Tens 0 productes a la teua cistella
«Els valencians no van percebre la importància de la informació de proximitat a través dels mitjans de comunicació fins que tancaren RTVV»
«L’obertura d’À Punt Mèdia, no exempta de crítiques i múltiples entrebancs, és reflex d’un govern a tres bandes al qual li està costant prou alçar de les cendres la desfeta»
«Una àmplia majoria de població continua totalment ignorant de la campanya d’inici i captació d’usuaris dels nous serveis públics d’informació i comunicació»
El lligam principal entre els membres de qualsevol grup, societat, comunitat o família és la comunicació. Els valencians no van percebre la importància de la informació de proximitat a través dels mitjans de comunicació fins que tancaren RTVV. Coneixem la història de l’abús de poder i la decisió despòtica que va prendre el partit governant, el PP, per a tancar els mitjans públics, desconnectar-los (alguns mitjans de qualitat periodística ínfima encara diuen que va ser per raons econòmiques).
Per tal d’encarar una reflexió sobre la nova plataforma pública i valenciana de comunicació, cal fer un breu repàs de la situació de la darrera dècada dels antics mitjans (RTVV). Convé recordar que la llengua i cultura valencianes pràcticament no estaven presents en l’espai televisiu. Entre d’altres raons, les principals eren l’escassa atenció a la programació de proximitat de la televisió autonòmica valenciana, l’orientació de caire comercial publicitari que s’allunyava del perfil de radiotelevisió pública i la programació de la qual era bàsicament d’entreteniment i ficció de producció aliena, majoritàriament en espanyol. No obstant això, el que més destacava de la gestió de RTVV durant la darrera dècada, a més de la progressiva pèrdua d’audiència, era la implicació dels seus directius en casos d’abusos i d’escàndols financers (cas Gürtel), la manipulació i biaix dels informatius (l’exemple paradigmàtic fou el tractament de l’accident del metro), els problemes de claredat dels comptes i l’anunci de la privatització dels serveis (el súmmum), fins i tot dels informatius, acompanyat d’un ERO que va comportar l’acomiadament de més d’un miler de treballadors a l’estiu del 2012; un període curt posterior, amb la nova nomenclatura «Nou», intent fallat d’evitar que trontollés del tot, i que va concloure amb el tancament definitiu.
L’obertura d’À Punt Mèdia (la ràdio al desembre de 2017, després el web i, finalment al juny del 2018 la televisió), no exempta de crítiques i múltiples entrebancs, és reflex d’un govern a tres bandes al qual li està costant prou alçar de les cendres la desfeta per malbaratament i corrupció dels fons públics provocada pel llarg període de govern del PP. Per tant, en totes les àrees socials i sectors, inclòs el de l’audiovisual, de la comunicació i de la cultura, es fa prou difícil avançar sense els recursos necessaris.
La problemàtica consegüent envolta dos fets relatius a l’impacte de la reobertura dels mitjans públics. Per un costat, l’escassa penetració de la informació de tal reobertura entre la població i, per altra banda, la reactivació del sector audiovisual, que no ha anat acompanyat del mateix increment de possibilitats per a les i els professionals de la informació, i, en conjunt, per a la recuperació del camp periodístic valencià. Tot i això, convé no menystenir el ressò en termes de millora per al periodisme valencià, tot i que encara d’una manera molt incipient. La posada en marxa d’una plantilla periodística de més de dues-centes places diríem que ha frenat l’excés de les empreses privades, els bons i les bones periodistes tenen alguna possibilitat d’anar-se’n, i els salaris hauran de millorar per a equiparar-se.
La nova ràdio i televisió públiques no ha fet una aposta clara per arribar a tothom. No ho ha fet per una errada estratègica fonamental i de la qual, com deia, pateix tot el Govern del Botànic. No hi ha hagut cap campanya institucional, ni una, amb la suficient capacitat de penetració en la població. Continua una àmplia majoria de població totalment ignorant de la campanya d’inici i captació d’usuaris dels nous serveis públics d’informació i comunicació. No hi ha dades d’audiència encara, ni tampoc no ha transcorregut un temps suficient per a fer un estudi dels punts forts o febles de la programació, de la tria de periodistes, de la perspectiva de gènere transversal en tots els continguts. Però, sí que podem percebre com a usuaris i ciutadans que són encara molts els milers de persones que no han fet la selecció del canal. Fer una campanya amb pocs recursos, com d’altres que s’han fet sense pena ni glòria, té aquest greu problema. No s’hi arriba.
À Punt Mèdia transmèdia
Les eines tecnològiques dissenyades per a compartir i difondre informació han afavorit una major interactivitat i participació en l’entorn de la comunicació i la informació. Una conseqüència és la preocupació pel coneixement de les audiències per tal de generar fidelització a l’empresa periodística. Per tant, el nou periodisme s’enfronta a tres reptes: el comercial, el social i el professional. I per part dels usuaris, o audiència, el repte és el de la formació en l’adquisició de les competències necessàries per a un consum responsable dels productes i continguts dels mèdia en general. Els mitjans han d’impulsar i facilitar la participació dels usuaris en la construcció de l’opinió pública, i donar-los-hi el protagonisme necessari perquè això els ajudarà a fidelitzar l’audiència.
El periodisme en l’era digital ha permés l’experimentació amb diferents narratives. Aquestes flueixen en diferents canals, cadascun dels quals requereix un tipus d’organització del contingut, un discurs diferenciat i una redacció conduïda al tipus d’usuari de cada plataforma. És a dir, no és el mateix una notícia redactada al paper que un missatge enviat per Twitter o una presentació de les notícies al newsletter o a l’iPad.
Ens preguntem si aquestes narratives desplegades a la televisió i ràdio públiques valencianes són transmediàtiques; si han assolit aquest repte del nou entorn digital aprofitant la posada en marxa des de zero de tots els sistemes i plataformes. Més encara, ens demanem si disposen de prou personal qualificat per a una tal tasca. Potser s’han desatés nous perfils professionals, no se’ls hi ha facilitat l’accés i ens trobem amb una redacció molt carregada de velles inèrcies periodístiques.
El teòric Henry Jenkins va formular el concepte de narratives transmediàtiques l’any 2003 en relació a les franquícies de l’entreteniment. Hi destacava la necessitat de la cocreació més que el transvasament de continguts d’un mèdia a un altre, el que s’anomena cross-mèdia. També reflexionava sobre l’èxit de les indústries transmèdia quan hi ha una unitat creativa o un únic equip creador. I tot allò afecta a l’experiència del consumidor. Segons Jenkins, com més divers siga el relat en les diferents formes de comunicació, més possibilitats d’arribar a més consumidors. Una altra característica dels relats transmediàtics és que no és necessari veure la pel·lícula per a jugar al videojoc, és a dir, no cal haver vist el programa televisiu per a seguir i participar dels continguts en els altres suports.
La supervivència del relat és el que fa possible que la fragmentació no siga un problema per a formar tot un puzle narratiu comprensible i accessible des de diferents dispositius i formes de comunicació. Jenkins al·ludeix a les històries de l’edat mitjana sobre Jesús que apareixien tant en un vitrall com en un llibre, un tapís, un fresc… És a dir, en diferents nivells de cultura, com a exemple de narrativa transmediàtica, igual que ha passat amb pel·lícules com Matrix o Star Wars. La definició de Jenkins de narrativa transmediàtica diu així: «històries que es despleguen a través de múltiples plataformes mediàtiques, i en què cada mèdia contribueix d’una manera característica a la nostra comprensió del món, una aproximació més integral al desenvolupament de la franquícia que els models basats en textos primigenis i productes secundaris».
El repte per a la nova ràdio i televisió continua obert i les experiències pràctiques realitzades fins ara són insuficients. Doncs, com hem vist, el transvasament de continguts d’una plataforma a una altra no és transmèdia, no és sentir els programes de ràdio a través del web o veure els programes d’infantil en l’iPad. És una altra cosa, és generar continguts nous que ajuden a comprendre o completar la totalitat i que alhora siguen independents.
En conclusió, els reptes d’À Punt Mèdia en són molts i poden fer-se realitat si la dotació de recursos humans i econòmics estan a l’altura de les perspectives per a dotar d’altre tipus de continguts transmèdia i multiplataforma i per a informar a tothom de la seua existència. La prestació del servei públic d’informació i comunicació per a tota la ciutadania s’ho mereix. Confiem que el Govern del Botànic hi pose els mitjans i que els gestors d’À Punt Mèdia hi posen la intel·ligència i creativitat necessàries.
