La revista degana en valencià

Revisar i comprendre novament

06/07/2021

La diòcesi de València està en camí sinodal, i és per això que els responsables de tirar endavant la tasca que comporta un Sínode deuen haver pres nota i fet revisió de la nostra història diocesana per saber d’on partim per arribar a una Església diocesana més evangelitzada i evangelitzadora. A hores d’escriure aquesta crònica eclesial, encara falten uns dies per a reunir l’Assemblea Sinodal i aprovar aquelles propostes d’actuació que es presentaran al Sr. Arquebisbe per tal que les aprove o no i entren a formar part del funcionament ordinari del bisbat. Convindrà que en parlem més tard, i de moment estem a l’expectativa delerosos dels millors resultats i pregant perquè així siga.

En parlar de resultats i de revisar històries que conformen la història gran, em ve a la memòria allò que Joan Fuster va escriure a les primeres pàgines de Nosaltres, els valencians (llibre de capçalera i vademècum del valencianisme modern), quan afirma que l’Església valenciana d’ençà del segle XVIII no ha tingut cap referent intel·lectual de cap valor excepte algun canonge o capellà que escriu pamflets incendiaris contra els liberals i algun predicador popular; no diré que no té raó, però tampoc la té tota. Així com als darrers anys s’està revisant la visió que es tenia sobre la Renaixença al País Valencià comparant el seu baix nivell i pes politicosocial enfront de la Renaixença catalana, i es comença a valorar i a publicar llibres de i sobre personatges d’aquell temps que ens retornen una visió de la història més amable, així mateix hem de pensar que aquelles persones (Teodor Llorente i Blasco Ibáñez, etc.) tenien uns referents religiosos que comptaven amb el suport de capellans que feien poesia o que escrivien llibres sobre molts temes i eren amics d’aquells intel·lectuals de l’època; en el moment d’escriure i donar a conéixer la nostra història, però, no els hem valorat com cal. Hem partit sempre d’un suposat antivalencianisme per part de l’Església i per part de les classes socials altes. Però en el temps de la Renaixença és impossible no veure unes altres coses que poden ajudar a centrar millor la visió històrica.

És per això que vull referir-me a un llibre que m’acaben de fer present dos amics que també col·laboren en Saó i que n’han fet l’estudi preliminar i la traducció; es tracta d’un llibre del viatge a Escandinàvia (1911) escrit per Josep Sanchis Sivera i que arreplega les 22 cròniques que va publicar a Las Provincias entre el 23 d’octubre de 1911 i el 5 de febrer de 1912. L’edició correspon a la Institució Alfons el Magnànim. Escriu l’estudi preliminar l’amic Rafael Roca, i en fa la traducció Carles Fenollosa. No és fàcil imaginar un canonge valentí fruint del paisatge, del paisanatge i la cultura escandinava de principis del segle xx; com valora les mostres d’art, l’alfabetització, la gran educació de la gent, la fredor dels temples protestants…

I aquest llibret el vull referenciar com a mostra, perquè podem acostar-nos també a les relacions entre Teodor Llorente i Jacint Verdaguer, a la presència de poetes com el P. Millet, el capellà que formava part dels Aplecs de la Plana i més que en trobareu ajudant en el seu estudi dels camps semàntic a mossén Alcover, enviant-li fitxes per al Diccionari.

És gràcies a treballs com el d’aquest llibre que podrem contemplar una societat més cohesionada també en l’àmbit cultural i en harmonia i discussions –també normals– entre clericals i anti, que al remat tots volen millorar les condicions de vida dels habitants d’aquest país. Convindrà continuar fent un esforç d’aproximació que ens torne més realistes: ni tots els clericals són uns antivalencians ni tots els menacapellans són vers nacionalistes. I a hores d’ara, l’Església, menys atacada, pot fer-se més nacionalista –sense exclusivismes– i el món intel·lectual pot fer-se –allunyat com ja està de les influències del clergat– més reflexiu i més tolerant amb l’esforç que s’ha de fer per part de l’Església per acollir-los com a mentors intel·lectuals.