Tens 0 productes a la teua cistella
Després d’escriure l’article “El suïcidi de la socialdemocràcia“, una amiga em va preguntar com es podria revertir el desastre. Li vaig prometre que en parlaria en aquest post, encara que li vaig avançar que hi era molt escèptica.
No en soc l’única. El mateix Karl Marx va preferir que fos el proletariat —que considerava més proper a la realitat que no pas ell, autèntic «rata de biblioteca»— el que neutralitzés els perniciosos efectes del capitalisme de la seva època.
Ara bé, no recorde cap projecte socialista consistent que hagi sorgit «de sota estant»: ni la socialdemocràcia, ni el model soviètic, ni la revolució cubana ni el comunisme xinès. Ni tan sols la revolta d’Espartaco, ja que els seus adeptes es van limitar a seguir-lo. No obstant això, la ciutadania hauria d’elaborar un projecte, transmetre’l i intentar dur-lo a terme.
Una altra utopia si us plau
Basada en la combinació de la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, la llibertat personal, el pensament innovador, el progrés tecnològic i un model democràtic actual. El seu èxit dependria del fet que els seus «desenvolupadors» comptessin amb expertes en cada àmbit.
Ens enfrontem a una estructura socioeconòmica nova que combina benefici capitalista amb el «rendisme» dels «amos del núvol»3. Tindre beneficis i rendes els ha permès de desplegar una de les actituds més agressives de la història de la humanitat. Varoufakis proposa un projecte que neutralitzi la crítica situació que estem vivint:
Un model empresarial nou
Cada empleat rebria una acció en el moment de ser contractat. No podria vendre-la ni llogar-la, però li serviria per a votar en les decisions empresarials de forma col·lectiva i assembleària.
Les remuneracions s’assignarien democràticament dividint els ingressos després d’impostos en despeses fixes, I+D, remuneració bàsica del personal i bons. Decidint-se també mitjançant un vot per persones.
Si es volgués augmentar alguna de les partides, caldria reduir-ne una altra o unes altres presentant diferents opcions que es resoldrien mitjançant la votació dels empleats-accionistes.
La remuneració bàsica seria la mateixa per a tot el personal. Ara bé, cada empleat comptaria amb un nombre de monedes digitals que podria assignar a aquells companys que cregués que han aportat més l’any anterior.
Aquest model atacaria el «rendisme» del núvol, però no el capitalisme, perquè no eliminaria la distinció entre salaris i beneficis, no acabaria amb la divisió de classes perquè els uns rebrien més que no pas els altres i no se suprimiria el mercat d’accions. La creació d’empreses més petites per tal que els empleats-accionistes poguessin controlar-les afebliria el procés, a més de democratitzar-les i apartar-les de la influència de l’acumulació de rendes i beneficis, que augmenta la concentració de poder.
En aquest model empresarial, cada ric sols tindria una acció i, en la presa de totes les decisions, comptaria el mateix que els seus companys. Prèviament, s’elaboraria una llei de responsabilitat social que controlaria un grup de ciutadans seleccionat a l’atzar, format per clients i membres de l’empresa.
Quant als falsos serveis «gratuïts» del núvol, haurien de desaparèixer, ja que es financen amb la venda de l’atenció dels usuaris a tercers. S’establiria una plataforma de micropagaments: qui volgués les nostres dades hauria de pagar per ells i demanar el nostre consentiment, protegit per una Carta de Drets Digitals. S’acabaria així amb el model de captació de l’atenció.
Renda bàsica universal i diners nous
El banc central de cada país abonaria a tothom una renda bàsica universal en un compte obert en aquest banc.
Qui tingués estalvis en bancs privats rebria interessos en cas de traslladar-los al seu compte del banc central. Particulars i empreses no dependrien dels «voltors» privats.
El banc central imprimiria diners per a pagar la renda bàsica, però no en seria tant com el que va encunyar per donar suport als bancs i als accionistes que van provocar la crisi del 2008 i que van arruïnar el poble. Així mateix, ja no dependrien dels bancs privats i es convertirien en un bé comunal monetari. Per a evitar la rapacitat, hi hauria un Jurat de Supervisió Monetària format per ciutadans elegits a l’atzar i experts d’una àmplia gamma de professions, no gens sospitosos de defendre els interessos dels bancs privats.
Els estalviadors podrien prestar els seus estalvis a empreses emergents o empreses consolidades serioses, però no podrien comprar part d’aquestes empreses mitjançant accions. Es prestaria mitjançant transferència directa o intermediari que no pogués crear diners del no-res com fan els bancs privats. Serien diners procedents d’estalviadors reals.
Impostos per a finançar els Estats
Sortirien del que pagarien les empreses sobre els ingressos totals i sobre aquells aplicables a terrenys i edificis comercials.
Comerç i pagaments internacionals
Es crearia un sistema financer internacional que garantís transferències contínues de riquesa al sud global mentre que restringiria els desequilibris comercials i financers que inflen bombolles i provoquen crisis financeres.
