Republicans a cara descoberta

Pense que els partits i els polítics no monàrquics i/o  antimonàrquics han de manifestar, explícitament i a cara descoberta, que són republicans; em referisc als partits independentistes i als marxistes, que han de marcar les diferències amb els partits monàrquics de dreta i amb els socialistes, que encara no saben si són monàrquics sencers o mig-mig. Per això, és una obligació sana i democràtica no assistir a cap acte protocol·lari presidit pels reis, responent al mateix temps a la lamentable i tradicional posició antinacionalista i anticomunista dels Borbons, evidentment partidaris d’una Espanya única i súbdita. A més a més, tots sabem que aquesta dinastia imposada per Franco, penja d’un fil, des que vingueren de França i guanyaren la guerra de Successió (s. XVIII).

Així que, si cada partit i cadascú està al seu lloc, tot serà més democràtic i més aclaridor que no dissimulant a la xiu-xiu els autèntics sentiments. S’ha de defensar que qui vulga honra se la de guanyar i que en el segle XXI no és acceptable donar a ningú  una patent de cors o una corona, només per nàixer en una casa reial, i més encara quan ací els monarques no han sigut sempre trigo límpio, com per exemple l’anterior monarca, que ha donat un espectacle tan evident de menyspreu als seus «súbdits» i a tot el poble, que possiblement ell sol ha fet més republicans que en tota la història. Els seus reiterats fraus a hisenda, evasions de capitals, cobraments de comissions, donacions i herències sense cotitzar, etc. que se li han perdonat per ser qui és i que se li continuen perdonant, no haurien estat possibles en un país democràtic. Jo  deixí ben clar quan vaig ser alcalde de Silla, que prometia el càrrec «per imperatiu legal» i prou, i quan vingueren els reis a València (i també el Papa)  no vaig concórrer mai a presentar-los cap respecte i fins i tot m’hauria agradat que en el meu seient buit hagueren posat una nota: «Pitarch no dobla el cap ni pels reis ni pels papes. Salut i república».  Ja posat, diré que el meu eslògan d’alcalde era: «ni misses, ni putes, ni ranxades» i que, per tant, no aní a cap acte religiós, ni acceptí cap soparot amb «festa» inclosa (ja m’entendreu, supose).

M’agraden les coses clares i sense subterfugis ni metàfores, i per això crec que els polítics han de ser coherents, i que en el cas dels parlaments i assemblees les coses s’han de dir a la cara, sense insultar ningú i evitant que tot no acabe a hòsties, ni verbals com al Congrés de Madrid, ni amb els punys com ha passat en alguns parlaments de mig món. En els parlaments s’ha d’emprar sols la paraula i si es dóna el cas que hi ha algun polític intel·ligent, aquest pot recórrer a la ironia, que és un recurs molt instructiu. Per això vaig trobar indecent que la senyora Ayuso, invitada al Congrés, el dia del debat d’investidura de Pedro Sanchez, li digués hijo de puta cosa que després negà barroerament: «yo dije me gusta la fruta» (al respecte he rebut pel facebook, una fotografia d’una exuberant madam que li diu a l’Ayuso: «si te gusta la fruta, cómeme el higo, a ver si te gusta», immediatament ho han esborrat). Una altra cosa són les mentides, als autors de les quals se’ls hauria de castigar durament, com als futbolistes quan cometen una falta greu en un partit de futbol. Ara que Feixóo ha posat dues figures de l’oratòria incendiària, Portillo i la senyora Toledo, com portaveus del PP al Congrés, estic segur que ens oferiran espectacles sucosos, perquè són dos bocamolls de llengua descarada i viperina que, fotuts i calentets com estan al PP pel seguit de fracassos polítics de Feixóo, crec que explotaran al màxim la mala llet que els identifica i que respon a l’estil Trump, que és el model i al d’Aznar que és el corresponsal autòcton; també veurem com el PP farà ús de les fake news, de tertulians i tertulianes ben programats i dels que diuen més mentides que alenen i de tant en tant d’algun bisbe mig boig que perda l’oremus. Confie en la capacitat tècnica de l’amic Vicent Gimeno perquè faça el recull més exhaustiu i interessant de les intervencions més còmiques.

Tenint en compte tot el que vaig dient, hem de confiar que Pedro Sanchez i els seus aliats no perdran la paciència, sinó que, com ja estan avesats, passaran de contestar totes les impertinències de la tropa reaccionària popular i voxista. Ara «no toca» remoure la merda que escamparan aquests energúmens, perquè quan més es remou més pudor fa, sinó fer un repertori per soltar-lo «quan toque», contestant breument les mentides d’aquesta gent i prou, cosa que jo deixaria en mans del portaveu Patxi López perquè ell ho fa molt bé. Tant el president com els ministres el millor que poden fer és ignorar-los, perquè no és veritat que qui calla, atorga; en aquests casos, el qui calla, en realitat menysprea i posa més nerviós l’enemic i per això el qui calla, guanya. Tinc la impressió que, amb l’experiència que han adquirit en la passada legislatura i amb la sort de Pedro Sanchez a saltar els obstacles, la legislatura reeixirà.

Així i tot, faré una reflexió final sobre la inconveniència que cap ministre vaja per lliure (no poden haver-hi versos solts, que confonen la gent). En un govern de pacte s’han d’evitar tots els espectacles de desunió i contradicció, perquè els draps bruts, si n’hi ha, s’han de rentar en casa. Acabe desitjant salut i república per a tots.