Rodolfo Llopis: La memòria necessària

Els plecs de la memòria guarden records que en determinats instants afloren amb plenitud. Això em passà la nit del darrer divendres de setembre, mentre contemplava el documental Rodolfo Llopis: la conducta del mestre (2017) en À Punt. Després de les primeres imatges de la Garona al pas per Tolosa de Llenguadoc, el desplegament d’unes banderes republicanes i les portades de llibres de Llopis en l’homenatge que li oferí, a l’abril de 2015, la ciutat occitana, veiem Bruno Vargas dir aquests precisos mots: «Per a ell, la política era una eina de la pedagogia». Vaig coincidir amb l’historiador Bruno Vargas en l’Ateneu Republicà de Llemotges, al març de 2016, en una taula redona que compartírem sobre «Les mestres de la República». No deixí d’evocar durant el pas televisiu la captivadora nit que passàrem amb els fills i filles dels republicans espanyols de la capital del llemosí i el sentiment amb què cantaren l’himne de Riego. Que lluny que es troba una gran part de la societat de l’Estat espanyol d’aquests anhels republicans!

Rodolfo Llopis: la conducta del mestre, documental dirigit per Francesc Picó, és una ajustada obra que repassa la trajectòria d’aquest oblidat mestre valencià que ocupà grans responsabilitats educatives, sindicals i polítiques en la construcció, defensa i preservació de les estructures republicanes. Nascut a Callosa d’en Sarrià en 1895, passa els primers quinze anys entre aquesta població de la Marina Baixa i Alacant, on es forma a l’Escola de Magisteri. Deixeble de la Institució Lliure d’Ensenyança, fa els estudis de mestre superior a la Normal de Madrid. Són anys d’una intensa activitat en la UGT i en el PSOE. Home d’acció i d’enorme vitalitat té temps, fins a l’arribada de la República, d’ingressar en la maçoneria, de treballar de professor de Geografia a la Normal de Conca, d’escriure articles en els principals mitjans periodístics i de viatjar per Europa i Amèrica fent conferències i xarrades. Però, sobretot, amb la proclamació de la República, desplega des de la Direcció General d’Ensenyament Primari (1931-1933) la reforma educativa per a transformar l’escola més ambiciosa i moderna que ha conegut l’Estat espanyol. Amb la fi de la Guerra Civil ve l’etapa precària i dura de l’exili, quan assumeix alts càrrecs sindicals i polítics: secretari general del PSOE (1944-1971), president del Govern de la República (1947) i president de la UGT (1956-1971), fins al Congrés de Suresnes de 1974, en què és desplaçat pels joves socialistes de l’interior encapçalats per Felipe González, que tardà poc a abandonar els principis marxistes, el dret a l’autodeterminació, el laïcisme i la República. Mort el dictador, Llopis tornarà breument a la seua terra natal en 1976 per a residir, definitivament, a Albi, on morirà en 1983.

Rodada a Alacant, Albi, Tolosa i Conca, Rodolfo Llopis: la conducta del mestre aporta un gran nombre de materials (fotos, dibuixos, reportatges, cartells…) i abundants testimonis (Bruno Vargas, Adelina Sirvent, Nicolás Redondo, Alfonso Guerra…), entre els quals cal destacar la commovedora aportació del fill de Rodolfo Llopis, que recorda l’emoció amb què el seu pare parlava en valencià a les persones del PV que el visitaven. A més de la competent veu en off de Maria Josep Poquet, es troba a faltar algun testimoni que parle en la llengua materna d’aquest íntegre i coherent mestre. Per a quan un carrer amb el seu nom a València o a d’altres ciutats valencianes?