Ricard va estar “fusterià”

Ricard Pérez Casado, en una foto d’arxiu del Levante.

Al maig el 1962 ens manifestarem al claustre de la universitat en solidaritat amb els vaguistes de les mines a Astúries, érem uns trenta, entre altres hi havia dos estudiants de batxillerat de l’Institut Lluís Vives, Enric Jordà i Ricard Pérez i Casado. Eixe va estar el començament d’una relació entre els dos esmentats xicots i el grup que acabà creant el Partit Socialista Valencià, una opció que pretenia representar el nou valencianisme “fusterià”, i malgrat interpretacions actuals, no es va integrar al PSOE sinó que es dissolgué allà per l’any setanta.

Ricard es mantingué un temps en el PSV, i va estar prou actiu, participant en l’edició d’una revista “Terra forta” i altres activitats tant a la seua comarca com en altres espais. Va estudiar a Barcelona, però continuava mantenint vincles amb la colla, i amb allò que podríem definir com la proposta de Fuster. Al final de la carrera encetà una activitat professional, i es distancià de la praxi política, això no obstant, la seua adscripció valencianista es mantingué. A les vespres de les primeres eleccions municipals el 1979 Toni Pérez i Gil, “Joliverd” entre els amics, em comentà que Ricard li havia dit que s’havia integrat al PSOE i que anava a ser el candidat a l’alcaldia, la veritat que en va sorprendre la notícia. Setmanes després es confirmà la novetat, puix anava de número dos després de Fernando Martínez Castellano. Durant la campanya vaig coincidir amb ell en diverses ocasions, doncs, jo anava com tercer en la llista del Moviment Comunista del País Valencià, aleshores tinguérem ocasió de parlar, Ricard havia decidit jugar al possibilisme, tenia projectes i pensava que podia portar-los endavant. Tal opció implicava passar a ser “fusterià en la intimitat”, una decisió respectable, cosa que donades les circumstàncies podem entendre, no oblideu que entre altres membres de la llista socialista fins i tot hi havia persones hostils.

El nou alcalde va estar Fernando Martínez Castellano, al cap de pocs mesos dimití, aleshores, Ricard accedí a l’alcaldia. Aquests dies, amb el traspàs de l’amic i company Ricard, s’ha destacat la seua tasca com a alcalde, en tant que modernitzador de la ciutat de València, no res a objectar als comentaris que en tal sentit he llegit, estic plenament d’acord. Sols voldria afegir-ne alguns elements que considere cal tindre en compte.

Un primer element a tindre present seria recordar que durant el primer mandat va haver-hi un pacte de govern municipal: PSOE i PCE van treballar junts i moltes iniciatives, com va estar el Parc de Benicalap, deuen ser vistes com compartides. El mateix fet del pacte d’esquerra marca un punt d’inflexió. La retirada d’estàtua de Franco, de la que aleshores va estar la plaça del País Valencià, és quelcom molt remarcable.  Tanmateix, va haver-hi una receptivitat envers la descentralització, creant les Juntes de Districte, un tema al qual des del MCPV aportàrem idees.

Les reccions “anticatalanistes”, la crema de la senyera sense blau, les agressions del 9 d’Octubre, evidencien com en línies generals la modernització s’estava produint, i sobretot, com algunes iniciatives tendents a normalitzar els signes identitaris resultaven perilloses pel búnquer.

Ricard no va esgotar la segona legislatura, puix, es va veure forçat a dimitir, sí, forçat, per la direcció del seu partit, punt aquest que alguna gent hauria d’explicar ara que Ricard ens ha deixat.

Doncs, això és el que volia afegir.