Rosa Seser: «Cal un estudi dels instituts d’estudis comarcals al País Valencià»

Ens esperava Rosa Seser, la presidenta de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta i arxivera de l’Ajuntament de Dénia. El ponent provocava altes temperatures. Havíem quedat a l’arxiu i, en entrar-hi, és com si et traslladares a una pau i tranquil·litat quasi absolutes. Moltes caixes, molts llibres i les ulleres sobre la taula són testimonis de la conversa. Parla amb autoritat amable i ho fa des de la seua experiència, llarga experiència. Els seus braços no paren i acompanyen les seues paraules; les dirigeix, i se li nota la satisfacció de ser la presidenta d’un dels Instituts amb més socis i sòcies. I troba a faltar les accions de la Conselleria de Cultura en aquest camp. En acabar, topem novament amb el ponent, però paga la pena.

–Què són els instituts d’estudis comarcals?

–D’una manera genèrica,  es poden definir com una associació sense ànim de lucre, de caràcter privat, que està constituïda en una junta amb presidents, vicepresidents… La majoria funcionen amb algun tipus de subvenció i quotes que paguen els socis, encara que n’hi ha alguns que no tenen quotes, però la majoria les tenen perquè es necessita un mínim econòmic per poder existir.

–Quina és la seua funció?

–Bàsicament, els instituts d’estudis comarcals estan centrats a donar a conéixer el territori i defensar el patrimoni a tots els nivells. Quan parlem de patrimoni ens referim a patrimoni natural, arquitectònic, històric, cultural… tota classe de qüestions que condicionen un espai. A més, fan estudis rigorosos al voltant d’eixos temes, amb un valor científic darrere, i aquests estudis solen ser difosos per mitjà de revistes. Generalment són revistes miscel·lànies, quasi totes d’humanitats. També es fan congressos, jornades, que són punt de trobada de caràcter comarcal. Ací a la Marina hem fet sis congressos i tenim una participació de 200 inscrits i una assistència fantàstica.

–Potser l’Institut de la Marina siga dels que més socis té, veritat?

–Sí, però cal un estudi dels instituts d’estudis comarcals al País Valencià, perquè realment no sabem quants en som. Ara mateix nosaltres tenim quasi 640 socis actius.

–A finals dels 80 apareixen els instituts d’estudis comarcals. Per què?

–La història és la que marca la situació. Després del franquisme –que podem definir-lo com una sequera cultural amb un interés de pèrdua identitària– ja es va començar a donar l’accés a la universitat i als estudis de moltes persones que abans no podien estudiar. Quan eixes persones acaben les carreres i tornen a casa volen aportar ací tot el món que han viscut. És el moment de l’efervescència per la democràcia de la Transició, i estan plens d’inquietuds. Eixe col·lectiu de persones són les que mouen els instituts.

–La coincidència a la universitat de figures com Reglà, Tarradell, Fontana o Lluch ajuda?

–Efectivament. Encara que l’interés dels instituts és el territori a tots els nivells, és innegable dir que la història és la que ha marcat i ha estirat del carro d’una forma espectacular, sobretot al principi. Clar, aquests historiadors de sobte se’n van dels grans actes i baixen a terra, a l’economia, a la societat… Baixen al nivell local, obrint un nou món de valors, perquè en el fons ningú tenia interés en això. Ells revolucionen eixe món, canvien el concepte i donen valor a allò local. I la gent que ve a les comarques ve amb eixa nova concepció històrica. Per exemple, Sebastià Garcia Martínez participa en el I Congrés d’Estudis de la Marina Alta en 1982, amb un treball sobre la Segona Germania! Una persona que estava a la universitat, amb un prestigi, fa un estudi sobre aquesta zona.

–Els instituts sempre han tingut un tarannà reivindicatiu d’una història que estava amagada?

