Els riscos de la restauració

Fernando Camallonga. Arquitecte

Els arquitectes, de  vegades, tenim el privilegi de poder treballar en la millora d’edificis patrimonials, icònics per a la població i amb un substrat històric innegable. Quan ens enfrontem a aquest problema, se’ns obri el clàssic ventall d’opcions vigents en la restauració des del segle XIX: el deixem com està i, romànticament, observem com es va desfent a poc a poc; el consolidem perquè almenys no caiga; hi donem un altre ús; el reconstruïm o el destruïm parcialment per deixar-lo tal  com era originàriament… Tal volta, a hores d’ara, hi haja un cert quòrum que la virtut resideix a saber combinar les opcions de forma adequada en cada cas. Però, evidentment, els criteris de restauració han anat canviant durant les dècades i el País Valencià, terra de contrastos, no n’ha sigut cap excepció.

Fins a 1975, l’Estat espanyol es dividia en huit zones en les quals només podien intervindre des de Madrid els «arquitectes de patrimoni», títol molt restrictiu i amb coneixements tècnics molt especialitzats alhora que acadèmics. Com a dada curiosa, la nostra era la Zona 4, juntament amb les Illes i el Principat. Amb la Transició i posterior transvasament de competències a les comunitats autònomes, tots els arquitectes titulats podien fer projectes en els àmbits, abans restringits, de l’urbanisme i la restauració. No debades, i per fer-nos-en una idea, l’assignatura de Restauració no començà a impartir-se a la UPV fins al «Pla Nou» de l’any 2000. És a dir, a priori els arquitectes acabats de fornejar no tenien la capacitació tècnica ni la sensibilització suficient per a abordar aquest tema amb garanties d’èxit. Els projectes de reconversió patrimonial s’entenien com a moderns enfront de les ràncies intervencions franquistes, i en aquest corrent postmodernista el més important era el projecte i el reconeixement de l’arquitecte per damunt del respecte a les preexistències històriques. En tenim uns quants exemples calamitosos.

El Castell de Bétera, ja esmentat en les cròniques de Jaume I, patí una desastrosa restauració entre 1984 i 1989: s’hi utilitzaren materials, formes i colors que trencaven completament l’estètica i l’aspecte primitius; unes estructures de formigó irreversibles rematades amb gelosies i reixes roges i un revestiment monocapa color salmó damunt dels murs de tàpia que hi donen un aspecte d’entre VPO dels anys 50 i atracció de Terra Mítica. Un greuge per als beterans, al capdavall.

Un altre cas flagrant és el del Palau de la Vila d’Ontinyent, d’origen gòtic i declarat BIC, que fou objecte d’una rehabilitació postmodernista entre 2000 i 2010 per habilitar dependències municipals. Un revestiment blanc que cobreix la pedra natural, unes formes noves poligonals, uns balcons i finestres racionalitzades, introducció de materials nous, eliminació directa del fantàstic porxo de la terrassa i de la teulada original, unes bandes roges amb rètols blancs… Eixe brisesoleil metàl·lic digne d’Star Wars. Agressiu, irrespectuós, descontextualitzat.

I què podem dir que no se sàpia ja de la intervenció de 1986 en el Teatre Romà de Sagunt, tan lloada pels mateixos arquitectes que després la reprovarien i amb una sentència del TSJ que obliga a l’enderroc de la part afegida però que és impossible dur a terme perquè, en projectar-se, no es pensà en un dels conceptes més importants en la restauració: la reversibilitat sense afectar-ne l’estat original?

Afortunadament, n’hi ha de bones intervencions, també, a la nostra terra com per exemple la restauració en 1998 del Palau del Marqués de Dosaigües a València, una autèntica joia arquitectònica. O la recent restauració del Col·legi de l’Art Major de la Seda, finançada per la coneguda Hortensia Herrero, qui també ha costejat la restauració dels frescos de Sant Nicolau i ara vol emprendre el Palau de Valeriola.

Tot plegat, no ens en queda una altra sinó confiar en la tan coneguda resiliència de la societat valenciana –i, pel que es veu, en Mercadona també… Sempre hem sigut capaços de superar els nostres propis errors i eixir-ne més o menys reforçats. Esperem que continue sent així.

Article publicat al nº 414, corresponent a abril de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar