El repte social més gran: fer front a la desigualtat

Josep Banyuls. Professor d’Economia Aplicada a la UV

El passat 5 de febrer, la Universitat de València va investir Josep Fontana Doctor Honoris Causa. En la seua Lectio va referir una dada esgarrifadora: segons l’informe d’Oxfam de 2015, estem molt a prop, a escala global, d’una situació en la qual l’u per cent dels més rics tindran més riquesa que el 99 per cent restant. Si reduïm l’abast de l’àmbit geogràfic, les diferències no són tan acusades com la dada que acabem d’exposar, però són importants i han augmentat en els darrers anys. Valga com a exemple el cas valencià: segons l’INE, la Taxa de Risc de Pobresa o Exclusió Social en l’any 2014 és del 34,7 % (29,2 % en el conjunt de l’Estat), i la població amb carència material severa per a eixe mateix any és l’11,3 %. A la resta de l’Estat és el 7,1 %.

Però, a més de la magnitud, apareixen aspectes qualitatius preocupants. El primer és que el problema no arranca amb la crisi. Els anys de fort creixent econòmic també han anat acompanyats d’un fort augment de les desigualtats; no es tracta, doncs, d’un problema conjuntural. El segon és la diversificació de les formes de desigualtat: tradicionalment, estava molt relacionada amb diferències de renda disponible, però ara també ho és d’accés a la vivenda, possibilitats formatives, accés a les noves tecnologies, vulnerabilitat davant el futur… Tampoc els col·lectius afectats són els mateixos. Per exemple, en el cas de la pobresa, el perfil habitual eren bàsicament o bé persones d’edat avançada i amb una pensió jubilació baixa o bé persones en situacions d’exclusió social. Ara ja no; ara podem trobar en aquest col·lectiu un nombre significatiu de persones ocupades (amb treball remunerat!), joves amb estudis i sense feina, etc.

La tercera qüestió és que les polítiques aplicades en els darrers anys no han funcionat. Fins als anys 80 del segle passat, les polítiques públiques giraven al voltant de la igualtat social, d’aconseguir els mateixos drets per a tothom i on el factor central d’articulació i inserció social era el treball remunerat. Però ara el treball remunerat ja no és garantia d’integració. Les polítiques ja no busquen reduir les desigualtats i afavorir la integració, sinó garantir l’accés a la mobilitat social. Es lluita per la igualtat d’oportunitats, però al mateix temps no es fa res per fer front a l’origen de la desigualtat. I, per acabar de complicar-ho, una part de les causes del problema s’han globalitzat, tot i que les dinàmiques de la desigualtat són locals. És per això que, a més del canvi en els objectius de les polítiques, cal considerar les peculiaritats territorials. Possiblement amb respostes territorialitzades podrem fer front al repte en millors condicions. Un problema que, tal com senyalava Josep Fontana, està convertint-se en incontrolable i amenaça el nostre futur com a societat.

Article publicat al nº 413, corresponent a març de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar