Tens 0 productes a la teua cistella
Francesc Martínez Sanchis. Professor de Periodisme a la Universitat de València
Una publicació tan longeva com Saó, que ha viscut tantes conjuntures polítiques i històriques des de la Transició fins als nostres dies, i que continua publicant-se, és convenient que siga estudiada per períodes cronològics concrets, perquè els contextos històrics (política, societat, economia i cultura) són els que determinen l’adaptació dels discursos periodístics a les noves conjuntures històriques de cada moment.
Per això, el llibre que hui presentem repassa sols una part de la historia de Saó, la primera època de la publicació, els dotze anys que van de 1976 a 1987 sota la direcció de Josep Antoni Comes. L’obra analitza els antecedents ideològics que fan possible el naixement de Saó, la fundació de la publicació per sectors del progressisme catòlica valencià, l’assumpció del valencianisme i la seua evolució en els primers anys d’existència. Se centra també en els discursos ideològics, les lluites informatives i les reivindicacions tant religioses com valencianistes que va mantindré la revista en els convulsos anys del conflicte identitari conegut com Batalla de València.
El subtítol del llibre, cristians i esquerrans nacionalistes, ja dóna pistes sobre la ideologia de la publicació. I intenta respondre a la següent pregunta: Què tenen en comú el Concili Vaticà II i Nosaltres, els valencians de Joan Fuster? A primera vista, res. Però de vegades la Història forja aliances insospitades. Saó és un d’aquests casos atípics en la història on han confluït pacíficament dos sectors socials (clericals i laics) amb ideologies antany irreconciliables. Saó és filla de els idees que deriven del Concili Vaticà II i de Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Va ser fundada en 1976 per cristians progressistes valencianistes influïts per l’oberturisme del concili, que obrí el camí a l’ús de les llengües vernacles en la litúrgia (en la constitució Sacrosanctum Concilium sobre la litúrgia catòlica), als quals s’uniren a partir de 1977 intel·lectuals i periodistes nacionalistes –agnòstics i d’esquerres– imbuïts per les idees de Fuster sobre la identitat valenciana. El xoc identitari que va patir la societat valenciana durant la Transició, amb el consegüent creixement del blaverisme, féu convergir catòlics i no creients en un mateix projecte editorial.
En aquesta convergència radica l’originalitat de Saó, constituint un fet insòlit en la història de la premsa valenciana. I és a més la revista de la democràcia en valencià de més llarga durada: en juliol de 2016 compleix 40 anys. El secret de la seua permanència en el temps obeeix, al meu parer, al fet d’haver estat capaç de fomentar el diàleg entre la fe i la cultura laica, i més en concret amb la cultura valenciana. És la clau de l’èxit de Saó.
Saó ha estat dirigida, en èpoques successives, pels sacerdots Josep Antoni Comes, Emili Marín i Vicent Cardona. Els tres van estar en el moment fundacional de la Saó. A partir de 2010 assumeix la direcció el mestre i periodista Vicent Boscà, el primer seglar que n’està al front de la revista. Tanmateix, aquest llibre, com s’ha dit, s’endinsa en la primera època de Saó, segurament l’etapa més decisiva quan Saó assenta la línia editorial que perdurarà en el temps: cristianisme progressista, valencianisme democràtic i socialisme humanista.
El llibre està organitzat en 5 capítols. En la primera part es descriuen els processos històrics anteriors al naixement de la publicació –principalment l’impacte del Vaticà II i de Nosaltres, els valencians, així com el procés de resistència i recuperació cultural encetat durant la dictadura franquista– que convertiran Saó en un espai de trobada de cristians progressistes i nacionalistes agnòstics d’esquerra. Els capítols segon i tercer aborden les arrels cristianes de Saó, fruit de la influència del concili, on es configuren els diversos moviments que constituiran el progressisme catòlic valencià, que s’analitza àmpliament, i que acabaran arrelant en Saó a parir d juliol de 1976. Corrents cristians que lluitaren contra el règim de Franco i la cúpula eclesiàstica conservadora a favor d’una Església compromesa amb la classe obrera, la democràcia, els pobres, la normalització del valencià, l’ecumenisme i el diàleg entre la fe i el món de la cultura. Saó manifesta un clar compromís amb les classes socials més necessitades amb capellans que ixen del temple i treballen pels col·lectius socials en barriades obreres. Catolicisme d’esquerres, obrer i valencianista, que xocarà de ple contra la conservadora i castellanitzada jerarquia catòlica i la dretana i blaveritzada classe política valenciana.
Confluència del progressisme catòlic en Saó
El progressisme catòlic valencià s’articula al voltant de cinc corrents principals que en 1976 confluiran en Saó. El primer està marcat per l’obra dels sacerdots Vicent Sorribes i Josep Espasa, que recolzaren l’ús del valencià en la missa. El segon es forja en les revistes valencianistes Sicània, Valencia Cultural i Gorg entre 1958 i 1971, on col·laboren figures del valencianisme cristià que després escriuran en Saó, com Josep M. Soriano Bessó, Vicent Badia, Vicent Sorribes, Ernest Nabàs, Josep Espasa i Pere Riutort. El tercer corrent prové dels moviments especialitzats d’Acció Catòlica, principalment la JARC (Joventut Agrícola Rural Catòlica) i la JOC (Joventut Obrera Cristiana), com és el cas de Josep Antoni Comes, Emili Tortosa, Josep Alba, el ja citat Soriano Bessó, Josep Vila i Joaquim Adell, entre altres.
El quart corrent el formen sacerdots renovadors de parròquies populars i grups cristians de base. Destaquen Vicent Cardona, Emili Marin i Antoni Ferrer, l’Associació La Paraula Cristiana (Joan Lluís Sanxis i Ramon Haro), Iglesia Universitaria (Joaquim García Roca) i el Grup Sacerdotal d’Orientació Renovadora. Trobem igualment capellans obrers com ara Josep Fornés de Misión Obrera; o Ramir Reig, Nicolau David i Antoni Signes del món sindical. I també capellans progressistes secularitzats que treballen en diverses professions, com Ramón Gascó, Avel·lí Flors, Ernest Nabàs o Antoni Duato. Finalment, el cinqué corrent cristià vingué de la política, i més concretament de la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), liderat per Vicent Miquel i Diego. Alguns militants, com Vicent Miquel, Francesc Pérez Moragon i Ernest Sena, escriuran anys després en Saó. No obstant, en Saó la UDPV és minoritària enfront del corrent social-cristià dominant.
Saó és es va convertir en la Transició en la veu del progressisme catòlic valencià, xocant de ple amb la històrica aliança entre la jerarquia eclesiàstica i la dreta econòmica i política.
L’arribada dels agnòstics
Si bé el progressisme catòlic és l’element fundacional de Saó, a partir d’octubre de 1977, de la mà de Vicent Ventura, es produeix l’entrada de la intel·lectualitat agnòstica nacionalista. Aquesta qüestió s’analitza àmpliament en el capítol quart del llibre. ¿Però com arrela l’esquerra no creient a una revista de capellans? L’aparició d’una revista catòlica valencianista que usa el valencià com a instrument recuperador, amb una ideologia totalment a les antípodes de la revista Aleluya de l’arquebisbat, sorprén tant a la dreta com a l’esquerra. Aquesta singularitat ha estat la causa de la doble incomprensió que ha patit Saó. Els conservadors rebutjaven una revista en valencià crítica amb la jerarquia eclesiàstica, el blaverisme i la dreta. I l’esquerra agnòstica veu Saó com una publicació de capellans presentables, però al cap i a la fi capellans.
Saó diposità les seues esperances en la recuperació política, lingüística i cultural del poble valencià, i això dugué inevitablement a l’apropament de la intel·lectualitat a la revista. Aproximació que es tradueix en col·laboracions regulars de Vicent Ventura, primer, i després Joan Fuster, el qual era molt crític amb l’Església perquè la considerava una de les màximes responsables del procés de castellanització del País Valencià. L’escriptor de Sueca tolera Saó perquè és nacionalista. De fet, en una ocasió, Fuster, en referir-se als rectors de Saó, va dir el següent: “Si pel meu gust fóra en el món no hi haurien capellans, però si tinguera que haver-ne que foren com vosaltres”.
