La revista degana en valencià

Rosa Guiralt: «La violència de gènere no és una assignatura; ha de ser una mirada transversal»

«Quan un jutge dona la seua opinió, per descomptat que és criticable eixa sentència»

«A partir de la sentència de «La Manada», la societat està demanant una altra visió dels delictes sexuals»

«La violència de gènere és un estat de superioritat de l’home enfront de la dona»

«La violència de gènere no és una assignatura; ha de ser una mirada transversal»

«Jo vull una societat lliure en què la meua filla, la teua, la seua i totes puguen vindre a les 4 de la matinada sense que li passe res, o que puga eixir a córrer a les 4 de la vesprada»

Havíem quedat a la Ciutat de la Justícia de València. A la vesprada estava més tranquil·la. I el primer que impressiona són les dimensions de la instal·lació, els passadissos, la quantitat de portes, el deteriorament d’alguns elements… Rosa Guiralt ens rep i anem seguint-la pels corredors fins que arribem al seu despatx, on destaquen alguns quadres i centenars de carpetes. Quan iniciem la conversa es descobreix una persona que té les idees molt clares, que estima el seu treball, que se’l creu malgrat tot el que, de segur, ha de viure. Però transmet el plaer de saber que s’està en el camí i que està contribuint amb el seu granet d’esforç a millorar la societat en què vivim i, més encara, la situació del 50 %, la de les dones.

–Vosté és fiscal del Tribunal Superior de Justícia de la CV i delegada de Violència de Gènere de València. No deu haver estat fàcil el camí…
–No, no ha estat un camí fàcil. En primer lloc, arribar ací no va ser difícil perquè eres fiscal i era una necessitat tindre una delegada, segons si tenies més o menys experiència en violència de gènere. L’experiència nostra era zero en gènere; nosaltres sí que sabem molt de lleis i del codi penal: de lleis, ningú no ens ha d’ensenyar, però de gènere, encara nosaltres no n’hem aprés suficient.

Per què es decideix per la Justícia? Què la motiva a entrar en aquest camp?
–Perquè volia fer coses, volia arreglar el món i em semblava que des de la Justícia es podia aconseguir, encara que després t’adones que és molt difícil. Una cosa és la justícia material i una altra la de dret. El que tu entens per justícia (una vida digna, una situació digna per a les persones…) no té res a veure amb l’aplicació de la llei. L’aplicació de la llei està en les proves, i les proves són les que et fan guanyar un cas o no.

Dona i fiscal. Per què fiscal i no jutgessa?
–Perquè vaig aprovar primer la de fiscal. Quan jo em vaig examinar estaven separades: els temaris eren exactament els mateixos, però estaven separades i, a més, m’agradava ser fiscal. Com que va ser la primera que vaig aprovar ja no em vaig dedicar a estudiar més, ni volia ser jutgessa. En tenia prou i crec que ho vaig encertar. Una vegada que saps que ser fiscal és ser el defensor de la societat, de les persones que pateixen en la societat i les més febles, la veritat és que jo no em canvie per cap jutge.

Com recorda els seus inicis, més encara en un sector tan «masculinitzat»?
–Quan vaig arribar sí que hi havia més homes que dones, però la veritat és que no m’adonava que realment jo estava discriminada. Per què? Doncs perquè els caps sempre eren homes, però la veritat és que estàvem tan acostumades al fet que fora així que no ens plantejàvem ni demanar tal lloc de responsabilitat. Era normal.

I arriba al Tribunal Superior de Justícia de la CV. Quantes dones hi ha al TSJCV?
–Ara sí que som més companyes que companys. Estarem per un estil, potser un 51 % a 49 %, més o menys.

–La presència de la dona en càrrecs de responsabilitats no és una moda puntual: és una realitat que ha vingut per a quedar-se sense marxa enrere?
–Clar, ha vingut a quedar-se.

Ara bé, segons pugem en la piràmide judicial, la presència de les dones es redueix considerablement. Aproven més jutgesses i no arriben…
–Efectivament, perque no interessen les dones. Què fan les dones manant? Això no interessa a ningú; a ningú de l’altra meitat de la població. A veure, sempre arribava el moment, un nivell, on ens passaven els homes.

