Un temps que no es perd: una ressenya sobre Albertine, d’Anne Carson

Sempre m’ha encantat cercar, en les traduccions de poesia, nous reptes estètics, noves concepcions del món. Les cerque amb curiositat, de vegades amb ànsia, tot esperant trobar tresors, potencialitats expressives en la meua llengua, en la que domine més, per continuar aprenent aquest ofici que és viure, com diria aquell programa que feien a la ràdio i a la televisió de Catalunya. I cercar traduccions, i traduccions bones, d’autors de prestigi, no sol ser un camí planer. La poesia no ven, com no es cansen de dir editors (i poetes) i aquesta mala fama va perseguint el gènere, i ho farà fins a l’inici dels temps. Per això, quan t’arriba la notícia que hi ha disponible una traducció nova d’una autora que admires, com és el cas d’Anne Carson, fas els possibles per arribar a ella, perquè et conte la seua història. I tan se val si traduir és trair o no. Hi ha moments que hem de sacrificar per aconseguir el plaer d’una lectura, igual que París també valia una missa (com afirmà un rei francès).

Fer front a la lectura d’un llibre nou d’Anne Carson és sempre una aventura, imprevisible i seductora. Una autora que m’ha seduït des del principi, i a qui pense que se li ha fet poc de cas internacionalment. En la nostra llengua, tenim la sort que una editorial ubicada en Madrid ha decidit agafar l’AVE i posar-se a traure-la, sortosament, en la nostra llengua. És així que Albertine arriba de possibilitat a realitat i comença a seduir-nos. Perquè, si hem de fer el pas de dir qui era l’Anne Carson, trobarem serioses dificultats, donat que la mateixa autora ha agafat el camí invers que la gran majoria dels immortals poetes, que voldrien accedir directament al parnàs de la glòria en vida (i pujar les escales en directe, davant les atònites mirades dels seus rivals i, per descomptat, de tots aquells desconfiats que mai no s’han dignat a llegir poesia). Carson és un cas ben diferent, un cas entre mil. Potser perquè es tracta d’una estudiosa de la literatura clàssica (grega especialment) de la qual ha esdevingut una especialista. Potser perquè dedicar-te a l’ensenyament t’ensenya a tindre paciència, a no aspirar a res, a tocar de peus a terra: no en va, el material de treball es renova constantment i sembla que has de partir, a cada moment, gairebé des de zero. No hi ha major cura d’humilitat per a dedicar-se a fer classes, fins i tot a la universitat m’arriscaria a afirmar que aquesta situació també s’aplica. La nostra societat, massa interessada en l’èxit fàcil, no troba interessant l’estudi d’elements que no pot aplicar en el seu immediat benefici. Per això triomfen les matèries científiques i tècniques, i les humanitats, any rere any, van quedant en el calaix de l’oblit dels pocs estudiants que les escullen (sempre vocacionals, potser futurs escriptors) i dels polítics que en determinen els plans d’estudi, a qui res no importa si no hi ha un llistat immens d’alumnes que s’hi hauran de quedar fora. La frustració dels uns es relaciona, un colp més, amb el delit dels altres. I així ens va… Per tot això, podem qualificar l’autora com d’una voluntat evanescent: ens deixa molt poques dades (que és docent, d’una llengua morta) i ens obliga a centrar-nos en la seua obra.

I ens toca parlar, doncs, de l’obra de Carson. I no és gens fàcil fer-ho d’una forma ordenada i sistemàtica, senzilla, com correspon a un article que pretén ressenyar una de les seues darreres publicacions. Entrar en el seu univers és fer-nos una idea que estem entrant en una espècie de selva verge. Si hem llegit poesia anteriorment, d’altres autors, trobarem estranyesa en els seus textos, experimentació, i una cultura important que hi posa al darrere. Però ens proposa lectures actuals de temes i mites i símbols. Per tant, per a mi, llegir Carson és, sense dubte una combinació de plaer i repte. Plaer perquè la seua obra té una elegància que molts pocs creadors aconsegueixen al llarg de la seua obra, una elegància que li dona una pàtina de clàssic, perquè toca els clàssics i ho fa amb domini temàtic i de forma, petjant fermament el terreny que travessa. Això, el lector ho nota. Se sap acompanyat. No li cal un domini del coneixement mitològic o filosòfic, que això és cosa de l’autora. Llegir-la apassiona (almenys a mi), però també desconcerta. Perquè, a diferència, per exemple de Louise Glück, que també ha dedicat una important part de la seua producció a la mitologia, l’obra de Carson travessa aigües arriscades i, per tant, la promesa que ens ofereix és molt més profunda (i la possible decepció, si no l’entenem, també). Carson no ens regala simplement poesia, sinó que navega entre dues (o més) aigües. I, de nou, el seu domini, la seua capacitat de transformació, sense deixar mai el to poètic, fa que ens enlluerne. El resultat és un conjunt de llibres, que podríem considerar com híbrids, que podríem relacionar amb gèneres com la crítica literària, l’assaig o la narrativa, però el punt de vista és poètic. Això la fa fascinant, sense dubte.