S’utilitzaria una nova unitat comptable. Qui exportés més, pagaria una «taxa de desequilibri» proporcional al seu superàvit comercial. Qui importés més, cobraria una «taxa de dèficit comercial». Al país del qual sortís massa diners o li n’entressin massa, se li cobraria una «taxa d’increment». S’evitaria l’especulació en la compra de terrenys i edificis i no es crearien falses expectatives ni bombolles.
L’existència d’una moneda internacional que regulés les transaccions comercials equilibraria les fluctuacions de béns i de diners i impediria que les nacions més poderoses explotessin a les més febles i obligaria a finançar inversions verdes on en calguessin.
Conseqüències d’una acció i un vot
Acabaria amb els mercats de treball i d’accions i amb l’imperi del capital, democratitzaria els llocs de treball i reduiria la grandària dels conglomerats.
Efectes de la nova configuració del banc central
Creació d’un sistema habitual de pagament i estalvi innovador. No es prohibeixen els bancs privats, però se’ls lleven els privilegis i ens alliberen de la dependència d’haver de recórrer a ells per als nostres estalvis o ingressos de nòmina o pagaments diversos.
Capitals i rendes contra utopies: sotmetem-los
Sabem que la naturalesa humana tendeix a carregar-se qualsevol utopia quan s’hi posa en marxa. Ho vam veure, per exemple, quan, després d’una llarga lluita, es va aconseguir el dret a vacances per a la classe treballadora: el capitalisme no trigà a substituir el dret a «estar de vacances» per l’opció «anar-se’n de vacances». Acabaven de convertir-lo en un bé de consum que ha generat ingents quantitats de riquesa a les empreses del sector turístic, a més de greus problemes que acceleren el canvi climàtic i l’expulsió de molts ciutadans de llurs habitatges a favor de les hordes turístiques.
La solució: controlar els rendistes de la terra i del núvol convertint-los en béns comunals. El control implicaria recuperar la propietat de terres i de béns per part de l’Estat mitjançant impostos i lleis noves.
Com l’Estat som tots, els projectes que s’acceptessin com a viables haurien de ser controlats per associacions municipals, regionals i estatals de les quals sortirien ciutadans elegits a l’atzar. Hauria d’existir, a més, una Assemblea de Ciutadans d’àmbit estatal elegits a l’atzar que funcionaria com un banc d’idees per a aportar al Parlament amb polítics elegits mitjançant votació a fi de discutir i legislar pel que fa al cas. Treballarien, doncs, en paral·lels. Un exemple positiu ja s’ha donat a Irlanda, que la va establir el 2016.
Com rebel·lar-se avui
Resulta més complicat que quan la classe treballadora ho feia contra el primer capitalisme. Ara cal oposar-se a capitalistes i rendistes.
El primer objectiu hauria de ser recuperar el proletariat tradicional i absorbir proletaris i vassalls del núvol i capitalistes «castigats» pels nous amos.
El procés resulta més dificultós que en el segle XIX. Encara que llavors el proletariat es va enfrontar al capitalisme en circumstàncies força adverses, els amos del núvol han creat una barrera entre proletaris i serfs del núvol que els entrebanca el fet de reunir-se per a confabular contra els poderosos.
Amb tot i això, la ciutadania pot aprofitar el núvol en benefici propi. Aquí tenim la Primavera Àrab, ME TOO i Black Lives Matter. Podem parlar, reunir-nos via internet, mobilitzar-nos i promoure accions molt perjudicials per a capitalistes i rendistes. La qüestió és com.
Suggeriments: que tots els treballadors de, per exemple, Tesla deixin de treballar un sol dia. El preu de les accions cauria de tal manera que hi hauria greus embolics en les borses mundials.
Les velles mobilitzacions implicaven un gran sacrifici individual per a aconseguir un mínim benefici col·lectiu; les noves implicarien un sacrifici col·lectiu mínim a través d’Internet, però s’aconseguirien grans beneficis col·lectius i personals perquè s’alteraria el control dels amos del núvol en milers de milions d’usuaris.
No obstant això, els activistes necessiten el suport de tothom, fins i tot dels qui tenen moltes dificultats econòmiques. Podrien planificar-se vagues de pagament intel·ligent que baixarien tant el preu de les accions que minvaria el poder polític dels seus propietaris o boicotejar empreses d’un país determinat o als qui abasteixen genocides.
També podrien acusar en xarxes a les pitjors empreses del món per motius com ara: mal salari, canvi climàtic, expulsió de treballadors, etc., per tal que la gent no les comprés. Les seves accions baixarien sobtadament i els accionistes fugirien a altres companyies.
WikiLeaks va ser molt eficaç en crear virus digitals que van posar al descobert la corrupció entre empreses i governs i com ataquen el planeta. Aquesta transparència comptaria amb milers de milions d’ulls observant i s’hi veurien obligats a deixar de corrompre.
