La revista degana en valencià

Reptes estructurals vinculats a les necessitats de cura. Ens hauria de caure la cara de vergonya!

28/07/2020

L’any 2018, trenta-dos països europeus van tirar endavant de manera coordinada l’anàlisi de l’estat de la conciliació entre la vida personal, laboral i familiar. El resultat és que més de la tercera part de les persones entre 18 i 64 anys ha de fer-se càrrec d’alguna o d’algunes persones amb necessitats d’atenció, en uns casos menors i, en altres, de persones que tot i ser adultes necessiten un cert suport per a realitzar activitats bàsiques de la vida diària. Els pesos relatius són 37 % al País Valencià (com recull el gràfic que acompanya el text), 35 % a l’Estat espanyol i 34 % a la Unió Europea (UE-28).

Pararem atenció a dos dels reptes socials que hi ha al darrere de la situació mostrada. El primer, relatiu a la cobertura de les necessitats de cura. Tot i que la participació de les famílies siga capital en aquesta tasca, i que el suport de les organitzacions del tercer sector resulte de gran vàlua, el desplegament d’una oferta suficient de serveis públics és fonamental per a garantir una cobertura satisfactòria, quantitativament i qualitativa. Cal tenir en compte que el recurs al mercat (la compra de serveis de cura) no és una opció vàlida per a aquelles unitats familiars de condició socioeconòmica baixa. Addicionalment, un bon nombre de les famílies que opten per aquesta alternativa mercantil, ho fan buscant un producte molt barat. I això últim es tradueix en una elevada precarietat laboral en els treballs vinculats a la cura de les persones, alhora que una qualitat del servei millorable.

El segon repte té a veure amb l’organització de la vida durant les etapes en què les persones tenen dependents al seu càrrec. Lògicament, el 37 % d’homes i dones que segons les estadístiques ha de fer-se càrrec de persones amb necessitats d’atenció veu créixer l’esforç que ha de dedicar a l’àmbit familiar. De fet, estimacions moderades referides al 2010 a l’Estat espanyol apunten que el valor d’aquest esforç no remunerat de cures s’aproximava al 9 % de la producció que circula pel mercat (el PIB). Ara bé, atés que no hi ha un repartiment equitatiu d’aquest treball entre homes i dones, les conseqüències negatives d’aquesta sobrecàrrega afecten amb particular intensitat les de sempre, les dones. I no podem continuar mirant cap a un altre lloc: cal trobar una solució satisfactòria a la conciliació de la vida personal, familiar i laboral d’aquestes persones (majoritàriament dones), la qual cosa requereix redefinir la distribució de tasques en l’àmbit domèstic, millorar la dotació de serveis i ajudes públiques de suport a les necessitats de cura i també disminuir substancialment les pràctiques empresarials (privades i públiques) de gestió laboral precaritzadores que pateixen les persones amb necessitats de conciliació.

És clar que, comparant-ho amb la situació que teníem fa quaranta anys, hem aconseguit progressos en els dos fronts indicats. Tanmateix, això no ens ha de fer perdre de vista que la situació actual és plenament insatisfactòria. El gènere, la classe social i l’ètnia (no oblidem l’aportació mal reconeguda de dones immigrants) són les tres variables clau que perfilen on es concentren els casos més greus i, per tant, serveixen d’orientació de cara a l’acció. Tot i que a l’entrada de la primavera del 2020 vivim una situació atípica, quan l’extensió de les infeccions per coronavirus absorbeixen l’atenció de la població i també l’esforç social i de les intervencions públiques, quan aconseguirem superar aquesta situació d’emergència sanitària redescobrirem els problemes estructurals que hi romanen. I no podrem ajornar per molt de temps el disseny d’una resposta socialment acceptable als reptes de les necessitats de cura, sense exclusions, ni de gènere, ni de classe, ni d’ètnia.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top