‘Remake’ d’una obra mestra

Ha passat sense massa entusiasme per les cartelleres Living d’Oliver Hermanus, tot i ser una obra interessant i més que digna per al cinema d’avui. Un film molt recomanable, amb apreciables crítiques en la major part dels països on s’ha estrenat. El problema radica en el fet de ser el remake d’una obra mestra, Viure (Ikiru, 1952) del genial Akira Kurosawa. Amb un guió signat per Kazuo Ishiguro, premi Nobel de Literatura en 2017, escrit a partir de la pel·lícula de Kurosawa. Una llàstima que Living –ho repetisc, una esplèndida cinta– no haja pogut evitar la comparació amb Viure, una de les millors pel·lícules de la història del cinema. El repte era massa fort: calia pujar l’Everest, a l’hivern i sense oxigen. Hem de recordar Kurosawa (1910-1998) com un dels grans innovadors de tots els temps, admirat pels més notables directors i amb obres immortals com Rashomon, Dersu Uzala o Els set samurais.

Hermanus, el director de Living, trasllada l’acció al Londres de 1953, on la ciutat encara està recuperant-se dels bombardejos de la II Guerra Mundial. El relat està construït a partir de l’estructura vertebral de Viure. En ella, el Sr. Williams, personatge molt ben interpretat per l’actor britànic Bill Nighy, exerceix des de fa molts anys la seua autoritat burocràtica sobre mitja dotzena de funcionaris en una oficina municipal de Londres. És el cap de secció, on es respecten les seues decisions sense dir ni pruna. El treball és silenciós, gris, monòton i tremendament avorrit. Sols una jove oficinista hi aporta la seua alegria i airositat. Tots els dies, Williams, amb el seu sempitern paraigua, bombí i cartera, puja al tren a la mateixa hora i en acabar retorna a la llar familiar sense parar en cap bar. És vidu, i les relacions amb el fill i la nora, que viuen a sa casa, són de grans silencis i de migrats afectes i comunicacions. En aquest esquema repetitiu i monòton, un matí arriben tres dones a la seua oficina per tal de sol·licitar la construcció d’un parc infantil en el seu degradat barri londinenc. Com és costum en l’oficina del Sr. Williams, l’expedient s’amuntega sobre muntanyes de papers i demandes. El document passa d’oficina a oficina sense obtindre cap resposta malgrat la insistència i seguiment de la colla de dones. Al Sr. Williams li importen ben poc les necessitats d’equipaments dels barris. Sempre ha estat així. La burocràcia ho domina tot. Però, a punt de jubilar-se, se li diagnostica un càncer terminal. Li queden sis mesos de vida. Desesperat i amb la seua solitud al damunt, desapareix de l’oficina i intenta gastar-se els estalvis en cabarets, alcohol i joc. No funciona. No és feliç. Continua sense trobar sentit a l’existència. «Molta gent mor sense saber què és la vida», li diu un altre personatge. Canta amb tristesa «La vida és curta», una trista balada. En les passejades troba l’alegre oficinista que ha deixat la secció. Aquesta retrobada amb la jove desimbolta i franca li fa qüestionar-se què és la vida: què he fet en trenta anys? De colp i volta, recorda el projecte del parc infantil i decideix implicar-se a fons. El resultat és l’aparició d’un Williams nou, revestit de gran humanitat i generositat. Dedicarà els darrers raigs de la seua vida a la construcció del parc infantil.

Aquest relat és fil per randa quasi el mateix en les dues cintes. Però, les diferències són significatives. Kurosawa fragmenta la narració, emprant en algunes seqüències una eficaç veu en off i en altres l’ús de flashbacks que evoquen temps familiars passats. El to que adopta Kurosawa és poètic, i l’atmosfera trista. Les crítiques del geni japonés a la burocràcia i la política són contundents, dures. Els polítics són representats com a oportunistes, electoralistes i corruptes. I, sobretot, els dos finals recorren mirades diferents.

És recomanable la visió de Living, encara en cartellera. Però, també, ara, és una magnífica oportunitat de contemplar de nou Viure (Ikiru), o de descobrir-la, en versió original subtitulada (Filmin). Una commovedora obra mestra.