Tens 0 productes a la teua cistella
09/09/2020
Mentre obrin les portes de les escoles en un curs en què l’única certesa que hi ha és que, per molt que ho hàgem previst tot fins a l’últim detall (cosa que, a més, no és possible), ens tocarà improvisar per tal de fer front a escenaris que no havíem tingut en compte, l’opinió pública i el debat polític continua girant al voltant de dues manifestacions de la mateixa crisi. D’una banda, la pandèmia de la Covid-19 suposa -lògicament- una crisi sanitària. D’una altra, aquesta crisi de salut pública provoca una crisi econòmica i social sobtada, de gran magnitud. Si ens preguntaren què va ser abans, si l’ou o la gallina, reaccionaríem amb perplexitat i indignació: és evident que la crisi sanitària precedeix la crisi econòmica i que la resolució de la segona està subordinada a superar-ne la primera. Ho tenim tots clar, des d’una perspectiva lògica i de sentit comú.
Doncs bé, de cap de les maneres diríem que açò és una veritat assumida en general, si ens hem de guiar pels discursos i accions que podem seguir al regne d’Espanya. Així, és de la mateixa lògica i evidència que ambdós factors de la crisi són de suma zero. És a dir, si prioritzem la resolució de la crisi sanitària, l’economia patirà; i viceversa. No es pot activar l’economia mentre proclamem als quatre vents que “la salut està per damunt de tot”. I això ho sap molt bé el poder, que actua posant en primer pla l’economia mentre retòricament afirma tot el contrari i ens trau a desfilar els militars, al mateix temps que -sí, per molt que passe absolutament desapercebut en la premsa, és així- continua augmentant i desviant el pressupost per a la compra d’armament.
Tanmateix -i tot i que semble que m’he passat al bàndol “negacionista”-, de veres estem davant d’una crisi econòmica tan formidable? Al meu parer, de cap de les maneres. En efecte, ho negue categòricament. Si veiem les xifres macroeconòmiques que tant li agrada focalitzar al poder polític i mediàtic, els números són durs, però no per tremolar. Si veiem el compte d’ingressos de les grans fortunes, ens trobem que sembla que estiguen celebrant el virus amb xampany. Llavors, quin és el problema? El problema és, doncs, una crisi social derivada de la crisi econòmica que deriva al seu torn de la crisi sanitària. Som plenament conscients que les dues últimes són inevitables, però ho és també la primera?
De cap de les maneres. Si estem davant d’una crisi social, és perquè així ho hem decidit. O així ho està deixant anar el poder polític. Deute, dèficit, percentatges i balanços són conceptes que el neoliberalisme ens han imposat com a finalitats en ells mateixos, però de cap de les maneres és així. Quin problema hi hauria a passar un exercici en què se’ns n’anara de les mans una miqueta el deute i el dèficit? Cap ni un, ras i curt. O cap ni un, almenys, per a la grandíssima majoria de la població, aquella que no cotitza en els parquets. Si durant la crisi de la primera dècada del segle XXI es va demostrar que els mecanismes i paràmetres d’estabilitat macroeconòmica eren poc més que una fal·làcia, en aquesta ja els estem veient com a ironies macabres.
És a dir, el poder ha posat com a prioritat l’activació econòmica per tal de capejar el temporal. I, una vegada la societat ha entrat en aquesta dinàmica, es dedica a posar pedaços en les manifestacions més cridaneres de la crisi social. Com a exemple més paradigmàtic està el conegut com a Ingrés Mínim Vital, que es va anunciar com una política pública urgent, imprescindible i prioritària per tal de fer front a les conseqüències econòmiques de la pandèmia. Doncs bé, mig any després de tota aquella retòrica grandiloqüent, tenim que s’han complert tots els advertiments que es varen fer en el seu moment respecte a la mala implementació del mecanisme, que obviava les rendes de ciutadania ja existents en les autonomies. Així, ara com ara reben l’IMV a tot l’Estat més o menys el mateix nombre de persones que rebien ja la Renda Valenciana d’Inclusió, que, és clar, només afecta el territori valencià. Fet i fet, un clar fracàs.
De cara a l’escola, tenim una altra vegada el mateix joc de suma zero: hem de portar-hi els xiquets perquè, si no, no podem anar a treballar, ja que no ens els pot cuidar ningú (no podem deixar-los amb els avis, perquè són grup de risc, i no tenim capacitat econòmica de pagar algú perquè se’n faça càrrec). De la mateixa manera, com ens organitzem en cas de tancament o de quarantena, quan estem en les mateixes circumstàncies? Es parla de dotar d’ajudes per a aquestes incidències, però, tal com hem vist adés, en el millor dels casos, quan se’n resolga favorablement la concessió, ja se’ns haurà acabat el problema, d’una forma o d’altra.
I és que no hi ha ningú que plantege un canvi de punt de vista de 180 graus. En compte de pal·liar les conseqüències de la crisi social a posteriori, posant pedaços ací i allà que funcionen com a taps de forats aleatoris quan el vaixell se’ns enfonsa, hauríem de previndre a priori les dificultats que se’ns posaran al davant; cosa que, de fet, no és tan complicada. És a dir, enfocar-ho com una qüestió de drets, no de benestar social: si diem que no s’ha de quedar ningú enrere, actuem-hi en conseqüència.
Com es fa això? Al meu parer, d’una manera que no em deixa de sorprendre de com de simple que és: renda bàsica universal. Si es vol, acotada a la durada de la pandèmia. Donat que, per molt que intentem fer-nos trampes al solitari afirmant que es pot conjugar la lluita contra la crisi econòmica amb la lluita contra la crisi sanitària i, ja que, fins i tot assumint que això siga de veres, sempre necessitarem posar-hi pedaços socials, la clau és molt senzilla: aplicar-los abans, de manera preventiva. Perquè les característiques d’aquesta crisi (i fins i tot els poders públics ho admeten i ho ressalten) requeixen d’accions urgents i ràpides. Llavors què esperen?
Així, el que s’hauria d’haver fet (i encara s’està a temps d’implementar en els pressupostos generals de l’Estat -l’única administració que, en aquest sistema més descentralitzat del món, pot enfrontar-s’hi-) és dotar d’una paga mensual i universal per a tota la ciutadania. I tota és tota, ja que allò important és que siga immediata, donades les característiques de la crisi que estem explicant. Així, amb aquest suport econòmic, tothom podria fer front amb dignitat a la crisi social provocada per la Covid-19 -almenys- fins que passe la pandèmia.
Això és impossible econòmicament? De cap de les maneres. De fet, no deixa de tindre si fa no fa el mateix cost econòmic que tenen les mesures que s’estan implementant ara mateix (i poca cosa si el comparem amb partides tan importants com imprescindibles en aquests moments com puga ser la d’armament, tal com explicàvem adés); l’única diferència és que ara s’atorgarien prèviament i no amb posterioritat. Qui no les haja necessitades, haurà de tornar aquestes pagues en la declaració de la renda del pròxim exercici. D’aquesta manera solucionem un dels problemes més greus amb què ens enfrontem ara mateix: la incertesa i la inseguretat. Quin és el problema?
Així doncs, que no ens emboliquen amb paraules i retòrica grandiloqüents. Senzillament, que les accions acompanyen les paraules. Que no ens enganyen, vaja.
