Tens 0 productes a la teua cistella
La Junta Municipal de Patraix manté obert fins al 31 d’octubre el IV Concurs de Fotografia del districte, una crida a retratar el patrimoni i la vida quotidiana d’uns barris que, abans de ser ciutat, van ser poble. Més enllà de les bases, la convocatòria és una bona excusa per a preguntar-nos què guardem, de veritat, cada vegada que fem una fotografia.
Hi ha pocs gestos tan quotidians —i tan poc innocents— com fer una foto. Des que, a mitjan segle XIX, el daguerreotip va permetre fixar per primera vegada un instant de llum sobre una placa, la humanitat no ha deixat de fer una cosa que abans només estava a l’abast de la memòria i de la pintura: aturar el temps. Amb aquesta idea de fons, la Junta Municipal de Patraix ha tornat a convocar el seu concurs fotogràfic, una iniciativa que busca imatges capaces de reflectir la identitat del districte i que, després, es convertiran en una exposició col·lectiva.
Una imatge contra l’oblit
El filòsof Roland Barthes deia que l’essència de la fotografia es podia resumir en tres paraules: «això ha estat». A diferència de qualsevol altra representació, la fotografia certifica que allò que mirem va existir de veritat, que algú va estar allí, en aquell carrer, en aquell moment de llum. Susan Sontag hi afegia una lectura més melancòlica: cada foto és, en el fons, un petit memento mori, la constatació que aquell instant ja no tornarà. I Walter Benjamin va parlar de l’«inconscient òptic», eixa capacitat de la càmera per a mostrar-nos detalls del món que l’ull no arriba a percebre.
Durant dècades, però, la fotografia va ser cosa d’estudis i de retrats solemnes. Tot va canviar quan, a finals del segle XIX, la casa Kodak va posar càmeres senzilles a les mans de la gent corrent amb un lema que ho deia tot: tu prems el botó, nosaltres fem la resta. La imatge va eixir de l’estudi per a instal·lar-se als carrers, a les cases i a les places. A partir d’aleshores, una façana, un mercat o una partida de xiquets a la plaça van esdevindre, també, matèria digna de ser guardada.
Fotografiar allò que no està als llibres
Aquí és on una convocatòria com la de Patraix connecta amb una idea profunda: la de la memòria col·lectiva. El sociòleg Maurice Halbwachs va explicar que la memòria mai és del tot individual, sinó que es construïx en comunitat, en allò que compartim amb els qui ens envolten. Els àlbums familiars, les fotos de festa major, les instantànies d’un barri que ja no és com era formen un arxiu del quotidià que la història oficial —la dels monuments i les efemèrides— sol passar per alt.
Un poble no viu només en els seus edificis emblemàtics, sinó en els seus gestos de cada dia: la llum d’un carrer estret, el bar de la cantonada, la cara dels veïns, l’horta que resistix entre blocs. Quan un concurs convida la ciutadania a retratar tot això, la converteix en custòdia de la seua pròpia memòria. I l’exposició posterior fa el pas definitiu: transforma mirades individuals en un retrat compartit, en una manera col·lectiva de dir «això som» i «això hem sigut».
Patraix, un poble que la ciutat es va abraçar
L’angle té encara més sentit quan es recorda què és, històricament, Patraix. Poblat des d’època romana, va ser un municipi independent fins al 1870, l’any en què es va convertir en el primer dels pobles que envoltaven València a annexionar-se a la ciutat, empés per les dificultats econòmiques del seu ajuntament. Tenia consistori propi i fins i tot presó pròpia, i era la localitat principal de l’horta periurbana del sud-oest de la capital.
D’aquell poble, avui el districte conserva el cor a la Plaça de Patraix i el batec de les seues Festes Populars. La demarcació agrupa ara els barris de Patraix, Sant Isidre, Vara de Quart, Safranar i Favara, però manté viva la consciència d’haver segut, abans que barri, un lloc amb nom i vida propis. Per això, fotografiar Patraix no és només documentar un districte de València: és mantindre encesa la memòria d’un poble que la ciutat va acabar fent seu.
Els detalls de la convocatòria
El concurs està obert a qualsevol persona major de 18 anys aficionada a la fotografia. Les imatges han de ser originals i inèdites, i han d’haver-se captat durant 2026 en algun dels barris de la demarcació. Cada participant pot presentar un màxim de dos fotografies, amb una grandària d’entre 20 × 25 i 40 × 50 centímetres, una resolució mínima de 300 píxels per polzada i un pes orientatiu d’entre 3 i 15 MB, indicant-ne el títol, el lloc i la data.
La convocatòria reparteix quatre premis de 200 euros cada un. El jurat —integrat per la presidència o vicepresidència de la Junta, una vocalia de cada grup polític amb representació i una persona experta en fotografia— valorarà la creativitat, l’elaboració, l’originalitat i l’interés de les obres, però també la seua qualitat tècnica, la seua capacitat de sensibilització i la seua adequació a les característiques socials i culturals del districte.
El termini per a participar continua obert fins al 31 d’octubre de 2026, i el veredicte es farà públic abans del 30 de novembre. Les bases completes i tota la informació de la convocatòria es poden consultar al web de l’Ajuntament de València.
Al capdavall, cada fotografia presentada serà un petit acte d’amor per un lloc. Perquè mirar un barri amb atenció, enquadrar-lo i decidir que mereix ser recordat és, també, una manera de dir que allò importa. I Patraix, que ja va aprendre una vegada a no deixar-se esborrar per la ciutat, ho sap molt bé.
