Relat XXVI (b)

…que ni en moviment són capaços de deixar de creure’s immòbils, i d’aquí la reiterada insistència de l’ús del mòbil, altra deixalla, inèdita tot el temps que l’Humà va tenir ocasió de reafirmar-se, eren els temps en què paraules i coses anaven de la mà, els temps en què després d’aixecar-se al matí, amb dits de rosa l’aurora, hom es preparava ordenadament a ordenar el dia, unes coses darrere de les altres coses, i cada cosa amb el seu nom ben propi i apropiadament usat i assignat perquè tothom entengués de que era que es parlava, amb una exquisidesa tal que en la relació que s’establia entre les paraules i les coses hi havia un quocient la resta del qual incloïa el temps amb què aquella relació anava a desenvolupar-se, tal que qui escoltava s’identificava plenament amb els ritmes de qui parlava, i les freqüències amb què anava a succeir tot venien a coincidir absolutament entre els interlocutors, mai es donava el cas de passar el carro davant de l’ase, ni de córrer esperitadament com un posseït per assolir abans d’hora l’orde que amb el desdejuni s’havia establert, en silenci, mancomunadament, acceptant de ple que ja tot era un tot on tothom hi participaria, sense cap moviment sobrer…

___

La Tia Lola, que ens va cuidar el temps que va durar, més si cal el temps que a casa vàrem haver d’encaixar la perduda de la mare, uns més, altres menys, al cap i a la fi la vida ha de seguir, però si el cas és que la vida tot just acaba d’iniciar la via del camí, infinitament més s’allargassa aqueix temps d’encaix, si és que algun dia arriba el final del temps de l’assoliment i no es converteix en solsida de tot plegat, i encara i així el record perdura, de la perduda i de l’absència, d’aquell estar al món en ordre absolut, on paraules i coses eren compartides pel món dels humans, com ara la Tia Lola. Com ara la mare.