Amb Albertine no tindrem una excepció, perquè, sota el subtítol de Rutina d’exercicis, ens fa un passeig magistral a través de l’obra de Marcel Proust, A la recerca del temps perdut, i ho ha tot seguint els camins d’un dels personatges, potser dels destacats, que travessen aquesta magna obra de la narrativa francesa: Albertine. Dividit, com els escau als estudis i monografies pròpies de la matèria, hi ha la part principal, formada normalment per textos breus on es refereix a aquesta relació del narrador amb el seu personatge, tot introduint connexions amb la vida de l’escriptor (en ell, la dona, Albertine, seria substituït per un admirat Alfred Agostinelli, xofer seu i estimat silenciosament), o relacionant-lo amb textos d’altres autors, especialment Beckett, tot i que també el món clàssic hi té puntuals aparicions, com ara el pensament de les paradoxes de Zenó. La segona part, complementària de la primera, i tot un delit, on l’autora també posa en joc una delicada ironia, un magnífic sentit de l’humor, està formada per un conjunt d’apèndix i, com pertoca al joc, la numeració dels quals es relaciona amb l’apartat/poesia que pretén ampliar o estimular-ne la imaginació.

El to poètic se’ns mostra des del principi:

Albertine no és un nom de noia corrent a França, tot i que Albert es fa servir sovint per a nois.

Els jocs aparentment lingüístics, les investigacions que els estudiosos de certa literatura duen a terme, per exemple, com ara contar el nombre de vegades que apareix un nom propi (Albertine, 2.363 vegades) o a quins adjectius associa l’autor la paraula aire (i, pel que sembla, no hi ha aire al Llibre 7). Però, com diria Estellés, tot això són banalitats, o no, per fer-nos lliscar de forma vertiginosa per aquest personatge que mou l’autor (i el narrador) per trencar la paret de realitat i ficció, tot fent-nos entendre que una cosa podria ser (o no) l’altra, una diferent. El llibre es llegeix, i es gaudeix, de forma àgil i agradable. Però ens ofereix múltiples capes per anar endinsant la nostra curiositat despertada.

Si no hem llegit Marcel Proust, pot ser una bona introducció a aquesta obra imprescindible de les lletres franceses, tot i que no siga una obra a l’abast de tothom. Segur que us vindrà al cap la famosa magdalena de Proust (i ens ofereix la història de la magdalena, i en fa una relació meravellosa amb la pel·lícula Vertigen, d’Alfred Hitchcock, com si Proust la poguera haver tingut en ment quan escrivia la seua obra, o ens parla de què podria significar el concepte “pesada” quan la refereix a l’esclava Albertine, i acaba bastint tota una declaració d’intencions en clau feminista que és per a sucar-hi pa.

Com un treball d’orfebreria, anem acompanyant l’autora en la seua tasca de reflexió, enriquint-nos amb anècdotes i fent-nos gaudir d’una obra que no necessàriament ens caldrà haver llegit perquè ens arriben. El seu estil, doncs, és clarament reconeixible i, malgrat que la durada d’aquesta obra, i el subtítol, recordeu: Rutina d’exercicis, ens puga semblar que estem al davant d’una obra menor, hem d’afirmar que és tot al contrari. Albertine ens sedueix amb la intensitat d’una obra breu, amb la condensació de les essències que, o ens impacten, o les deixen a un costat. No hi ha espai per al camí reposat. Així com les curses de 100 metros lliures, on es demana una eixida explosiva i una perfecció en els moviments, amb Albertine Anne Carson depura el seu estil, i avança de forma enlluernadora en una barreja de registres tot creant-ne un nou marc des del qual poder-los contemplar. Una magnífica ocasió per gaudir de la creativitat i del domini de la tècnica, i sobretot de la paraula amb què fa anys que ens sedueix Carson. Amb quin salt al buit ens sorprendrà, a la pròxima obra? Mentre esperem, rellegirem aquesta petita obra amb el delit de la primera vegada i desitjarem que les pàgines no avancen, com aquell rellotge, les busques del qual, segons la cançó, esperàvem que s’aturaren eternament, per gaudir d’una emoció per la qual no sempre ens valen les paraules.