Reus, París i Londres

Foto: Plaça de les Peixateries Velles, a Reus.

Per diferents raons familiars, Reus és una ciutat que he visitat unes quantes vegades i que forma part del meu imaginari personal. No la conec bé –és tan difícil arribar a conéixer bé un lloc!–, però l’he passejada de dalt a baix i n’he visitat els monuments i els espais més característics. Reus és la ciutat d’Antoni Gaudí i, si bé l’arquitecte no hi va construir cap edifici, l’orgull local pel seu paisà és ben notable. A banda, uns altres arquitectes hi van aportar un ric patrimoni modernista, com demostra la Casa Navàs, de Lluís Domènech i Muntaner. Aquesta sumptuosa residència privada, construïda en un dels cantons de la plaça del Mercadal, és un dels edificis més bells i emblemàtics de la ciutat, fruit d’un temps en què Reus es va convertir en un centre econòmic de primera magnitud. La indústria tèxtil, les diferents manufactures i la producció de vins i licors –entre els quals destaca el famós vermut–, situaren la capital del Baix Camp en una mena de lliga internacional. És ben coneguda la dita que fa «Reus, París i Londres… i el carrer de Monterols», la qual evoca l’època en què el preu de l’aiguardent es fixava en aquestes poblacions. El carrer de Monterols, curt i a caramull d’activitat, ha perdut aquell aire distingit que, segons diuen, el solia caracteritzar. L’homogeneïtzació del comerç a causa de la globalització –de la qual, no ho oblidem, es va beneficiar Reus en una fase incipient– ha omplit la via de franquícies i negocis d’escassa personalitat. Tot i que les magnituds són incomparables, Reus, París i Londres s’assemblen cada vegada més. Es pareixen en la terciarització despietada que ha enfonsat la indústria, en la proliferació de patinets i repartidors de Glovo i, també, en l’aposta embogida pel turisme.

Però aquest no és l’únic tret que agermana Reus amb moltes ciutats europees, sinó que n’hi ha un altre de fonamental. Em referisc, clar i ras, al canvi demogràfic, cultural i lingüístic que, progressivament, ha provocat la immigració. En determinats barris reusencs, la presència nord-africana és tan notable que l’element local sembla desaparegut, com passa en les famoses banlieues franceses. En un context d’emergència lingüística, en què s’accelera la minorització del català, s’imposa una reflexió sobre aquestes dinàmiques demogràfiques i culturals. Però no només cal fer-hi una pensada des d’aquesta perspectiva. L’esquerra es mostra incapaç d’articular discursos clars i assumibles per a donar resposta a un desafiament així, que és també un repte de classe, de condicions laborals, de model econòmic. Local, popular, estranger… són paraules carregades de connotacions i de verí. Per això l’extrema dreta en sap traure tant de rendiment, amb la seua estratègia mesquina de simplificació, culpabilització i aprofitament sistemàtic de les persones menys afavorides. El Reus de Gaudí o dels meus avantpassats ha desaparegut per sempre. Cal assumir-ho, mirar els conflictes de cara i abordar-los amb tota l’honestedat possible. Deixar la resposta en mans de la intolerància, la misèria o la indiferència és un luxe que no ens podem permetre.

Revista número 503, pàg. 51. Juny 2024.