REVOLUCIÓ DE DÉU. EL SERMÓ.

 

(Exhortació d’un home de Déu, desconegut per tots, abillat amb hàbit modest, apedaçat, de color terra i amb cordell, descalç, situat al bell mig d’un camí del Montgó).

Germans i Germanes! En nom de Déu Nostre Senyor, vinc a parlar-vos amb humilitat i senzillesa, però també amb claredat, i ho faré amb la llengua de nostre poble que tants anys fa que pateix aquest genocidi cultural eclesiàstic pel menyspreu a nostre llegat, amb el qual pensem i sentim. Jo us dic que és lo més bell del món tenir estima i dignitat per la nostra cultura que, com totes les cultures del món, són filles de la humanitat.

Déu no és cap persona, no és substància, no és u, sinó símbol, relació: no hi ha Déu sense humanitat, ni humanitat sense Déu;  no hi ha Déu sense naturalesa, ni naturalesa sense Déu; no hi ha Déu sense Univers, ni Univers sense Déu.  Déu és Esperit que penetra a l’interior de totes les coses donant-los vida, que per donar vida dona amor, doncs d’amor està constituït el seu Esperit. L’amor ho pot tot, ompli, enalteix, satisfà, il·lumina. L’amor és símbol de lliurament, de donació, d’ajuda, de silenci. És dolçor, encant, primavera. L’amor és quelcom innat a la naturalesa humana, reflex de Déu, aquest immortal Verb que transita envoltat d’una llum de la qual tots participem, aquesta llum és Vida. Nosaltres, pobres mortals, som fills d’eixa Llum i, aquells que així ho creguem, venim a aquest món amb molta més força i amb moltes més ganes de lluitar i treballar pels altres. “Amor per la Vida” és fonament de l’ésser humà, únic camí de realització i plenitud humana.

Així, l’amor ompli a desdir el cor i l’ésser d’aquells i aquelles que desitgen viure el lliurament en la seua plenitud, el qual no s’atura mai en el camí, sinó que, davant les dificultats, davant el dolor, davant el sofriment, segueix lluitant i, no sols es conforma amb això, doncs també desitja agafar eixe dolor i eixa aflicció dels altres per fer-la pròpia i poder alleugerar d’eixe turment a les persones que el pateixen mitjançant la força de l’amor, sent menester aquest proïsme per purificar-nos i seguir avant.

Molts d’ells i d’elles han estat i estan lluitant per la justícia arreu del món, al costat dels explotats pel capitalisme, dels desheretats, dels humiliats, de les víctimes de grans multinacionals i grans terratinents que estan devastant la naturalesa, assassinant vilment pobles i cultures arrelats a ella. Bisbes, sacerdots i dones de Déu que fan la revolució en nom de la justícia… mai de la justificació! han estat assassinats, oblidats per l’església oficial, pels món capitalista i per l’ordre establert.

Qui no respecta els demés no es respecta a si mateix. En aquest món cal xafar ferm i vorer on es troba cadascú i què és el que s’ha de fer amb mirada i pensaments elevats.

Però sembla que el Vaticà i la seua església de la justificació no se’n vol adonar de la realitat, prediquen mirant al darrere quan sempre s’ha de viure mirant al davant… “tant temps fa que estic entre vosaltres i, encara no em coneixeu?”

La humanitat està degenerant, els seus líders polítics són evidència de les meues paraules. El món està corromput des dels mateixos ciments i va rosegant, com el corcó la fusta, el que queda d’humanitat.

Tragèdies, assassinats, sofriment, xiquets nadons past d’animals perquè les seues mares no poder alimentar-los… pobles sencers són aniquilats en nom de les grans corporacions i els seus negocis, dels seus interessos creats. Gran és la injustícia, gran és aquesta deshumanització que us fa insensibles al dolor dels demés, doncs l’explotació, la producció, el consum, la immediatesa,  la competitivitat, la globalització, els mercats, la economia, el creixement, tot tapen. El món modern s’enriqueix amb armes que maten i assassinen, s’enriqueix a costa de trepitjar, xafigar i foragitar cruelment  l’altre per, acte seguit, consentir que aquestes persones, homes, dones i xiquets s’ofeguen o moren d’esgotament i de fam podent salvar-les… estats que es diuen catòlics! Que impetren déu als seus discursos! Quanta maldat i hipocresia! Les magnànimes ONG són testimoni del fracàs de model de política moderna al món.

Tenim una consciència que ens diu allò que està bé o mal, però hui eixa consciència és anihilada, amortida, anul·lada, pel desig de posseir, de tenir poder coste el que coste i caiga qui caiga.

Hi ha tres cercles: un blanc de llum, altre negre  d’obscuritat i el tercer roig de sang. Pels crims que la humanitat ha comés i continua cometent sense atur, hui el nostre món és com una lluna de sang. Des de la Llum criden llàgrimes d’essència oblidada, d’allò que mai no canvia enmig del canvi, fonaments i principis humans negligits: Amor! Lliurament! Humilitat! Senzillesa! Misericòrdia! Justícia!

Cal tornar a ser “Humans”, el cor de metall ha d’esdevenir de carn i d’esperit altra vegada, per això,  pobres d’aquells i aquelles que utilitzen la hipocresia en nom de Déu! Pobres d’aquells que, havent pactat amb Déu una vida de donació i sacrifici, viuen plàcidament gormands de la bona taula i el bon vi acomplint la llei del mínim esforç! Pobres d’aquells que han fet de l’església moneda de canvi del capitalisme! Pobres d’aquells que abusen dels xiquets i les xiquetes!

A vosaltres, raça de d’escurçons, us dic:

Déu no vol ni el dolor ni el patiment pels seus fills, sinó la felicitat sublim. Som els éssers de carn i d’os qui fem que allò no siga possible, nosaltres mateixos provoquem el dolor, l’angoixa, la malaltia… per la nostra manca de fe i justícia, per la nostra poca harmonia, per eixa set d’or, per eixa avidesa en posseir, en acaparar, en dominar… tot això és el que va acumulant el sofriment i el mal.

Fins que no estem desproveïts de tot allò que és caduc, de tot allò que hui és però dintre uns instants pot deixar de ser, el nostre esperit, la nostra ment, lo nostre cor, no serà lliure i no podrà actuar amb subtilesa, no podrà treballar amb eixa delicadesa i eixa fluïdesa que tenen els éssers que viuen despullats de tot. Per què, doncs, en feu ostentació de tresors, luxes i ornaments majestuosos? Per què, doncs, molts de vosaltres s’haveu lliurat als vicis i la luxúria? Per què, doncs, sou hostes de l’exuberància i la majestuositat que donen força a la hipocresia? Sí! Ja sé que hi han necessitats que cobrir, però una cosa és cobrir les mancances i l’altra és viure aferrats a allò que constitueix el poder i l’afer per solucionar-les. Allibereu-vos, doncs, de totes les vostres riqueses en nom de Déu i la humanitat o eixiu dels temples del Sagrat, raça d’escurçons!

Una humanitat destruïda per la deixadesa i la insensibilitat de l’egoisme, on milers de xiquets, dones gràvides i iaios, moren cada dia de set, de fam o de simples malalties per la desídia dels altres.

Una humanitat que és capaç d’exterminar una raça en nom dels recursos naturals que posseeix aquesta.

Una humanitat que utilitza els avanços de la tecnologia al servei de la guerra, del terror, de la destrucció, i no al servei dels necessitats, d’aquells que no tenen recursos… en nom de Déu beneïu l’armament! Qui mou una guerra s’atreveix a impetrar Déu en nom dels seus soldats! Maleïts sigueu!

Però, totes les consciències estan callades davant aquesta devastació… Què està passant? Per què ningú no parla? Per què ningú no protesta? Per què ningú no alça la seua veu i la seua bandera de pau en nom de Déu, de Crist, de Mahoma, del judaisme, del budisme, de l’hinduisme, dels ateus, de la bondat humana, de la Vida… Què més dona si a la fi s’aconsegueix aturar el món davant aquest holocaust?

No germans! Déu no permet tot açò! Déu esta per sobre la mesquinesa i els interessos d’una economia que destrueix allò més sagrat: el nostre món. Sinó, d’on tanta bellesa natural?

Vivim tan esbojarrats, tan abstrets amb els nostres treballs, tant d’aquí cap allà, sempre amb preses, que no hi ha temps d’aturar-nos per poder observar la natura, eixa naturalesa que ens relaxa, que ens tranquil·litza, que ens dona forces dintre nosaltres per seguir avant; eixe teatre natural on els seus actors ofereixen un espectacle de franc, vital i necessari pels nostres sentits… escoltar el trinar dels ocells, els crits dels animals que corren d’un lloc a l’altre, el brollar de l’aigua, eixe verd que descansa i assossega des de la carn a l’esperit… per què ho voleu fer desaparèixer? Fa temps que allò agonitza, les criatures són exterminades a poc a poc, els arbres, els boscos, les muntanyes, tot és massacrat!

Aquest vell Montgó! Joia de la Mediterrània! Bressol de criatures! Alegria de vida! Conhort de lluna! Clam de pluja! Bellesa natural orgull d’antics deniers que et respectaven i protegien! Què ha sigut de tu?

Haveu creat un culte maligne i vosaltres mateixos, portats per ell, caureu a l’abisme de l’obscuritat. Per què haveu desvirtuat el centre de vostra existència? Per què ho haveu arrancat de soca i arrel? Per què haveu ficat els diners al seu lloc? Doncs per ells arriben la cobdícia, l’orgull, la sobergueria, l’enveja, la malícia, la venjança, l’afany de poder i totes les immoralitats, indignitats i infàmies que procura eixe dimoni creat per vosaltres que presideix el món.

Viviu al costat del mal i no ho advertiu! Déu ens va fer lliures i ara, per aquesta raó, li lliureu l’enemic! Quan de diner per destruir i quan poc per construir!

Jo us reclame, a partir d’ara, sentiments de pau, de concòrdia, de fraternitat, de tolerància, de respecte, de pietat, que els vostres cors s’omplin amb ells i visquen oberts a l’amor.

Dones i homes! Al darrere l’obscuritat sempre està la llum, sempre està la veritat, l’estima, la corona d’espines, la creu, el flagell, l’escopinada, els insults… no! no cregueu que tot açò fou el més dolorós de la passió de Nostre Senyor, allò més dolorós per Ell és eixe “el mateix em dona” d’aquells que s’autoproclamen creients, la indiferència, la inestabilitat, eixe “estar i no estar”… això és el que realment colpeja el cos de Nostre Senyor.

Potser cregueu que sentia dolor quan el varen condemnar “legalment” a dalt la Creu? No! No el sentia perquè es va lliurar per amor cap a tots nosaltres fent la revolució, plantant-li cara als poderosos… perquè, tot aquell que es lliura per amor no sent dolor ni cansament. Mireu quan infanta una mare, no hi ha cap d’elles en tot el món que s’enrecorde del dolor quan té el nadó en ses mans! Quant més no us voldrà Déu?

All darrere de tot sofriment hi ha una vida plena d’estima i de plenitud, no ens deixem, doncs, influenciar per eixe dolor extern i intentem aprofundir en tot allò que eixe pesar genera. No espereu que us ho donen tot fet, cadascú de nosaltres rebrà el do i el premi segons els nostres esforços, segons el nostre lliurament. Mai no diguem: no hi ha ningú! No ve ningú! No, nosaltres estem obligats a mirar molt més enllà de la cobertura dels nostres ulls, estem obligats a mirar en profunditat a través dels ulls de nostre esperit, amb saviesa i humilitat, amb comprensió i amb amor, per poder transformar tot en llum, pau i harmonia.

“Sols allò que no es fa per estima pot damnar el nostre ésser”. Sols el que ens persuadeix a idolatrar allò buit i inconsistent pot enverinar nostre esperit. No us deixeu regir per allò extern,per la tecnologia, per l’atracció de la imatge, en vorer belles formes, bells cóssos d’homes o dones, perquè tot això és caduc i el temps ho deteriora i destrueix. Cal mirar la bellesa que s’amaga al darrere d’un cos no tan bonic ni tan perfecte, doncs això mai desapareix, sempre és jove i resta viu. Si us atureu a mirar sols les aparences externes, perdreu el temps inútilment i les vostres vides restaran envilides.

Tot aquell que posa el seu èmfasi en aconseguir tenir al seu costat una persona esculturalment atractiva i bella… quan equivocat està! Doncs això és efímer, un simple accident, una simple malaltia pot enderrocar tota eixa estructura bella i esvelta per quedar tot reduït a un tros de gel que s’esvaeix, aleshores, quan arribe eixe moment, què serà de l’amor que sentíeu per eixa persona? Com podeu ser feliços d’aquesta manera? No busqueu a fora de vosaltres allò que teniu a dintre, no busqueu l’amor a fora del vostre principi fonamental que és el propi amor. Sigueu vosaltres mateixos!

El vertader amor transcendeix i commuta totes les coses, eixe amor espiritual que naix del sentiment i que fa palesa la necessitat que tenim d’estimar. L’amor en la seua puresa, en la seua grandesa, en la seua abnegació, és, no tan sols una conseqüència sinó també una prova de la nostra excel·lència moral, i eixe sentiment espiritual és el que ens fa senzills, humils, virtuts necessàries per poder entendre que els ocells, amb el seu cant, estan donant gràcies a Déu; que cada flor, cada fulla de arbre, per xicoteta que siga, si els parlem, es poden comunicar amb nosaltres a través d’eixa estima que uneix tot. És en les xicotetes coses que us envolten on resideix la grandesa i els valors de la vida. La tecnologia mai no pot tenir amor, sentiments… no us deixeu portar per ella! Vosaltres sou humans!

Germanes i Germans! Fins la flor més xicoteta i solitària te un sentit davant la Vida. Tot a l’Univers és tan incommensurable com relacional. Sapigueu, doncs, que no hi ha macrocosmos sense microcosmos i, per tant, cadascú de vosaltres sou diferents i únics, sou un Univers entre milers de milions, com milers de milions de planetes com el vostre hi ha a un Univers on tot resta comunicat.

Fa massa temps esteu transgredint aquesta Llei de Vida, de Déu. Aquells que teniu “Amor per la Vida” sou sabedors que el fil del quan haveu penjat aquest món resta podrit i a punt de trencar i caure a l’abisme. Sols polítiques de reintegració en la naturalesa, de sobrietat, de decreixement, de respecte i estima cap a les diferents cultures o maneres de vorer i entendre el món… sols pel sacrifici d’haver de renunciar a certes “comoditats” que estan ferint de mort el món, podreu salvar-vos, ja queda molt poc de temps, per això…

Estimeu la vida i tot allò que us envolta, perquè l’ésser humà ve a aquest món per “saber” viure, però també per “saber” morir, doncs vida i mort són nus de la mateixa xarxa d’existència, de realitat. L’individualisme, l’egoisme, la cobdícia, us fa oblidar cóm viure, cóm “habitar” aquest món alhora que us incita a negar l’únic futur cert que teniu: la vostra mort material.

“Qui ha estimat de cor, qui s’ha sentit estimat així, mútuament, no són ni dos ni u, ni que u dels dos sia demà mort, ni que els dos sien morts, perquè Amor és constitutiu d’existència: allò etern que abraça Vida i Mort, allà es fon la nostra immortal memòria”

Sigueu amb Déu!