Rubén Luzón: «Per a mi, escriure és com respirar: una mena de necessitat orgànica»

Llegir l’obra de Rubén Luzón és sub­mergir-te en el món de les composicions poètiques, on té cabuda des del sonet fins al vers lliure. Rubén, de 31 anys i amb diversos premis rellevants en la motxilla, es troba amb nosaltres per a mostrar-nos la seua mirada del món; eixe món limitat i injust que tanta insatisfacció li genera, insatisfacció que tracta de pal·liar a través dels seus poemes.

-Què és per a tu la poesia?

-Probablement trobaríem tantes carac­teritzacions de poesia com poetes… I crec que això és normal, perquè la literatura és un lloc privilegiat per al diàleg i la confrontació de subjectivitats diferents. Jo veig la poesia, abans que res, com un procés, una actitud constant de recerca i investigació. I fins i tot, com un mitjà de resistència i de supervivència enfront de les dificultats de la vida. Quan escric poe­mes, pretenc sobretot entendre’m millor a mi mateix, trobar el meu lloc en el món.

-Com has arribat al món de la creació?

-Amb molta naturalitat. Per a mi, escriure és com respirar: una mena de necessi­tat orgànica. Em serveix per reflexionar sobre coses que m’afecten o que trobe existencialment importants. I ben sovint, el procés adquireix més rellevància fins i tot que el resultat: encara que no m’ha­guessen de publicar, no sabria deixar d’intentar poemes.

-De quins poetes et sents deutor o sents la influència?

-No em sent epígon de ningú. En els meus inicis com a escriptor, vaig trobar un estímul important en l’obra de J. V. Foix i Pere Gimferrer, per l’exigència formal i crítica amb què em semblava que afrontaven el procés creatiu. Però amb el pas del temps i l’acumulació de lectures, els meus punts de vista s’han eixamplat molt. Ara mateix, no sabria delimitar influ­ències clares en la meua poesia. Procure estar atent a tota mena de plantejaments poètics, amb una prioritat irrenunciable: trobar un camí propi, amb el qual em senta còmode.

-I si hagueres de quedar-te amb un llibre?

-Ni idea. Avui, per exemple, et diria l’Antígona de Sòfocles, perquè la tragè­dia grega sempre m’ha interessat molt. Demà, probablement, se m’acudiria un altre llibre.

-A quins col·legues et sents més poèti­cament afí?

-Tinc vincles i, en alguns casos, amistat amb poetes d’arreu del territori lingüístic. I aquí, al País Valencià, em sent connectat per proximitat d’edat i per amistat amb molts companys inclosos a l’antologia Tibar l’arc: Una mirada a la poesia valen­ciana actual. Però des d’una perspectiva creativa, tinc la percepció que sóc molt independent: vaig per lliure.

-La teua poesia sorprén pel domini dels recursos lèxics, sintàctics i pels jocs verbals enlluernadors de què fas gala. A què obeeix eixa voluntat de seduir el lector amb jocs d’artifici?

-Quan escric, no em preocupa gaire l’impacte que produiré en els altres. No m’importa fer servir diferents recursos sempre que estiguen al servei d’una mateixa estratègia: avançar cap a un coneixement més aprofundit i coherent del misteri de viure. En aquest sentit, tan aviat podré utilitzar un sonet com una composició de versos lliures; dependrà de quin d’aquests mitjans em semble més efectiu o més abellidor en cada moment.

-Apel·lar tan enlluernadorament a la sensibilitat del lector no li pot entre­bancar la comunicació als nivells més fondos de la teua poesia? O respon a una estratègia de distanciament?

-Jo pretenc que el que escric em resulte estimulant, abans que res, a mi. Acabe donant un poema meu per bo si interpre­te que m’ajuda a evolucionar i a créixer. De manera que vaig fent el meu camí. Escric, sobretot, per a mi, i els altres són convidats al procés.

-Fins a quin punt consideres que la poesia és refugi o analgèsic contra un món hostil?

-Crec que la poesia pot ser això, però que també ha de ser més que això. Pot servir per aturar-se, meditar i prendre alé; però una vegada recuperades les forces, és bo que el bagatge adquirit per mitjà de la investigació poètica ens esperone una altra vegada a actuar en el món. No crec que la poesia siga només un refugi; ha de ser també, i sobretot, una actitud davant la vida, incitadora de noves possibilitats d’acció.

-La queixa, el crit, la mateixa aspror present als teus poemes semblen apuntar a una preocupació ètica sobre el món…

-Hi ha un tema recurrent en la meua po­esia: la reflexió sobre la precarietat dels éssers humans i del món. I la insatisfacció que genera aquesta percepció dels límits se situa en l’origen dels meus poemes. Anàlogament, la incomoditat davant les injustícies que tenen lloc en el món m’empeny a mirar de plantejar alternati­ves creatives per mitjà de la poesia. El jo líric dels meus poemes és molt inquiet, no està mai content amb el que l’envolta.

-Has guanyat el premi Vicent Andrés Estellés de poesia, enguany t’han donat el de la Crítica dels Escriptors Valencians…

-He tingut sort perquè he pogut publicar llibres gràcies als premis. Em sent molt agraït i vull pensar que són estímuls per continuar endavant, més que punts d’arri­bada.

-Com veus la salut de la poesia al País Valencià?

-Ara mateix hi ha moltes veus, molta creació i vitalitat al País Valencià. Però, paradoxalment, cada vegada es fa més di­fícil trobar els llibres per mitjans conven­cionals. El País Valencià és una anomalia.

-Quins mals l’assetgen?

-Està cada vegada més desmantellat culturalment per falta de voluntat dels polítics que ens governen. Des d’organis­mes oficials, caldria assumir un compro­mís molt més fort per la potenciació de la nostra llengua i de la nostra cultura, i deixar de banda excuses ideològiques i tergiversacions identitàries que no condu­eixen enlloc.

-Per què els nostres joves estan tan distanciats de la poesia?

-Sovint s’ensenya a les escoles la poesia com una matèria complicada que cal en­tendre i desxifrar, a partir d’una visió molt acadèmica. Convindria no enfocar-la així: la poesia hauria de ser sempre un plaer, una incitació a la reflexió creativa. Amb un canvi de pedagogia, tal vegada això se solucionaria.

-Llegirem més poemes de Rubén Luzón?

-Jo confie que sí. Des de la publicació d’Ai, el meu darrer llibre, no he deixat d’estar actiu poèticament. Perquè no falten motius per a la insatisfacció.

Teresa Ciges i Antoni Ferrer. Membres del Consell de Redacció

Entrevista publicada al nº 385, corresponent a setembre de 2013