–Sempre ha tingut eixe tarannà, perquè es fa com una resposta a eixe buit que calia omplir i que les institucions no hi donaven; eixa història de l’espai que ens acostava als valors. Perquè quan defenses el territori defenses la llengua i la idiosincràsia de cada lloc.

–La reivindicació del valencià també és un tret característic, no?

–Sí, això és clau. Una de les màximes prioritats que hi ha és que la llengua s’estudie, que tinga qualitat, que arribe a tota la gent, i sobretot promocionar-la en tots els àmbits. La majoria de revistes es fan en valencià, fins i tot en llocs del sud d’Alacant. Com que veníem d’una època de repressió, de falta d’identitat, en crear-se el boom dels instituts com a espais de llibertat, el valencià ha estat present al 100 %. A banda dels treballs d’història, els treballs de lingüística són dels que més importància tenen.

–Al segle XXI s’han creat nous instituts. Tenen les mateixes característiques que els primers?

–Igual no tan fort perquè ja no és la mateixa situació. El franquisme està lluny, i la gent jove no l’ha viscut, però el tema de la reivindicació lingüística i l’interés per l’espai, els costums, el patrimoni, continuen igual de vius. Al final és l’estima al territori el que motiva a tots.

–Parlem de territoris i els IDECO: si mirem el mapa, quins són els instituts més rellevants?

–El problema és la falta de relacions que tenim entre nosaltres. L’Institut de la Vall d’Albaida és excel·lent, i amb ells tenim molta relació. També l’Alfons el Vell de Gandia i la Fundació Centelles, que és d’Oliva. Veieu? A la Safor no s’ha pogut fer una cosa comarcal, però té el seu sentit. El Centre d’Estudis Contestants fa unes coses d’arqueologia magnífiques, l’Institut d’Alcoi… N’hi ha molts!

–La falta de coordinació entre ells és un problema?

–Si no existeix alguna cosa que ens faça ajuntar-nos, no ens coneixerem. Per això el paper de la FIECOV és molt important, i per això hi estem des del primer dia. Darrere de tots els projectes hi ha persones voluntàries, i les persones ens hem de conéixer entre nosaltres. A més, s’ha de tindre en compte que una de les coses que caracteritza les persones que estan als IDECO és la generositat: persones generoses en el seu temps i en el seu saber.

–A la Federació d’Instituts li veus vida?

–Sí, el que passa és que no s’hi han implicat de moment tots els instituts, perquè en la darrera reunió vam estar 12 instituts. N’hi ha molts més que de moment no han donat senyals de vida. Clar, el problema és eixa dispersió, i cal fer un treball amb els instituts, els contactes, etc. Està molt bé que ara la Diputació de València estiga darrere, però trobe que hauria de ser la Generalitat, que aglutinara tot el territori. Perquè si vols vertebrar un territori no ho pots fer amb el model provincial. Pense que hauria de ser la Generalitat qui assumira la coordinació dels instituts, perquè formem part d’un conjunt. Encara que només ho vertebrara i després cada província ho portara endavant, però algú de la Generalitat hauria de dir, encara que fóra, «bon dia».

–Si mirem al nord, com fan les coses?

–A Catalunya sí que depenen de la Generalitat, clar! Tenen la Coordinadora de Centres d’Estudis que es crea el 1992 i en 2003 es crea l’IRMU, que és un patronat junt amb la Generalitat, per donar finançament a projectes concrets. Nosaltres ara, per al Congrés de la Marina Alta, tenim una subvenció de l’IRMU de Catalunya, i d’ací no! Ací no pots demanar-ne perquè no hi ha vehicle, no hi ha infraestructures per a demanar. Els catalans ho tenen molt organitzat: tenen un local i tenen personal.

–I heu vist algun moviment de la Generalitat Valenciana en eixa direcció?

–No. L’únic que hem vist és la FIECOV, l’intent de la Diputació de València. Jo estic encantada amb la voluntat de treball de Frechina, però és un tema complicat. Hauria d’estar la Generalitat darrere.

