El món des d’uns altres ulls: una ressenya sobre La presència pura, de Christian Bobin

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: La presència pura

Autor: Christian Bobin

Traductor: Antoni Clapés

Editorial: Cafè central. Col·lecció El Convit, 02

Any: 2025

L’arbre és enfront de la finestra del saló.

La presència pura pot semblar un títol una mica abstracte, si el llegim fora de context. Presència de qui? Puresa, en quin sentit? El títol, potser una mica abstracte, podria estar pensat per generar una voluntat de trobar. Per crear un interés per part del lector. A priori, un títol així podríem trobar-lo possiblement en un llibre de poesia. I això és així perquè el llenguatge poètic té una voluntat de suggeriment, de joc amb el llenguatge, de creuar els límits que les paraules, de forma quotidiana, sembla que ens volem marcar, de fet, la voluntat poètica sovint va en el sentit d’anar més enllà, d’explorar per les sendes desconegudes, i també de les paraules. Per això, si alguna vegada hem tingut entre mans un llibre d’assaig, hi trobarem, des de l’inici, aquest element diferencial: que habitualment, un assaig ens identificaria de forma clara el tema sobre el qual avançarem; però el nostre text va en una altra direcció, i això és, possiblement, el gran encert de l’autor, el capitat de creuar elements per generar un mestissatge que el fa créixer, el dimensiona i l’atorga una capacitat expressiva molt superior. Poesia i assaig, doncs, aniran agafats de la mà en aquestes pàgines.

I conéixer una mica la figura de l’autor ens ajuda a entendre molt millor el sentit d’aquesta obra. Perquè només un poeta pot arribar a imaginar que el llenguatge poètic li pot ser útil de cara a mostrar una de les grans tragèdies del món de la medicina des d’una perspectiva humana i emocional. Alguna cosa semblant a com habitualment els versos tracten de mostrar-nos el món. Christian Bobin fou un autor francés que escrigué poesia, com acabem d’esmentar, però, paradoxalment, no fou conegut gràcies a aquest gènere literari, almenys pel que fa al gran públic, el que domina el mercat del llibre. Entre les seues facetes com a escriptor hem de destacar la que va dedicar al gènere de l’assaig, però, lluny de mostrar unes vel·leïtats de tipus intel·lectual, amb un llenguatge formal típic del registre que seria esperable, es decanta per parlar-los dels temes quotidians i, per fer més accessible aquesta literatura d’idees, com faria Joan Fuster, empra els recursos que té més a mà, els que millor coneix, els del to poètic, que s’apropa al lector tot suggerint, tot xiuxiuejant, quasi acaronant amb la veu. Una de les altres diferència que trobarem en la seua obra és que aquestes incursions en el gènere no té una voluntat d’un allargament innecessari, com serien habituals en les monografies que podríem trobar en els nostres autors, per exemple, sinó que tendeix a fer-nos imaginar un camí breu, així com un conte es distancia de la novel·la. Potser intenta baixar la intensitat esperada. Potser pretén fer-nos amable una escriptura que ha quedat arraconat, habitualment, als prestatges de les llibreries (i les biblioteques), esperant els especialistes que se les estimaran. Parlar suaument, fer-ho amb el to i amb l’estructura de la prosa poètica, i fer-ho amb temes que ens poden semblar infreqüents, de segur que aconsegueix una fita: apropar a l’assaig un públic que, normalment, mai no el llegiria. Això, per la crítica, és saber crear un filó per explotar, un filó que val més que l’or, perquè toca la consciència del lector, la colpeja i a penes li ha deixat cap marca. Però ell (o ella) sap que, durant un temps, no podrà mirar el món que l’envolta així com ho feia, abans de l’obra. I, el més important per mi, és que no es va deixar seduir per l’èxit: per poder continuar en el seu camí original havia de conservar aquesta essència des d’on havia partit. I això el va fer allunyar-se del soroll mediàtic que, molt probablement, tractà de fer-lo eixir del cau, com un animal de fira. La seua autenticitat li evità el mercadeig i ens el protegí, sortosament, en la seua saviesa.

