El sistema públic valencià de radiotelevisió i la convergència digital

Àlvar Peris Blanes. Professor de Comunicació Audiovisual a la Universitat de València

Mentre els entrebancs polítics es van resolent i la reobertura d’una radiotelevisió pública d’àmbit valencià serà una realitat en un termini més aviat curt, encara no sabem amb exactitud quina serà l’estructura que finalment adoptarà aquest servei audiovisual i, en conseqüència, quines seran les plataformes implementades i els continguts que s’hi difondran. En tot cas, durant el procés de gestació hi ha hagut un cert consens respecte a que calia abandonar maneres de fer del passat, també des de qüestions no estrictament polítiques o informatives. Un element clau per a moltes de les veus que opinaren en aquesta etapa és que no es podia fer una ràdio i una televisió del segle XX, sinó que el nou servei públic valencià de radiotelevisió havia de ser part activa dels canvis i les transformacions que estan tenint lloc avui en dia en el món audiovisual, en especial pel que fa a les tecnologies de la comunicació, si volem que aquest tinga impacte en la societat i es puga consolidar en el temps com un servei de referència. Alguns dels documents elaborats en el debat previ ja deixaren constància d’aquestes preocupacions. Fins al punt que la Llei 6/2016, de 15 de juliol, per la qual es restableixen els mitjans audiovisuals de titularitat pública en el País Valencià, ha incorporat plenament aquests objectius en els principis que l’orienten. De tota manera, haurem d’esperar a conèixer els detalls de l’anomenat Contracte Programa, on s’especifica, entre altres, quin serà el pressupost amb què comptarà la institució per als pròxims anys, per a saber com s’executa la necessària convergència digital.

Tanmateix, hi ha tot un seguit de consideracions que s’haurien d’atendre, independentment dels mitjans personals i materials que es dispose en última instància. Perquè és innegable que el consum audiovisual està canviant molt ràpidament, sobretot entre els més joves. Aquests i d’altres grups poblacionals estan abandonant les emissions provinents de la televisió convencional en favor d’altres pantalles, en particular les dels dispositius en mobilitat. Certament no podem generalitzar i a vegades es produeixen fins i tot efectes no esperats, com és el retorn d’un bon grapat d’espectadors a la televisió en directe gràcies al desig de comentar a través de Twitter allò que passa en els programes de televisió. De tota manera, i exceptuant fenòmens puntuals, aquest procés s’intueix imparable, perquè cada vegada és més transversal. Per donar resposta a aquesta nova manera d’accedir als continguts audiovisuals, que té més a veure amb els interessos personals i amb la gestió que fem del temps dedicat al consum mediàtic, la creació d’una plataforma tecnològica potent de perfil multimèdia esdevé imprescindible.

En aquest sentit, i per tal de facilitar el consum “a la carta” al·ludit, en aquest iplayer s’haurien de traslladar tots els continguts sobre els quals hi haguera drets d’emissió, i s’hauria de poder accedir a ells de forma completa o per parts, d’acord amb l’accés fragmentat que s’està imposant actualment. Aquesta difusió hauria de ser en obert i en valencià, tot i que també hauria de facilitar l’emissió multilingüe de les obres audiovisuals en castellà i anglès o, si escau, en versió original. Però, a més, aquesta oferta hauria d’incrementar-se amb la creació de continguts específics en alta qualitat que no estiguen disponibles en l’emissió televisiva convencional. Això permetria l’exploració de nous llenguatges i formats audiovisuals, com són els documentals interactius o els podcasts de ràdio, i la innovació en l’aprofundiment de les narracions transmèdia, que compten amb una acceptació creixent. Aquesta ferramenta podria canalitzar acords de col·laboració amb les diverses universitats valencianes i altres centres formatius que compten amb estudis de comunicació i ser, alhora, una plataforma excel·lent per a joves creadors que comencen a introduir-se en la indústria audiovisual. En aquesta recerca de nous públics, la plataforma també hauria de ser l’espai idoni on incorporar un canal de continguts infantils, no limitats a l’animació, sinó que abasten un registre de formats molt divers. Aquesta possibilitat no exclou que hi puguen haver certes hores d’emissió de continguts infantils en els canals de televisió convencional. Simplement donaria resposta a una pràctica habitual dels més menuts, com és el fet d’accedir als seus programes favorits sense intermediaris.

Per altra banda, i tal com hi figura en l’article 33 de la Llei aprovada el passat estiu, la plataforma hauria de garantir a la ciutadania l’accés als continguts de la ràdio i la televisió públiques des de qualsevol dispositiu, mitjançant l’ús de les aplicacions per a mòbils i tauletes que s’hagen de desenvolupar. La implantació d’aquestes eines permetria als ciutadans poder compartir els continguts televisius i radiofònics de manera senzilla i ràpida a través de les xarxes socials. Per últim, aquesta plataforma hauria d’actuar com a punt de trobada per a l’intercanvi, la distribució i la difusió de continguts, i hauria de participar activament amb l’arxiu audiovisual valencià i amb les televisions i ràdios públiques d’àmbits comarcal i municipal. En paral·lel, s’hauria de valorar igualment la possibilitat de crear un canal per a difondre els propis continguts audiovisuals en distribuïdores de vídeo digital, com ara YouTube o similars, per tal de tenir visibilitat i projecció més enllà del territori estrictament autonòmic.

En definitiva, els valencians tenim al davant una oportunitat històrica per a convertir els mitjans audiovisuals públics del futur en un exemple de professionalitat per la diversitat i qualitat dels seus continguts, en un moment en el qual es qüestiona, des de posicions bàsicament conservadores, la utilitat i les funcions del model públic de comunicació per considerar que el seu cost representa una despesa supèrflua i innecessària. És hora de demostrar com n’estaven d’equivocats.

Article publicat al nº 420 (novembre 2016: “Com ha de ser la nova RTVV?”). Ací pots fer-te amb un exemplar