, fins i tot ignora llur procedència, ni encara menys sap res de la destinació a què, previsiblement, podia anar encomanada, ara l’Humà, en general, s’ocupa de saber-se en xarxa, allò que se’n diu connectat, endollat a qualsevol mecànica en moviment, però no importa gens ni mica si aquesta mecànica duu enlloc, perquè enlloc se solia desplaçar, adreçar, conèixer aquest Humà, únicament trobar-se, creure’s part d’un moviment que aparentment, i solament en aparença, t’hi incloïa, per bé que no se sabia ben bé on era que t’hi encapsulava, bastava de somniar que sol, sol del tot, no hi eres en aquesta deixalla d’Humà en què t’havies convertit, l’únic important era no romandre quiet, estàtic, mort en realitat ja que a aquesta mena d’Humà allò que veritablement l’horroritza és la quietud, la pau, pensar, tant és així que…

___

Els cans passegen sols pels carrers, orfes dels amos que un dia es varen comprometre a fer-se’n càrrec, tristos en l’abandonament en què s’han trobat, aïllats ja de la condició humana inexistent, sembla que han vingut a substituir aquesta indiferència i la mirada els delata, de fet quan vas pels carrers amb allò que t’hi trobes són gossos esdevinguts humans, massa humans, per la carència d’Humà que els reté, i les salutacions que un temps s’intercanviaven aquests, ara es produeixen entre els amos que no van connectats, els seus cans i els orfes se casa.