La revista degana en valencià

De religió, processons i tradició

Acabem de celebrar aquests dies, allò que en diem tradicions religioses per la majoria de la població  de l’Estat Espanyol. El motiu religiós que primitivament donava nom i marcava les pautes i els actes –inclús horaris i dies laborals–, féu una mutació tot donant pas a un fet molt més laic i conegut com “les vacances de Setmana Santa”.

Així les poblacions costaneres s’omplin de gom a gom perquè tenen platja i, damunt l’oratge ha jugat a favor. Si a més, dins les seues tradicions –de la població on som– hi ha confraries que fan processons i actes religiosos a la seua imatge venerada doncs mel, perquè així tenim el pac complet. També a l’interior –tant a les grans ciutats, com als ambients rurals- sembla que ha estat ple de gentades que miren d’escapar de no sé què.

Per altre cantó als pobles que no hi ha costum de fer processons perquè no hi ha confraries, les parròquies fan les celebracions pròpies del dia que s’hi tracte amb una, cada vegada més, migrada presència de cristians. Cristians que no han pegat a fugir, per acudir a les celebracions religioses i fer així, en la seua comunitat el que, pels cristians, s’hi commemora que, és un important esdeveniment. Així aquestes persones a partir del diumenge de Glòria ja marxen cap a alguna destinació, si tenen vacances, o simplement se’n van al camp amb la família i amics.

L’augment de laïcisme en la nostra societat, és un fet inqüestionable que abasta molts àmbits. I així, ja fa anys que l’Església no determina els costums socials, i hom ha abandonat certes praxis i maneres vinculades als actes religiosos propis d’aquesta setmana. Això, és normal, i s’ha d’admetre com un canvi social on, la gent pren opcions lliurement i alliberada.

Tot això és nota molt a les parròquies on, a més d’amainar la clientela, la gran majoria dels assistents, tenim els cabells ben blancs. Però no únicament ara a Setmana Santa. En altres celebracions importants com ara Nadal i altres, també passa el mateix.  Això és el que hi ha i amb això  s’ha de fer camí.

Hi ha moltes accions i compromisos que l’Església porta endavant, que estan al servici dels més necessitats, i que algunes persones no volen veure. Hi ha –també– moltes coses a canviar i que l’Església no mou ni un dit per posar-se al dia: per exemple que les dones puguen ésser diaconesses.  Que el celibat siga opcional. Que el bisbe d’una Diòcesi el trien els creients de la Diòcesi en qüestió.  I moltes més que podríem afegir i que fan que, cada volta, més  gent  no vulga saber res de l’Església. Tanmateix, no s’ha de perdre de vista que la fe s’ha de tindre en Déu, no en l’Església. Encara que aquesta, ha d’anar compassada amb la fe en Déu, i no fer cap cosa vaja contra aquest precepte.

Aquest tros de pa beneit, de Papa que tenim, no té quòrum. Els cardenals i arquebisbes que haurien d’escampar les seues propostes i gestos, no s’atreveixen. No volen fer «olor  d’ovella». No volen posar l’Església al dia i compassar-la al segle XXI. Volen romandre com sempre i si de cas, renovar alguna cosa perquè tot vaja com abans.

Tot i aquest distanciament, entre la societat i la vida de la fe, hom ha d’admetre que les motivacions per ser-hi d’una germandat o confraria són variades. Tenim els qui ho fan per tradició, altres per costum, altres perquè a sa casa ho han fet sempre i també hi ha els qui els hi mou la fe.

¿Algú pensa que en els milers i milers de persones que, aquests dies –i també al llarg de l’any– han participat en tan massiva manifestació religiosa, no hi ha cap participant que ho fa motivat per la seua fe i la seua ferma creença en Déu?  Heus-ne ací el misteri: barreja de tradició, costums, devoció; però també acte de fe. Matèria pels teòlegs, savis i factòtums.

Nosaltres ho mirem estupefactes, amb respecte, amb dubtes i… fins a l’any  que ve.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top