Reptes formidables de la política

Juan Ramón Gil. Director General de Continguts del diari Información

Pel juliol de 1976, quan es va publicar el primer número de la revista Saó, Espanya no era un Estat de Dret i Àfrica començava en els Pirineus. La llarga nit del franquisme, que es va prolongar tants anys com els que ara celebra aquesta editorial, encara no acabava de clarejar. Adolfo Suárez va ser nomenat president del Govern aquell mes amb l’encàrrec de desmuntar l’aparell de la Dictadura mentre els sabres conspiraven en els quarters, el PSOE encara no era un partit legal i el PP ni tan sols existia. Faltava quasi un any perquè se celebraren les primeres eleccions democràtiques i dos perquè s’aprovara la Constitució. Pareix una altra època i un altre país, però era aquest fa només quaranta anys.

Ho recorde per situar en les seues justes dimensions la invitació feta per Saó als qui escrivim en aquest número commemoratiu del seu quaranté aniversari. En el meu cas, es tracta ni més ni menys que d’intentar imaginar com serà la política, quin serà el seu escenari, quan hagen transcorregut quatre dècades més. Deixem-ho clar prompte: no tinc ni la més remota idea de com serà el món (molt menys la política) pel 2056; no crec que hi haja ningú que la tinga i l’única cosa que pot excusar la gosadia d’haver assumit l’encàrrec és la certesa que quan el termini s’acomplisca ningú podrà enlletgir-me les errades. Confesse, no obstant això, que si vaig acceptar la invitació va ser també perquè, més enllà de la sorpresa que em va generar, té sentit que una revista nascuda dels sectors progressistes de l’Església catòlica es plantege una reflexió així: al cap i a la fi, en l’ADN del progressisme està projectar el futur, tant com en el de l’Església catòlica està l’eternitat.

Si alguna cosa sembla que es pot tindre clara hui és que ni el discurs polític, ni les seues formes d’articulació actual mantindran la seua vigència, ferits de mort com estan ja en aquesta hora. El vell paradigma esquerra-dreta, imperant durant quasi dos segles, mostra evidents signes d’incapacitat per a donar resposta a la complexitat de les societats presents, i el nou esquema baix-dalt, que pretén una major transversalitat i que s’ha vist reforçat com a resultat de la pitjor crisi econòmica viscuda pels països occidentals des de la Gran Depressió, té en la seua millor virtut –la simplicitat– el seu major dèficit.

No sabem com serà la política d’ací a quaranta anys, però sí que estan clars alguns dels reptes a què, els que naixen ara, hauran d’enfrontar-se quan els toque governar. I, per descomptat, són formidables. Els següents estan, al meu parer, entre els principals.

CANVI CLIMÀTIC. Precisament ara fa quaranta anys des que es va encunyar el terme «escalfament global». En 1976, com recordava en un article recent l’exdefensora del lector d’El País, Milagros Pérez Oliva, a penes uns quants ecologistes començaven a alertar sobre els riscos del canvi climàtic i a relacionar-lo amb l’activitat humana. Ni tan sols les seues organitzacions els protegien llavors en aquella preocupació, més atent com estava en aquell moment el moviment ecologista en la lluita contra l’energia nuclear. Quatre dècades més tard, les advertències s’han convertit en una amenaça real que afecta tot el planeta. Quasi dos centenars de països han firmat recentment el Tractat de París, en el qual es comprometen a prendre mesures d’una vegada per reduir de forma efectiva les emissions pernicioses. Però inclús si s’actua ja amb tota la fermesa, hi ha processos –de pujada de les temperatures mitjanes, desertificació, canvis dràstics d’ecosistemes…– els efectes dels quals són hui palpables i tindran conseqüències en les següents dècades. Es tracta de prendre decisions i, per tant, es tracta de política. I, inevitablement, impregnarà tot el discurs polític futur. A qualsevol nivell: a escala global però també local.

