Retorn a l’Escola de Barx

26/12/2022

La investigació infatigable de Josep Casanovas, professor de la Universitat de Vic, al voltant dels escassos documentals sobre escoles en els inicis de l’ensenyament en valencià i de la renovació pedagògica és exemplar. En poc de temps ha publicat treballs minuciosos sobre els documentals L’ensenyament en valencià a l’escola d’Almoines (1982), realitzat pels mestres d’aquell centre, amb el vitalista Batiste Malonda al capdavant, i sobre els dos documentals del cinema independent valencià Terres d’arròs (1973) i Carles Salvador. Elogi a un xiprer (1979) de Joan Vergara i Alfred Ramos, que, en paraules de Josep Casanovas, «es mostren crítics amb l’escola valenciana de finals del franquisme i reivindiquen l’ensenyament en valencià».

Ara, dins d’aquest treball encetat pel professor Casanovas, quasi arqueològic, encaminat a estudiar aquesta parcel·la educativa quasi oblidada pels estudiosos valencians de les nostres universitats, ha publicat enguany la comunicació L’escola de Barx amb les finestres obertes. Renovació pedagògica i valencianització en un documental del curs 1976-1977, en el volum de la Universitat de València Pedagogías alternativas y educación en los márgenes a lo largo del siglo XX (coordinat per Andrés Payà), presentat en el XXI Coloquio Historia de la Educación, realitzat a València els dies 6 i 8 de juliol d’aquest estiu.

El documental Escola de Barx (1977) és obra de Ximo Vidal (Gandia, 1950) i Lluís Romero (Gandia, 1957), aleshores entusiastes joves que havien format la Cooperativa de Cinema de la Safor. L’organitzador de la pel·lícula va ser Josep Piera, un dels poetes més coneguts del nostre país. Lluís Romero es va dedicar més tard a la gestió cultural, mentre que Ximo Vidal, després d’una curta carrera cinematogràfica (en destaquem De la finestra estant, 1974), ha treballar en el món del teatre com a director, actor i autor del grup Pluja Teatre, a més de dirigir muntatges teatrals en altres companyies. Escola de Barx és un curtmetratge filmat en Super 8mm, de 31 minuts de durada. El promotor en va ser el Col·lectiu de Mestres de la Safor i en els crèdits trobem els mestres de l’escola Marifé Arroyo, Maite Villaplana i Joan Llopis. Però la figura central és Marifé Arroyo i el seu alumnat. Cinc seqüències componen Escola de Barx: la lectura i comentari d’El Llibre de Pau de Mª Victòria Navarro, Tere Pitxer i Alfred Ramos, realitzada per Marifé sobre l’activitat de l’alumnat al port de Dénia; l’actuació del grup titellaire L’Estaquirot al bell mig del poble; el treball en el taller de plàstica i dinàmica; l’execució d’un dibuix lliure seguint les tècniques Freinet; la celebració d’una assemblea de l’alumnat, i, per acabar, el diàleg de Marifé Arroyo amb una mare de l’escola sobre la introducció del valencià en l’ensenyament. Caldria fer-ne ja un internegatiu per tal de restaurar l’original existent, si no volem que desaparega per sempre aquesta valuosa cinta tan representativa de la història de l’escola en valencià. Fem, per tant, una crida als equips de restauració de la Filmoteca Valenciana per la urgència de la seua supervivència.

Marifé, que arribà a l’escola de Barx amb la seua parella, Josep Piera, al setembre de 1974, renovà profundament la vella escola. Inicià l’ensenyament en valencià, amb la introducció del text i el dibuix lliure, les eixides al camp i excursions a la muntanya, l’arrelament al medi…, aspectes que transformaren l’escola de Barx a poc a poc. També formà una biblioteca escolar gestionada per l’alumnat, va establir correspondència escolar amb els centres de La Comarcal de Picassent i L’Horitzó de Barcelona. Altres iniciatives van ser la realització d’assemblees, el mural freinetista de propostes i crítiques penjat a la paret, el taller de plàstica, les classes de música i les escenificacions teatrals. Moltes d’aquests activitats estan narrades en el llibre La mestra de Víctor G. Labrado (1995). Però, malgrat la profunda innovació escolar a Barx, no tot van ser flors i violes. A partir del curs 1976-1977 van començar els conflictes: un sector de pares es va oposar a les classes en valencià, que prompte comptà amb el suport de l’alcaldia de Barx oposada a la valencianització de l’escola. S’encetava la Batalla de València, amb el seu altaveu més potent, el diari Las Provincias i la subdirectora Mª Consuelo Reyna. Tot acabà amb l’expulsió de Marifé Arroyo de l’escola de Barx per decisió de l’administració educativa. Per això, cal preservar aquesta cinta: representa la lluita valenta i compromesa per tal de valencianitzar i canviar l’escola del nostre País Valencià.