Però parlar de Bobin, i del seu estil fragmentari, també és parlar del seu traductor, i poeta, com és el cas d’Antoni Clapés. Aquesta obra, editada inicialment per Edicions del Salobre, ha navegat fins Café Central en una col·lecció que acaba d’aparéixer, El Convit. Perquè d’un convit es tracta, d’un convit a endinsar-nos, a través de xicotetes dosis, pel món de l’assaig. I el segon número és aquesta joia que estem ressenyant. La traducció, doncs, havia de ser de Clapés: l’estil, que tendeix al minimalisme, al silenci, li avé al seu propi, a l’univers poètic que ens ha anat ensenyant al llarg d’una trajectòria brillant, on la paraula afina els contrastos, marca el camí, i sobretot juga amb els silencis de la pàgina en blanc. Perquè sovint les coses no dites són les que realment importen. L’autor s’ha limitat a deixar-nos miquetes per indicar un camí dins dels possibles. Això fa Clapés i també això, des de terres franceses, és el que Bobin ha sabut fer-nos arribar. Trobe difícil una identificació tan significativa com la que s’ha bastit entre els dos autors, com si el destí els haguera ajuntat perquè no hi havia cap altra alternativa. Possiblement Clapés seria el nostre Bobin, però això seria una altra història.

I després d’avançar en matèria, i de conéixer l’autor, i el traductor, dir que les dimensions del llibre, físicament, serien del tot ajustades al que coneixem com a llibre de butxaca (tot i que la major part dels que s’hi refereixen no ens hi cabrien, realment, a dins d’una), és un altre signe que els editors entenen aquestes lectures com un company de viatge: sempre hi ha un moment que la vida ens regala, un moment que ens podem relaxar, entre estació i estació, per gaudir profundament d’aquestes pàgines (sempre amb un ull atent, no siga que ens trobem passades unes quantes i no arribem a la cita acordada…). Un altre encert, en definitiva.

El tema no tindria importància, si no fos que és dolorós, i autobiogràficament dolorós en el cas de Bobin: parla de les ferides que el defineixen, des d’on ha hagut de sobreviure i superar-se. L’escriptura com una catarsi?, dirien els estudiosos. No sé si voluntàriament cercada, però segur que necessària per autor i lector (especialment aquells que han viscut, en el seu entorn, un cas d’Alzhèimer).

Perquè es tracta d’una malaltia silenciosa, de les que no ens criden l’atenció al primer símptoma. Com veure un arbre que, un dia, ha perdut unes quantes fulles. I les fulles són les paraules. I així comença el joc meravellós de les visions metafòriques entre realitat principal, la malaltia del pare, i les realitats paral·leles que l’autor ha de seguir per poder entendre la realitat i preparar-se pel que vindrà (la malaltia és incurable, com ja sabem). Però conéixer el final de la història no ens evita l’emoció d’acompanyar-lo en les visites a la residència, en la sensació que és ara que pot connectar millor, en el valor dels xicotets moments (i en com n’hem perdut, de tants, en una quotidianitat que ens furta els elements que realment haurien de ser centrals en la nostra vida).

El llibre recorre, mitjançant imatges, que esdevenen com postals, d’un temps que queda com aturat. Perquè davant l’inevitable, hom a d’estar amb els sentits alerta, i llavors el temps s’alenteix, les coses recobren la seua velocitat autèntica, i les podem sentir molt més intensament. Aquestes escenes de la residència, la descripció de la pèrdua de facultats, i la gran estima que el mou, al narrador-autor davant el pare, ens fa interpretar el món amb els seus ulls, i sentir-lo d’una forma gairebé nova: és com si estiguérem naixent a una realitat que desconeixíem (i segur que l’hem desconegut tant i tantes, massa vegades).

El llibre esdevé un vals, un ritme suau (no una polca) que ens permeta entendre el valor real dels instants, uns instants que no tardaran a començar a perdre color i forma. Però això ens aporta encara més valor, perquè estem parlant de la fragilitat i de l’essència de les persones, com més fràgils som i més podem aportar, quan més necessitem el món i més ens semblem a les criatures que fórem quan vam nàixer.

Hi ha un naixement simultani dels nostres ulls i del món, un sentiment de “primera vegada”…

Podríem incorporar nombrosos fragments per demostrar cadascuna de les afirmacions, però estaríem traint l’essència i traient les coses d’un context en què funcionen amb absoluta normalitat, on realment encaixen. Perquè la figura del pare, com una dama angelicatta del renaixement, s’ha anat purificant, i ho ha fet a mesura que les limitacions l’assetjaven. Lluny de dominar la tristesa, ha accedit a un nivell superior, a una puresa que ens és esquiva a la major part dels mortals. Com un aspirant a buda que descobreix l’escletxa per on avançar, així ens acomiadem de qui ha creuat les pàgines del llibre. La seua absència és una lliçó que no caldrà lamentar, perquè ens acompanyarà per sempre.