MOVIMENTS MIGRATORIS. Estan íntimament lligats amb l’epígraf anterior. És cert que en aquests moments la crisi migratòria està relacionada amb els conflictes armats, com la guerra de Síria. Però tot indica que els fluxos migratoris augmentaran com a conseqüència del desplaçament de milions de persones espentades, ja no sols per fenòmens com el fanatisme religiós, sinó per la desertificació, la pèrdua de cultius i la falta de les condicions mínimes per a sobreviure. Fa temps que els experts van pronosticar que les guerres futures serien per l’aigua, i el canvi climàtic no ha fet sinó reforçar aquesta predicció. Occident està demostrant ser incapaç d’articular mecanismes per a respondre a la pressió migratòria des de paràmetres de justícia, dignitat i protecció dels drets humans. Ans al contrari, a Europa el que s’està produint és una forta divisió social entre els qui promouen la solidaritat i el ressorgiment de moviments de caire feixistoide. El desafiament, per tant, torna a ser polític i, de la mateixa manera, marcarà l’acció política en el que queda de centúria.

CRISI ENERGÈTICA. La fi de les energies fòssils s’acosta mentre no acaben d’instal·lar-se noves fonts. La factura energètica és hui la principal en l’economia, i el seu import repercuteix en tots els àmbits de la vida, fins al punt que hi ha experts que ja imaginen un món en què l’energia –gràcies a les renovables– no tinga cap preu, però a costa de societats uniformitzades i no democràtiques; alhora que altres prediuen greus enfrontaments just pel contrari: perquè els costos es disparen. De nou, la política serà sotmesa en aquest assumpte a una cruïlla de resposta inajornable.

BRETXA TECNOLÒGICA. Sovint es defén que les noves tecnologies, en facilitar l’accés universal a la informació, han sigut un element democratitzador, però la veritat és que també estan provocant nous fenòmens de divisió social i discriminació. La major o menor capacitat de desenvolupament i ús d’una tecnologia els avanços de la qual ja no es mesuren per segles o dècades com en el passat, sinó per anys, s’ha convertit en un element que no sols marca la diferència entre països, sinó també entre persones. Aquesta bretxa està enriquint els més rics i empobrint els més pobres, als quals a més despenja de forma definitiva de tota possibilitat de millora en les seues condicions de vida. Combatre aquesta fractura serà necessàriament un objectiu de les forces polítiques que diuen que busquen la igualtat.

CRISI DE REPRESENTACIÓ. Fa temps que es va denunciar el dilema que representava el fet que les forces econòmiques actuen de forma global, mentre que les polítiques ho fan a escala local. Els grans conglomerats econòmics són ja, en les seues accions i interaccions, planetaris, mentre que les decisions polítiques continuen substanciant-se en l’àmbit dels vells Estats. Però ja no és només l’economia: el terrorisme és global, com també ho són els moviments que des de dins intenten destruir els valors democràtics i que han revelat un alt grau de connexió internacional. La generació que arribe al poder a mitjan segle haurà de resoldre aquesta contradicció, que provoca una crisi de representació gravíssima: aquells que prenen les decisions realment no són en molts casos els qui representen els ciutadans per voluntat d’aquests. Les formes d’organització política també estan condemnades a reinventar-se en un món en què la democràcia directa ja és possible, però en la mateixa mesura en què aquesta pot executar-se també creix el risc d’alienació dels ciutadans.

Acabem de viure dues campanyes electorals consecutives. No hi ha hagut en el discurs dels principals candidats, ni tan sols en els d’aquells que es presenten com a actors de la «nova política», cap rastre de tots aquests assumptes, prova que la política espanyola continua circulant amb la llum curta. En aquest context, es pot preguntar també quina serà la situació en què es trobe la Comunitat Valenciana quan arribe l’equador del segle. No pareix que puga fer-se una anàlisi distinta per a ella de la que val per a la resta d’Espanya, ja que el comportament polític de la Comunitat ha mostrat fins ara el de la mitjana del país. Es pot pensar que en el nou context d’organitzacions supranacionals l’autonomia de les regions s’enfortirà en detriment del poder dels antics Estats, però la qüestió és si aqueix reforçament de l’autonomia tindrà majors atributs polítics o quedarà cada vegada més constret a l’àmbit de la pura gestió. Tot fa pensar en açò darrer.

Article publicat al nº 417 (juliol/agost 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar