Renàixer del Fang

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Renàixer del fang

VVAA

Editorial: Ara Llibres

Any: 2004

Renàixer del fang intenta aflorar el que hem viscut els valencians amb la DANA i ajudar, tanmateix, a recuperar la nostra cultura.

Els riberencs del Xúquer, com els del Túria o del Segura, conviuen amb el riu entre besos i bufetades, com digué Blasco Ibáñez. Cada generació ha gravat en la memòria una tragèdia que transmet a la següent. Les patiren els romans, els andalusins i els conqueridors cristians. Els padrins sentiren parlar de la riuada de Sant Carles del 1864. Els pares visqueren la del 1957 i mesuraven els desastres comparant-los amb la pantanà del 1982. Ara, nosaltres transmetrem als nostres descendents la DANA del 2024. És difícil trobar una persona a l’àrea metropolitana de València que no hi haja estat directament afectada o que no conega algú que no ho haja estat.

I malgrat la memòria, l’Horta no ha parat de créixer demogràficament i urbanísticament per ser les terres més fèrtils i que millor faciliten les comunicacions. Sembla mentida que, malgrat eixa memòria, no hem prioritzat les accions preventives per tal d’evitar catàstrofes com aquesta i hem asfaltat l’antiga horta i les planures al·luvials costaneres contribuint a fer més devastadora cada barrancada, i hem construït infraestructures com les vies del tren o les autovies que fan de preses que impedeixen evacuar l’aigua.

Patim una política que enfanga els valencians des de fa dècades, que ens posa a la cua dels pressupostos, de les inversions i de la construcció d’infraestructures. Que ens obliga a endeutar-nos per a mantenir un estat del benestar d’acord amb el nostre entorn geogràfic. Que ens condemna a una economia de saturació turística que només vol cambrers i geriatres mentre l’Estat potencia Madrid. Tant Mazón, amb la seua irresponsabilitat, com Sánchez, amb el seu càlcul fred i electoralista, han convertit el patiment dels valencians en un tauler d’escacs. No ens pot estranyar així la “revolta” viscuda a Paiporta nascuda de la ràbia del poble.

Bona part de la ciutadania que crida allò de “sols el poble salva al poble” davant l’absència dels poders públics els primers dies de la tragèdia vota a favor d’un neoliberalisme al qui la natura destorba per a enriquir-se, que va contra el nostre sector primari, la nostra agricultura, els nostres pescadors, provocant l’abandonament de la terra i destruint el medi ambient. Perquè el poble salva al poble amb el seu vot, evitant que els negacionistes del canvi climàtic arriben a llocs de poder i decisió, perquè el negacionisme climàtic mata. Tanmateix, una idea perillosa, la de què “Sols el poble salva el poble”, que pot ser fàcilment manipulada pels enemics del que és públic. Al poble el salven les bones infraestructures, la previsió, els governants assenyats, els cossos d’emergències professionals i ben dotats. Els impostos.

Quinze anys fa que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer demana la canalització i condicionament del barranc de Xiva-Torrent. També Compromís l’ha demanat al Govern i ha sigut rebutjat o ajornat sistemàticament per PP i PSOE. Obres molt necessàries que podrien haver minoritzat els efectes de l’aiguadut i tenint en compte que el Pla Sud salva València dels aiguats, però condemna l’Horta cada vegada més asfaltada.

Potser així Núria Cadenes no ens hauria colpit amb el relat d’un pare al qui l’aigua ha arrencat de les mans dues criatures i mentre s’aferra malferit a un arbre, plora i pensa a deixar-se arrossegar pel corrent. O el de Ferran Torrent: Chechu va morir per rescatar el seu cotxe del garatge de Benetússer. Encara va tindre temps de trucar a la dona per a acomiadar-se.

Tornen els records la pantanada de Tous, les imatges, les olors i les pudors, les mirades perdudes dels supervivents entre la incredulitat, la impotència i la desubicació. Persones caminant entre els mobles, els objectes i les fotografies que parlen de vides truncades per la devastació. Necessitarem temps per a digerir les imatges que hem vist. Necessitarem parlar-ne, i necessitarem algú que ens escolte.

I quan estem a punt de caure en el desànim apareixen els voluntaris, travessant “el Pont de la Solidaritat” amb escombres, recollidors i alguna pala abans, fins i tot, que les administracions desperten de la vergonyosa deixadesa de les seues obligacions mentre lluiten políticament entre si. Després vindran voluntaris d’arreu d’Espanya i de més enllà. Reapareixen els llaços de veïnatge i proximitat, els retrobaments d’amics i familiars, les abraçades al carrer: estem vius, fotuts, però vius. Genera admiració, llàgrimes d’emoció, aborrona veure les fileres de voluntaris il·lusionats per a enfrontar-se al fang i ajudar els seus veïns mentre València roman inalterada. Provoquen enveja i certa sensació de culpa per estar a casa. Qui pot es calça les botes, s’enfunda la granota i agafa la granera perquè té la necessitat d’embrutar-se, d’ajudar.

Senyeres nues o coronades manifestant-se juntes, sona la muixeranga a Mestalla. Què se’n farà, de tota aquesta energia? Costa entendre com alguns individus poden dormir sabent, com sabem tots, que estava en les seues mans evitar morts, mentre escoltes promeses d’ajudes i d’asseguradores que, si arriben, sovint seran insuficients.

I les dones patint la tragèdia de manera doble. Algunes entre violències que es radicalitzen en èpoques de tensió emocional com la que viuen a l’àrea afectada. Moltes perdran una feina que cobren en negre. I mentre els homes són presentats com els herois, les dones mostraran en silenci la seua força, la seua determinació i la capacitat de resiliència per a generar i mantenir xarxes de solidaritat, de compromís i de suport emocional tan fonamentals per a la recuperació de la comunitat.

¿Com descriuran els periodistes el fang amb paraules quan el marró esdevé el color de la devastació i iguala totes les víctimes? N’hi haurà carronyers, però també n’hi haurà de més compromesos i sensibles que, armats amb unes botes, un llapis i un bloc de notes, plasmaran el que veuen, les converses, els sentiments.

Alguns recorden com ha afectat l’agricultura. L’aigua ha destruït cultius i equipaments i ha canviat la capa de terra més fèrtil per fang, productes químics i residus. Els mateixos residus i productes químics, que han anat a parar al Parc Natural de l’Albufera, un dels ecosistemes de major valor de tot l’Estat. Recuperar el sòl amb fertilitzants i altres químics també acabarà afectant els aqüífers i l’Albufera.

I, en mig d’una devastació tan gegantesca, qui pensa en la cultura? Muntanyes de llibres destruïts a les biblioteques públiques, les llibreries, els magatzems. Precisament, aquest llibre pretén ajudar les llibreries, amb la cooperació dels autors, dels correctors, de la dissenyadora, de la il·lustradora, de l’editorial… La cultura ens referma com a poble i ens dota d’identitat, d’orgull i d’autoestima. Costarà eixir del fang, del físic i del metafòric, però la cultura ha de posar-se dempeus i tornar a caminar. Ens mereixem un país culte i digne.