Religions ajuntades

No hem de perdre de vista mai el fet que l’ésser humà és un ésser inacabat, i que per eixa incompleció sempre ha sigut i serà un buscador, buscador de sentit, de plaer, d’art, de conhort, de felicitat, d’amor, de benestar… En eixa recerca continuada, la religió ha sigut sempre l’instrument adient per a canalitzar tal desassossec. Les religions han acompanyat sempre l’evolució humana; han sigut la resposta a unes preguntes que l’ésser humà sempre s’ha fet i sempre es farà.

Direm, doncs, que les religions són troballes espirituals de la humanitat, creacions de l’esperit humà. Troballes, creacions… llavors no són obres de Déu? Calma, calma! Deixeu-me explicar-ho.

El que el Creador ha fet és l’univers amb totes les conseqüències, entre les quals estem nosaltres, els mamífers reflexius, els únics que ens fem preguntes, els únics que desitgem respostes. I tot açò ho fem amb creacions espirituals que anomenem cultura: les religions, la filosofia, les lleis, l’art, les relacions socials, els drets, la indústria, l’economia…Tot açò naix de l’inconformisme de cada individu, que amb els de tots els altres genera la cultura, la història humana. Però aquestes troballes o creacions, com vulgueu dir-ho, sempre estan basades en el pensament d’una generació concreta i, per consegüent, són sempre temporals i no perfectes, per això una i altra volta es tornarà a la recerca. Quan sant Agustí diu «El meu esperit està inquiet fins que et trobe a tu, Senyor», està indicant açò mateix.

Així que tota religió naix en un moment determinat per una pregunta que algú es fa i és en la resposta que troba que calma l’ànsia i tranquil·litza la seua ànima, on els creients creiem que intervé la força creadora, l’Esperit del Creador, il·luminant eixa foscor. La teologia catòlica anomena aquestes llums llavors del Verb (semina Verbi), i afirmant que apareixen en totes les cultures i en tots els temps.

Pel susdit podem dir que les religions són estructures conceptual humanes que donen respostes a un grup humà i que, pel fet de ser humanes, sempre són socials i basteixen un edifici conceptual que s’organitza d’una manera determinada per a mantindre en eixe grup social les troballes. La institució social sempre és humana, però té dins eixos llampecs de l’Esperit Creador. En la història de la fe cristiana està palés tot açò: des d’Abraham i els profetes fins a Jesús i els apòstols hi ha un llarg recorregut de preguntes, d’ànsies insatisfetes, a les quals l’Esperit ha anat responent, però no a través del àngels, sinó als mateixos profetes, als buscadors, per tal d’arribar a la resposta definitiva, tampoc duta per cap emissari angèlic, sinó proclamada per un home nascut de dona, Jesús de Natzaret.

Però, a quin sant ve tot açò? Si acceptem eixa composició mestissa de les religions com a institucions humanes que duen dins de si les sements de la Paraula Creadora, tals institucions no han de considerar-se enemigues les unes de les altres sinó cooperadores en la història espiritual de la humanitat, i en lloc d’aposició cercar la conjugació. La globalització planetària a què estem abocats, que acaba d’iniciar-se, necessita eixa cooperació de totes les religions, ajuntant totes les llavors del Verb que han pogut assolir, perquè a hores d’ara, passades les èpoques històriques, tenen un nou treball en aquest camí.

I no em digueu que açò és relativisme, perquè el que s’ha d’ajuntar no són les formes, tradicions, costums i conceptes de sengles institucions, sinó precisament eixos llamps de llum que l’Esperit ha anat sembrant en la seua història; llamps que mai s’han imposat, sinó que han il·luminat la pregunta humana.

L’ecumenisme cristià i les reunions que s’han fet a Assís de tots els líders religiosos, amb la participació dels tres últims papes, és un gran canvi al qual haurem de donar suport abans que posicions i interessos massa particulars facen de la globalització una desfeta irrecuperable. És a tots els habitants del planeta que hem de tindre en compte.

Revista Saó Núm.511, pàg.11. Març 2025.