Relat XXVI (c)

…ni tan siquiera el que hom faria per espantar una mosca, i, en canvi, ara hom es desplaça tan de pressa que ni n’és conscient del temps transcorregut entre l’abans i l’adés, de manera que es perd del tot l’hic et nunc dels llatins, per no parlar de la perduda absoluta de la vida, com quan Kafka, en els seus primers escrits a màquina, cartes comercials i també d’amor a Felice Bauer, la promesa eterna, estiu de 1916, se sent temptat de mirar darrere de la freda fulla per veure si allà es pot agafar un bocí de vida, perquè en els temps moderns costa de creure que, sobretot a les grans urbs, algú s’estiga més d’un segon dedicat a viure, si a açò li donàvem l’oportunitat de significar el que un temps va significar, ocupar-se de les coses pròximes, quotidianes, elementals i quasi insignificants, però també d’allò essencial i primordial perquè la casa pogués funcionar, l’economia transitar, els contactes físics sobreviure, els somriures éssers alimentats i els plors amb la cadència que es mereixien ser expressats sense haver de desplaçar la mirada, ans contràriament compartir-los amb qui volgués afegir-s’hi al ritual, com encara per segons en què avui en dia, on encara el temps significa alguna cosa, altrament tot s’esdevé tan en la superfície que els corrents curulls de vida que viatgen per sota són del tot aliens als humans, això de què tan sols va quedant-nos el record imprecís, com en els límits del mar, un rostre de sorra, en paraules de Foucault, i qui sap si, de fet, ja ni el record ens queda.

___

Quan la tia Emília era la senyora de la Fàbrica de Gel, que no del Gel, la qual cosa l’hagués transportada al Macondo de la soledat, per bé que sola va haver-hi d’aprendre a estar molt prompte, massa i tot, segur, tenia accés lliure, ella i tots els descendents, ascendents i col·laterals, amics àdhuc, al cinema Astòria, per franc pacte amb els senyors del local, una immensa sala a l’aire lliure, els flaires que es desprenien de la qual els capvespres d’estiu eren del tot inigualables en puresa, el món tenia uns horaris molt estrictes, el temps tenia uns valors molt definits, i si feies tard a l’entrada del cinema davant per davant de la Fàbrica de Gel, no calia que t’hoo fessen veure els acomodadors, era el públic assegut que et recordava com de fi es filava aleshores el curs de la vida.