Religioses cinematogràfiques

Imatge de la pel·lícula ‘Entre Tinieblas’ (Pedro Almodóvar, 1983).

Quan el 28 de març del 1662, mossèn Joaquim Aierdi –un conegut meu i ben estimat sobre el qual vaig fer la tesi doctoral, sota la direcció del més amic i més estimat Antoni Ferrando–, anotava una d’aquelles notícies del seu món agitat –«excitat», hauria dit Fuster– que devien córrer pels carrers de la València del barroc en boca de tots i travessar la ciutat en poques hores, no s’imaginava que uns quants segles més tard, unes clarisses del nord de Castella es rebel·larien i muntarien un circ mediàtic com el que estem veient aquestes setmanes.

Aierdi, sota el títol d’Escopetada al provincial de Sent Domingo, en Madalenes, tirada per una moncha, redactava unes línies ben sucoses sobre com podien arribar a comportar-se algunes comunitats religioses femenines –on segurament la majoria estaven allà tancades amb poca vocació o gens. I així, el memorialista diu que aquell dia «visitant lo provincial dels dominicos esta província, així els convents dels frares com los de les monches, y volent reformar el de les monches de Madalenes, així en los traches com en les devocions, y volent tapar algunes reixes, així de dins de casa com de les moltes que en dit convent i à, que cauen al carrer, molt baixes, y volent llechir los mandatos, anà a dit convent». El provincial deu ser un conegut del també amic meu Emilio Callado –expert en història eclesiàstica valenciana–, i aquell senyor pretenia reformar la vida interior del convent: per les reixes «festejaven» les senyores enclaustrades i els cavallers, que tenien «devocions» a algunes d’elles. Allò no degué agradar a la comunitat monàstica, i Aierdi segueix explicant com: «una moncha tragué una pistola y li tirà una escopetada. Y no li pegà perquè la persona que a la moncha li deixà la pistola sabia per a què la volia y la i donà parada y sinse bales, sols en los tacos, y li donà a entendre que havia bales; ab què lliurà al frare de que no el matasen. Y ell, així com li tirà, tot corromput se naxqué fochint y se’n tornà a Castella, perquè era castellà». El frare els llevà els confessors de l’orde, però elles en buscaren uns altres «ab què tingueren son recapte y estigueren així més de un any».

L’episodi m’ha vingut al cap pel que ara passa en l’esmentat convent del nord de Castella, on unes reverendes mares s’han tancat en protesta per no sé quina operació immobiliària que, vista de lluny, ja sembla prou fosca. En veure aquesta notícia actual als mitjans de comunicació –unes monges rebels!– he pensat en aquelles del temps d’Aierdi. Uns diuen que es pot fer un guió cinematogràfic amb l’episodi de les clarisses castellanes i és ben possible. Recordeu aquella pel·lícula d’Almodóvar, Entre tinieblas. Ara hi hauria més ingredients: un fals bisbe d’una secta, un capellà ex-barman especialista en còctels, una monja que ha fugit perquè vol mantenir la seua obediència al papa de Roma, uns hàmsters que crec que han mort sobtadament –matèria per a una investigació policíaca–, les trufes que preparen les religioses –que podrien contenir substàncies com la cantarella dels Borja per intentar enverinaments massius… I més coses. Fins i tot es podria combinar l’escena de la monja valenciana rebel, situant-la en aquell monestir castellà… Però no em direu que l’escena valenciana del XVII no és també bona per a un film… No ho sé: la imaginació és molt poderosa, però la realitat, una vegada més, supera la ficció.

Revista 502, pàg. 10. Maig 2024.