Pensa que la Justícia es justa amb les dones?
–Depén del que s’espere de nosaltres, perquè si s’espera, de veritat, que la dona siga feliç, no ho hem aconseguit mai per una senzilla raó: nosaltres som l’aparell repressor d’aquest Estat. Nosaltres estem ací perquè aquell que efectivament ha comés un acte delictiu vaja a la presó o que estiga condemnat, i que a ella li donem un poc de temps (dos, tres, quatre anys d’allunyament respecte de l’agressor). Però, perquè una dona siga feliç, ha de ser persona. Per a ser persona s’ha de reconstruir tot el que s’ha destruït en ella. Primer, elles venen ací molt destruïdes emocionalment i física, i a més senten que són un bon no res sense ells, que sense ells no poden fer res, pensen. I sí que poden, poden fer moltes coses. No se n’adonen, no ho saben, perquè tota la vida han sentit «no vals per a res». Això, com ho podem arreglar?

Com a dona, no li costa digerir la lectura d’algunes sentències de jutges en actiu?
–Clar. Hi ha sentències en què el jutge no té molt de trellat i et diré per què. Perquè si algú pensa coses com «no se resistió lo suficiente», això el que vol dir és que posa part del seu pensament en la història d’aquesta sentència. Jo pense que els jutges, igual que nosaltres, quan estem fent la nostra feina no hem de donar la nostra opinió; hem de fer que els fets que s’estan enjudiciant siguen o no d’acord amb la llei, i això t’ho diré perquè en el cas de «La Manada», jo no vaig poder acabar de llegir els més de 400 folis que tenia eixa sentència, 100 i escaig per als que sí i més de 200 per al vot particular. Vegem: quan una sentència es dedica únicament a dir els fets que estan damunt de la taula, que són aquests…, però quan un jutge dona la seua opinió, per descomptat que és criticable eixa sentència. El que sí que em vaig adonar és que a partir de la sentència de «La Manada», la societat està demanant una altra visió dels delictes sexuals i posen el punt de mira no en la intimidació o la violència, sinó en el consentiment. Ací és on ha de canviar realment la llei, perquè les lleis han d’estar al mateix to i nivell que la societat. El que no pot ser són lleis en què la societat no les considere com a pròpies. Ha d’evolucionar. És probable que eixa intimidació i violència puga canviar-se per un consentiment, però jo et dic una cosa: la violència/intimidació sí que deixa prou indicis, mentre que el consentiment no. Jo tinc por que siga la paraula d’u contra la de l’altra.

On està el problema: falta de formació o ideologies personals?
–En tot. Mira: els jutges i fiscals tenim una ideologia, i en això no hi ha cap dubte. El problema el tenim quan la ideologia apareix en una sentència i la dicten des del seu convenciment.

Per cert, la presència del valencià és una assignatura pendent en la Justícia. No s’avançarà mai?
–Sí, sí, però hi cal voluntat, formació i recursos.

Ara tenim més consciència i més informació dels fets violents o és que ara hi ha casos?
–Jo crec que hi ha més informació, perquè de violència de gènere n’hi ha hagut tota la vida. Jo recorde, per exemple en la meua família, que el que deia el meu pare anava a missa, entens? Si entenem violència de gènere com a agressió és una cosa, però si la violència de gènere és un estat de superioritat de l’home enfront de la dona, això ha passat tota la vida.

En moltes ocasions es tira mà de la importància de l’educació, però als instituts ja ho estem treballant molt. Per què no avancem?
–Perquè encara que cada vegada es treballa més, no es fa prou. Una cosa és l’educació pública, i una altra l’educació semipública i la privada. En la privada jo no sé el que ensenyaran de violència de gènere, no tinc ni idea; en la semipública jo et diria que no n’ensenyen, i en la pública sí, però es treballa això en totes les assignatures? La violència de gènere no és una assignatura, ha de ser una mirada transversal. El que passa és que s’està formant a mitges, perquè després van a casa i veuen una altra cosa; les cases són també molt importants.

Què hi ha darrere de la violència de gènere?
–Hi ha tota una estructura patriarcal. Jo abans deia que és necessària l’educació, però ara pense i dic que si tenim educació però no canviem les estructures… com pot evolucionar eixa educació? No hi ha prou dient «som iguals», es insuficient: cal canviar l’estructura, s’ha de fer que efectivament les xiquetes i els xiquets sàpien i s’adonen que en els llibres també hi ha filòsofes, matemàtiques… Falla la Justícia o fallem tots?

Quin paper hauríem de donar als Serveis Socials municipals en aquest camp?
–Són fonamentals, són la infanteria de xoc contra la violència de gènere i, en moltes ocasions, quan jo demane que es faça una diligència de «a través de Servicios Sociales que nos digan que tal …» resulta que ni coneixen la dona, que és una desconeguda per als Serveis Socials perquè mai no hi ha anat.

La coordinació dels diversos cossos i forces de seguretat és fonamental: policia local, nacional…
–És fonamental la coordinació. Per exemple, a València jo recorde que abans hi havia una lluita de veure qui portava l’ordre de protecció i tu et preguntaves: això com és possible? Ara hi ha més coordinació i també estan els grups de policia més especialitzada.

Hem d’insistir en la formació dels agents? No els falta, en alguns casos, formació i sensibilitat?
–Sí, cal insistir en la formació i en la sensibilització, i sobretot s’ha de saber realment quin fenomen estem treballant. Nosaltres estem treballant en una intolerància a la dona. En una desigualtat brutal perquè és que, a més, aquesta desigualtat porta violència, falta de dignitat a l’ésser humà, tant dona com menors, i és molt important que nosaltres sapiem què és el que estem fent perquè hi ha menors que estan patint moltíssim i aquests menors són els grans oblidats; encara com que les lleis internacionals ens obliguen a signar convenis que van superant un poc tot açò.

Com podem acceptar que un cas de separació/divorci amb problemes, denúncies, estiga pendent de les prèvies, mesos i mesos? Com creu que afecta?
–És una barbaritat. Els procediments civils són per a mi tan importants com els penals. No entenc com un 158 (canviar el sistema o demanar coses diferents, la paga que s’ha de donar al xiquet, l’habitatge, la pàtria potestat…), que és tan important, està tan deixat.

Hem acceptat ja la violència com un fet normal?
–No, jo crec que no. Saps què passa? Que això de la violència està de moda, és el delicte de moda…, i no és moda: és estructura, és des de sempre. El que passa és que no se n’adonen, no ja els jutges, els fiscals, els secretaris dels jutjats…, sinó la societat. Si jo accepte un «I per què no els dius que no hi vas i et quedes amb mi…», també és violència perquè estàs imposant una voluntat a una altra persona i estàs deformant la seua voluntat. Què és el que passa? Que treballen amb la voluntat realment d’ells perquè les dones sí que són molt complaents, i no veiem que això és un senyal que alguna cosa no va bé.

Quin paper haurien de fer els mitjans de comunicació?
–El que fan no m’agrada. El que haurien de fer és cosa d’ells, però haurien de saber exactament què és el que han de fer. Mirem els casos de Diana Quer o Laura Luelmo: què és el que està passant? «Mujer que iba sola a las 4 de la madrugada, un tipo desalmado la coge»: no apareix, la busquen i no apareix, i trauen el mòbil, el cotxe… i després apareix morta i no tenen prou amb això: violada. «Mujer que iba sola a las 4 de la tarde en busca de un supermercado»: què vol dir això? Xiquetes, jóvens, no isqueu al carrer soles. I el missatge a ells, on està? El morbo, el morbo. És cert que han donat visibilitat al problema, que han fet molt, però ho estan fent bé?

Què opina vosté sobre els programes de TV en què es parla com si fora un espectacle de la situació de les dones?
–Això és una vergonya. Crec que haurien de mirar-s’ho bé. Açò, tal com està ara, cada vegada que parlen d’una xiqueta d’aquestes, sempre pense que si és necessari, que si cal a tota hora ens estiguen dient el que diuen. I els pares? Pensen en els que es queden, en les persones que han d’escoltar-ho: no tenen trellat! El que hem d’aconseguir i mostrar és que les dones podem eixir al carrer i tornar a l’hora que vulguem sense cap classe de por. Jo vull una societat lliure en què la meua filla, la teua, la seua i totes puguen vindre a les 4 de la matinada sense que li passe res, o que puga eixir a córrer a les 4 de la vesprada. Això és el que jo vull. Crec que s’equivoquen, que és un tractament equivocat.

Tenim serveis i recursos. Què falta hui, al segle XXI? El problema real no és la falta de mitjans econòmics, de tècnics, de jutjats, fins i tot de no fer realitat les lleis aprovades…
–Em sap molt greu perquè jo no m’he de posar en política, però pense que els diners estan mal gastats. Pense que hi ha diners, però no per a les persones sinó per a la guerra i per a les coses, per a coses d’homes, la veritat; sols estan per a coses d’homes.

Quan es parla de denúncies falses per part de les dones, vosté què diu?
–Doncs que comencem amb la guerra de sexes i és l’únic que se m’acudeix, perquè dir-te que les dades no són certes i diuen mentides, no és prou. Les xifres estan i demostren que, de denúncies falses, en són ben poques.

Té esperança? Creu que ho aconseguirem?
–Sí. Et diré una cosa: no ho veuràs ni tu, ni jo, ni els teus fills. Però, probablement, els teus nets sí, perquè açò no és una qüestió ni d’un, ni de dos ni de cinc anys; és qüestió d’anys. Però no s’hi ha de deixar de treballar ni un sol dia.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top