La revista degana en valencià

Saber dir que no

24/11/2020

Els valencians haurem agrair com cal l’elecció de les històries i dels escenaris cinematogràfics de les darreres pel·lícules d’Icíar Bollaín. Ja en 2016 ens sorprengué amb El olivo, rodada a les terres del Maestrat. Hi havia en aquella narració una estreta vinculació amb l’espai (Canet lo Roig, la Jana, Traiguera, Sant Mateu…), amb els personatges ben identificats de la nostra cultura (el iaio, els veïns), la llum mediterrània i, sobretot, la defensa patrimonial de les oliveres mil·lenàries del nord del País Valencià (més de 3.000 arbres). La realització evitava caure en simplificacions i comercialitats. Ara, Icíar Bollaín, acaba d’estrenar el seu nové llargmetratge, La boda de Rosa, rodada en gran part a la Plana, a Benicàssim, on es fàcil reconéixer l’Hotel Voramar, el Palasiet, els carrers, el seu passeig marítim amb les vil·les o la platja de la Torre de Sant Vicent. Però, a més dels escenaris naturals, en la cinta de Bollaín escoltem en molts diàlegs la llengua pròpia dels habitants de la Plana, a través d’una acurada fonètica i una clara normalitat lingüística. Fa més de seixanta anys, Berlanga ja havia ambientat en 1954 la pel·lícula Novio a la vista a Benicàssim, transmutant el nom a Lindamar,

Rosa, l’actriu central del film, interpretada per Candela Peña, domina la primera seqüència. Participa en una cursa atlètica, de la qual se n’ix per a llançar-se alliberada al mar, composició que ens recorda la cursa d’Antoine Doinel en el final de Los cuatrocientos golpes (1959) de Truffaut. Un símbol de l’estat anímic que Rosa experimenta als 45 anys. Sent la necessitat de fugir d’una situació que l’angoixa, que l’atrapa fins al moll dels ossos i li urgeix escapolir-se del món en què viu per tal de canviar de vida. No li agrada el rol que representa. Ha estat sempre una dona submisa, pendent de tots, sempre atenta a la disposició dels familiars, del pare, dels germans i de la filla. Una dona que mai no ha sabut dir que no als altres. Li cal respirar, trobar-se a si mateixa, estimar-se, seguir el seu propi camí. És per això que trenca amb el seu entorn, amb la professió de modista, amb la casa de València on viu, per tornar a les seues arrels de Benicàssim i retrobar-hi el taller familiar de modista on sa mare la va criar. Un procés de deslliurament dels nusos que impedeixen dirigir la vida pròpia, de recerca de la felicitat que hom no troba, d’acomplir els nostres somnis

En La boda de Rosa, Icíar Bollaín ha tornat a comptar amb Alicia Luna, la guionista de Te doy mis ojos (2003); amb Candela Peña, amb la qual havia treballat en l’esmentada Te doy mis ojos i Hola, ¿estás sola? (1995) i amb l’actriu valenciana Paula Usero que havia participat en El olivo (2016). Candela Peña està magnífica, amb un domini incommensurable de l’ofici, i fa versemblant el compromís de reafirmar-se com a persona, de reivindicar-se.

Hem de subratllar la participació en la producció, entre d’altres, de les entitats valencianes À Punt Mèdia i de l’Institut Valencià de Cultura en aquesta recomanable cinta que mostra una mirada molt digna sobre el rol de la dona en la societat actual, de «celebració de la vida» en paraules d’Icíar Bollaín, que cada vegada es troba més còmoda en terres valencianes: «És una pel·lícula molt mediterrània, molt d’ací, com El olivo, amb paisatges fliplants i amb una llum que em meravella».

Inscriu-te al nostre butlletí

Top