–Els instituts han cobert els forats que deixen les institucions?

–Quan arriben els IDECO, és una necessitat de la societat cobrir els forats que deixaven les institucions. Ara tenim històries de tots els pobles, però abans ningú no sabia res del seu poble. I t’ho dic des de Dénia, que és un lloc privilegiat perquè Roc Chabàs, igual que Carmel Giner de Pego, són persones que sorgeixen com miracles en moments en què no hi havia res. Per això Dénia té una història local des de 1872, però això no és normal. En la majoria de llocs no sabien res del seu poble.

–Tu ets la presidenta de l’Institut de la Marina Alta. Per què t’hi vincules inicialment?

–Jo sóc d’Ondara, però me’n vaig vindre a Dénia a treballar. A finals del 87 arribe ací i l’institut s’havia configurat al maig del 85. Des de l’Arxiu vaig conéixer gent, i tota la gent que ha pintat alguna cosa en el món cultural ha estat a l’Institut d’Estudis d’una forma o altra, perquè és el punt d’unió del món de la cultura. Així que em vaig convidar a formar-ne part.

–Té alguna particularitat?

–Una de les coses positives de l’Institut d’Estudis de la Marina Alta és que ha volgut ser comarcal, i eixa ha sigut la seua premissa des del primer moment. Ens ha comportat problemes logístics, però no volem entrar en disputes o individualitats entre pobles. Si busques comarca has de fer comarca, i això vol dir anar-te’n a un altre lloc. Una volta em van preguntar per què no tenim la seu a Dénia, que semblaria el més correcte. I és que si la tinguérem a Dénia no seríem comarcals, perquè la resta de la comarca no s’hi reconeixeria. Des del primer moment hem estat a Pedreguer i ara estem a Ondara, però fem activitats al voltant de tota la comarca perquè és la vocació comarcal la que ens ha mogut.

A més, el nombre de socis és prou gran, i això t’anima a pensar que no fem malament les coses. També pense que ha sigut important que darrere de la fundació del nostre institut estiguera una figura com l’Antoni Lluís Carrió, que per desgràcia va faltar, perquè venia del món del Dret i sempre ens va dir que havíem de ser autosuficients, perquè no podem viure de les subvencions. Amb l’aportació de la quota, que són 49,50 euros, sobrevivim. És cert que de l’Institut Juan Gil-Albert hem rebut ajudes tota la vida per a l’edició de les revistes, i alguns ajuntaments de la Marina també ens han ajudat. Tot això ens permet tirar endavant amb comoditat.

–La gent s’ho creu realment, no?

–Sí, perquè ací existeix el sentit de comarca i sempre ha existit. Quan es crea l’institut ja es parla de la Marina Alta quan passa tota la moguda de les comarques, i ací es veu natural. A hores d’ara la comarca no existeix en l’àmbit administratiu real, però totes les associacions es diuen «de la Marina Alta». La ciutadania ho té assumit i es creu això de la comarca.

–Als instituts hi ha canvi o recanvi generacional?

–Supose que en uns més que en altres. N’hi ha de tot. En la reunió que fem els instituts de la província d’Alacant hi ha molta gent jove.

–Quins reptes creus que s’han de plantejar els instituts en el segle XXI?

–A banda de continuar i viure, que ja és, un camí necessari és el de les noves tecnologies. Hi ha molt de treball que s’ha de fer, tot es pot millorar. Amb tot el bagatge cultural que tenim de treballs cal donar-los una eixida en eixe camí. Nosaltres i la Vall d’Albaida, per mitjà de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, ja fa anys que tenim les nostres revistes digitalitzades i disponibles a la xarxa. Però no ho fem des de València, sinó a través de Catalunya! Per això nosaltres estem molt agraïts, perquè només eixa eina ja ens ajuda moltíssim.

 

Entrevista publicada al nº 429, dedicat als Instituts d’Estudis Comarcals. Ací pots fer-te amb un exemplar