I en aquest pensament resideix la clau de convergència entre cristians i agnòstics. Existia en els dos sectors una necessitat estratègica de col·laborar, marcada sobretot per la feblesa de la premsa en valencià i la virulència del blaverisme. Això dugué a una aliança: escriure en Saó per als agnòstics era fer país, almenys així ho van entendre Vicent Ventura, Joan Fuster i Joan Francesc Mira que arrossegaren a altres intel·lectuals valencianistes.
De fet, la llista de col·laboradors –tant catòlics com agnòstics esquerrans– en esta primera època és molt llarga, més de 300 persones escrigueren en Saó entre 1976 i 1987, uns 80 de forma regular. En Saó escriuen regularment coneguts escriptors com Marc-Vicent Adell, Alfons Cervera, Josep Piera, Josep Lluís Sirera, Bernat Capó i Rosa Serrano. Professors d’universitat com Vicent Rosselló, Josep Lluís Blasco, Josep Maria Jordan Galduf, Trinitat Simó, Antoni Ariño, Vicent Franch, Lluís Aguiló Lúcia i Víctor Fuentes. Filòlegs i lingüistes com Josep Giner, Antoni Ferrando, Vicent Pitarch, Abelard Saragossà, Josep Lluís Pitarch i Ferran Fabregat. Historiadors com Ricard Blasco, Francesc Blai, Vicent Olmos i Recared Agulló. Polítics fonamentals en la Transició com Emèrit Bono, Vicent Soler o Vicent Àlvarez. Crítics de literatura i les arts com Josep Iborra, Josep Doménech Part, Rafael Prats Rivelles, Rafael Esteve Casanova, Empar Ferrer i Lluís Fornés (el Sifoner). Humoristes gràfics com Juli Sanchis (Harca) i Enric Arenós (Quique). Activistes veïnals i ecologistes com Just Ramírez i Miquel Gil Corell. I per descomptat periodistes com Rosa Solbes, Emília Bolinches, Manuel Jardí, Francesc de Paula Burguera, Toni Mestre i Adolf Beltran.
Una de les conclusions més contundents del llibre és que ha estat l’esquerra agnòstica valencianista, i no la dreta catòlica castellanitzada, la que ha donat més suport a Saó aportant més temes, més col·laboradors i més lectors. La temàtica no religiosa supera en aquest període estudiat el 70% dels continguts i els lectors religiosos aniran minvant, passant del 31% en 1977 a un 4,4% l’any 2010. Malgrat això, sempre ha existit entre els dos sectors un ferm respecte a la pluralitat d’idees.
Discursos valencianistes de Saó
En el capítol cinqué es fa un recorregut pels discursos nacionalistes de Saó articulats al voltant de cinc idees principals: la recuperació de l’autogovern del País Valencià, la normalització del valencià en tots els àmbits de la societat (incloent l’Església), el foment de la cultura valenciana mitjançant l’estudi per a crear consciència nacional, el fet comarcal com a element de vertebració territorial, i la defensa dels símbols del valencianisme progressista en la Batalla de València.
En conclusió, Saó és una de les publicacions imprescindibles per a conèixer la realitat política i cultural valenciana de la Transició des del punt de vista del valencianisme democràtic. És una de les poques publicacions que inicia el moviment recuperador de la identitat valenciana en la línia del nou valencianisme fusterià, construint un discurs progressista i aspirant a la normalitat cultural en un moment on els enemics acèrrims de la cultura autòctona s’havien conjuminat per a impedir la normalitat.
40 anys després, els valors progressistes i les reivindicacions de Saó continuen vigents, tant les de caràcter valencianista com aquelles que fan referència a l’Església. Els ideals progressistes continuen sent un motor de canvi en la història. En un moment històric com el present, en què Europa viu una forta crisi econòmica i social i practica una política de tancament de fronteres i por a l’estranger, són és necessaris que mai els valors que defensa Saó de convivència, diàleg, suport a les persones més necessitades i reivindicació de la cultura pròpia sense menysprear les altres del món. I res millor per descriure aquest pensament que aquesta reflexió de Ghandi sobre les identitats culturals i nacionals:
“No vull que la meua casa quede totalment envoltada de muralles, ni que les meues finestres siguen tapiades. Vull que la cultura de tots els països bufe sobre la meua casa tan lliurement com siga possible. Però no accepte ser derrocat per cap ràfega.”
