Repassem la història dels Borbons

30/05/2022

El Repunt 81

Ara que ja ha marxat el demèrit rei i que s’intenta un gran rentat d’imatge de la família i especialment de l’egregi evasor, és molt oportú comentar quatre coses d’aquesta gent, cosa que m’han demanat que faça unes lectores i/o fans, que jo considere de la resistència. En realitat, els qui sabem d’història, i qualsevol ciutada té el dret, podem recordar el que estudiàvem, per exemple a escola, perquè segurament sense voler-ho ens deien coses, algunes no massa bones, altres increïbles i fins i tot de dolentes, malgrat que tractaven dels reis, que ho eren per la gràcia de Déu, ni més ni menys i quins collons. Com eren inviolables i divins, tots feien el que volien, perquè ningú no s’hi oposava, ni podia. En realitat tots els reis de totes les nacions feien el mateix, uns més que altres, i per això anaren i van desapareixent del mapa, afusellats, guillotinats, destronats, exiliats. Repassem un poc la història i especialment com no ens ho explicaven a escola.

Els Borbons no eren d’ací, sinó que procedien d’una comarca rural francesa i que, com tingueren la fortuna de cara, acabaren essent reis de França, i des d’enllà també d’Espanya, les Dues Sicílies, etc. El Borbó més important, pel que més ens afecta, fou Lluís XIV (1636-1715) conegut com el rei Sol, que imposà l’absolutisme i la centralització de totes les demarcacions feudals franceses al voltant de la seua cort, és a dir, de la seua voluntat. Com la seua política era integrar-se quantes més terres millor, per a fer més gran França, se n’apoderà de les comarques catalanes del Rosselló, Vallespir i Cerdanya (la Catalunya Nord) i del país basco-francès o Iparralde; declarà la guerra a Felip IV de Castella (1605-1665), que acabà amb la Pau dels Pirineus, la boda d’aquest rei amb la filla del francès qui rebé les terres que ja havia arrabassat com regal regal de noces. A continuació, començà l’afrancesament forçat d’aquelles terres catalanes i el procés de substitució de les institucions i la llengua.

Al tal Felip IV el succeí Carles II, dit l’Encantat o l’Impotent, que era un deficient d’alta cuna i que, per molt que ho intentaren amb resos i encanteris, no aconseguiren que tinguera descendència i per això, a la seua mort, l’ambiciós rei francès reclamà les terres de les corones castellanes i de les catalano-aragoneses, amb tot l’immens imperio, per al seu besnèt, Felip d’Anjou. Com també les reclamà l’emperador Leopold I, per al seu fill, Carles d’Àustria i com l’equilibri d’Europa es decantaria o a favor de França o de l’Imperi, es declarà la Guerra de Successió (1701-1714 ), entre ambdues potències i llurs aliats. Pels territoris peninsulars, els castellans es posaren de la part del borbó, mentre valencians, catalans, balears i aragonesos, ho fèiem de l’àustria. Si guanyava el francès, sabíem que ens farien el mateix que a la Catalunya Nord amb la centralització i castellanització; contràriament, si guanyàvem l’àustria i nosaltres, mantindríem els nostres furs i la nostra llengua. La mala fortuna féu que guanyara el pretendent francès i per tant els castellans (Batalla d’Almansa, 25 d’abril de 1707). I, com sempre hem dit que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança, començà el nostre calvari, que encara dura.

Ens aplicaren tot de càstigs, d’empresonaments, exilis, incautacions, persecucions. Ens anul·laren els furs i ens reduïren i obligaren a les lleis i a la llengua castellanes. Els decrets contra nosaltres foren continus i no cessaran mai més, encara duren. Són un poc més de tres-cents anys de regnats borbònics (amb 10 reis), absolutament calamitosos per a tots, però especialment per a nosaltres. Podem fer un repàs dels problemes bèl·lics, econòmics i socials de tot tipus que patírem els súbditos d’aquesta família: la independència de les colònies de l’imperio amb les guerres corresponents; tres guerres civils, dites carlines; els fracassos de la I i la II Repúbliques; les dimissions de cinc caps d’estat; tres monarques foren exiliats o destronats i s’hi feren tres restauracions, a la força; patírem la Guerra Civil de Franco; dues dictadures… Quins desastres i quantes pèrdues!

Doncs a nosaltres, després de la Batalla d’Almansa, els franco-castellans cremaren Xàtiva; el rei dicta la Pragmàtica sanció reduint-nos a les lleis de Castella: ens aplicaren els Decrets de Nova Planta pel dret de conquesta, perquè ells ens havien guanyat i ens arrasaren. Des d’aleshores publiquen ordres taxatives perquè sols s’empre el castellà en tots els documents; perquè l’església ho faça també tot en castellà; perquè els nostres regnes queden convertits en províncies espanyoles; perquè, amb obsessió  malaltissa i permanent, que encara els dura, l’ensenyament siga tota en castellà; que els comerciants porten la comptabilitat en castellà; que els notaris facen escriptures sempre en castellà; que sols s’editen llibres en castellà, inclosos els catecismes; prohibeixen que es faça teatre ni espectacles si no són en castellà; que per telèfon i per telègraf sols es puga emprar el castellà…

Els castellans trobaren una mina inesgotable amb els borbons i s’hi apuntaren, perquè la majoria dels càrrecs de les administracions els ocuparien ells, que eren de la confiança del rei; els qui no eren castellans, començaren a fer mèrits, superant-se a reprimir-nos. A aquesta gent, el poble els deia i diu botiflers. L’església botiflera també participà majoritàriament en l’aquelarre. L’exèrcit foren els abanderats de la batalla permanent contra nosaltres. Lamentablement, fins i tot quan ha vingut la democràcia (?) molts partits progressistes i/o d’esquerres, també s’han posicionat a limitar-nos. Podem resumir dient que amb l’arribada d’aquesta família francesa, els castellans pogueren complir el seu vell somni de doblegar-nos, que els venia de molt lluny, dels Reis Catòlics i d’abans i que encara mantenen i per això s’hi posaren a la feina amb tanta rotunditat. Als borbons, els castellans els vingueren de perles.

Ens podem preguntar si hi va haver resistència, si els nostres majors s’hi oposaren, o si s’acovardiren. N’hi va haver de tot un poc, li dic a Salomé, que és riolera i una decidida resistent. Hem tingut una heroica resistència, però també una gran dosi de covards i devem saber qui és qui, cosa que farem en uns següents articles amb el permís de la direcció de SAÓ, que, per cert, forma part de la resistència i amb tots els honors.