Romandre per sempre

Ara que l’actualitat política no ens deixa mirar enrere, o ens obliga a mirar d’una determinada forma, sovint forçada per interessos espuris, que marquen allò que es denomina agenda política, o siga, que intenta amarar-ho tot, i a nosaltres darrere, com si estiguérem penjats en una gegantina teranyina, així com un hòbbit en el camí, quasi suïcida, per alliberar el món de les forces de la foscor, hem decidit de fer una mirada més a llarg termini, amb una voluntat d’anar més enllà, tot i que no siga tan llarg el camí com per fregar qüestions teològiques, encara que una mica filosòfiques sí, per què negar-ho.

 

Parlem de la transcendència. D’anar més enllà. I marquen aquest detall per diferenciar-ho de la supervivència, que és només tirar viu un dia més, encara que no sapiguem quin destí ens espera al darrere del teló que és la vida, el riu que dona a la mar, però sense saber si la mar és a prop o només un abandonat embassament que fa aigües pels quatre costats…

 

Bé, la transcendència. Allò que una mà anònima intentava en les parets rupestres de les coves, i no sabia que estava fent art. Dibuixava les mans. O dibuixava fletxes i arcs i animals que desitjava caçar. En resum, intentava, possiblement en temps de fam, fer caure les futures presses en el parany de l’encantament, que les duguera a ser caçades, i millor fàcilment si es poguera demanar, sense haver de sacrificar cap membre de la tribu. En aquell moment, la diferència entre art i religió, art i creença era encara molt dèbil (potser ho continua sent, si mirem determinades persones que es volen, elles mateixes, tota una religió, com el Donald Trump).

 

No en sabem l’edat, ni el sexe. La mare o el pare estarien fent aquelles coses domèstiques que hom fa si viu en una cova, com fer-la una mica neta, preparant allò que encara era aprofitable, perquè aquestes persones no havien d’envejar en res a la reutilització dels nostres dies, que ni als ossos els deixaven de traure alguna utilitat. Com diria la frase: tot s’aprofita. Si no vaig errat, títol d’un dels magnífics llibres de Pere Calders, el geni de la màgia amb la paraula, el nostre particular realisme màgic… Segur que el mirarien amb desconfiança, pensarien quina utilitat tenia això de tacar les parets, que ja estaven bé com les tenien, acabades de pagar en còmodes mensualitats de temps per cercar-les (els bancs encara no ens havien inventat les seues particulars fórmules d’esclavatge). Però ell, enterc com una mula, havia anat preparant els colors, amb filaments i altres elements, minerals o vegetals. Allò no anirà enlloc, pensaven els pares. I l’enlloc, mire per on, és els nostres dies. Qui ho havia d’imaginar.

 

És el de sempre: quan un jove o una jove diu als pares que vol ser escriptor, músic, artista, sempre li fan notar si ha pensat en les coses útils, en el poderoso caballero es don dinero, en la mera supervivència material, quan els joves no miren aquests detalls sense importància. La supervivència la donen per segura i la mort només és un tema d’una cançó o d’una lectura, que no els afectarà, mai, a ells. En altres paraules, ser etern mentre es puga. Perquè l’eternitat, a escala humana, és això…

 

Això és perquè cap planeta, si arriba a plantejar-se res de semblant, dubte que entre els seus temes de conversa interplanetaris siga com passar a ser recordat. Aquell raig de llum de colors que arriben als telescopis més potents no pretén ensenyar-nos res, ni tan sols transmetre’ns bellesa. És part d’una existència que els ha estat donada. Ells han sobreviscut fins que un bon forat negre se’ls ha cruspit, com un lleó faria amb un cérvol a la sabana africana, dia sí dia també.

 

Però vet ací que l’home ha estat pretenent, des de sempre, des que tenim constància que ho som, de passar a la posteritat, de ser recordat, de sobreviure en l’ànima dels altres, com una espècie parasitària de l’esperit. També ho pretenia Mozart, Bach, Van Gogh, Rubens o Ausiàs March. I ho van intentar amb les seues creacions, la imaginació i la tècnica. Crear bellesa i alhora romandre en nosaltres. Per sempre.

 

I fer-ho amb res que no tinguera un valor útil. No eren taules ni monedes, eren taques de color, en un paper, elements auditius i visuals. Eteris tots ells. I, per un burgés, ben inútils. Que els ho diguen als joves modernistes, el que en pensaven els pares rics que els havien de pagar els capricis.

 

I ara? On està això que, malgrat els dubtes de tants bons senyors, en relació amb la utilitat, de cara a la supervivència individual, en quin estat som? Quan les noves tecnologies arrasen les antigues, què en queda? Potser ací és un té sentit que un senyor com Trump pretenga guanyar el Premi Nobel de la Pau, tot i que ell no crega en aquesta paraula, precisament. Sap que això pot fer que transcendisca. Però ens ho posa ben difícil, quan provoca que la humanitat avance perillosament cap a la desaparició en massa. Proves atòmiques, en diuen. I sabem que les armes sempre les carrega el dimoni. Però que sentirà aquest individu mentre, algun dia, puga petjar el botó roig del llançament? Creurà que està transcendint? Pensarà, ni tan sols un moment en alguna mena de supervivència? O serà un sacrifici amb un objectiu més gran que això: salvar la vida, d’alguna futura vida, d’un planeta que nosaltres mateixos ens obstinem a impossibilitar?

 

Tanmateix, què els podem dir, als joves, hui en dia, de transcendència? Si ni tan sols podran viure plenament la seua vida, ni disposaran d’un espai propi (una habitació pròpia, que en diria Virginia Woolf) per poder mirar com els dies s’escolen, amb teranyines a les butxaques, i una sensació de fracàs tan gran que cap transcendència podrà evitar. Que li ho diguen, si no, a Bukowski. Però si no tenim més remei, transcendim, xics, transcendim, que el món s’acaba!