La revista degana en valencià

S’acaben els mestres als instituts

El món de l’educació al País Valencià -i a totes les comunitats autònomes- té tantes mancances, el dia a dia va tan carregat de problemes, de noves experiències, de noves exigències, de nous protocols, de tantes i tantes coses, que parlar del fet que els mestres s’acaben als instituts no és cap tema sindical, ni d’anàlisi, ni de reflexió: no és prioritari i no hi figura a les agendes. És més, pot ser que es veja com l’eliminació d’una «incidència» puntual que va passar fa ja…, al curs 2004-2005.
Situem-nos una miqueta. Als centres d’Educació General Bàsica, l’alumnat estava fins que acabava vuité d’EGB, als 13-14 anys. I quan el denominat primer cicle d’ESO: primer i segon, que correspon a les edats de 12-14, passen als instituts, s’ofereix als mestres de les escoles que pogueren passar, si volien demanar-ho, als instituts per a poder atendre l’alumnat més jove.
A aquell moment, els professionals que van optar per deixar les escoles i passar als instituts, eren persones amb anys d’experiència i, per tant, tampoc no eren joves o molt joves. I aquesta possibilitat va permetre que molts mestres d’escola pogueren atendre els alumnes de l’institut a primer i segon de l’ESO.

MESTRES I LLICENCIATS, ALS INSTITUTS.
La convivència a un mateix claustre de dos nivells o categories professionals: mestres i llicenciats, sembla que es va viure amb bastant normalitat. És possible que a alguns instituts algun llicenciat pogués mirar per damunt del muscle els mestres d’escola però eren una excepció. I encara com.
Quan el professorat dels instituts (llicenciats) van veure aparéixer a les classes, als corredors, a l’institut aquelles personetes d’11 i 12 anys, realment, no sabien com havien d’atendre aquells nous clients que venien a omplir les classes. Hi havia professors que mai no havien tractat amb alumnes menors de 15 anys. I a aquestes edats, 3 o 4 anys, és mitja vida. Hi havia professionals als instituts que no havien «baixat» mai de les classes de batxiller i aquella nova colla d’estudiants, els feia por i de vegades fàstic, entre altres coses perquè no sabien com tractar-los. De fet, tots els docents amb més anys a un centre, amb més antiguitat, fugien de primer i segon d’ESO i aquests nivells quedaven per als mestres nouvinguts i alguns interins que «passaven» pel centre.
És per això que totes les tutories dels primers i segons d’ESO sempre estaven «guardades» per als mestres de les escoles. Era, també, una forma de fer menys traumàtic el pas d’un centre de primària a un de secundària perquè, en el fons, les diferències eren grans: a primària, hi ha menys professorat per a impartir totes les matèries; la presència de la família és més directa; el tracte mestre/alumnat té un altre caire; les diferències d’edat no semblen tan gran; hi havia mares i pares que patien en pensar que el seu fill o filla d’onze anys anava a estar al pati amb els «majorots» de batxiller, amb barba i tot. Pel que jo he escoltat i analitzat, va ser una decisió encertada que ajudà al nou i jove alumnat dels instituts.
La presència dels mestres als centres de secundària va provocar també que es pogueren analitzar, contrastar, visualitzar, analitzar, dues formes d’entendre l’ensenyament i l’educació.
En molts casos els llicenciats estaven més acostumats a seguir les programacions i explicar tot el currículum sense deixar-se ni una coma. Oferien més llibertat a l’hora de fer el treball, del comportament dintre de les aules, amb menys control diari de les tasques a fer a casa…. Estaven acostumats a tractar amb persones/alumnat més major i aquells -quasi infants- de primer i segon d’ESO, simplement els marejaven perquè mai no havien treballat amb ells.
Els mestres, als instituts, aporten la visió més humana, més propera, més comprensiva amb les famílies i les situacions que hi havien viscut i treballat als centres de primària. Feien front als problemes amb una altra mirada més adaptada a l’edat del seu alumnat. Tal vegada sabien menys matemàtiques, posem per cas, però tenien una pràctica i una pedagogia molt més contrastada. Perquè eixe és un dels altres problemes que s’han pogut trobar als instituts: hi ha professorat amb un nivell de competència en la seua assignatura molt elevat però sempre ha estat molt escassa la seua formació pedagògica entre altres coses perquè mai no els havien ensenyat ni format.
És per això que va tindre èxit, a parer meu, la combinació mestre/llicenciat; llicenciat/mestre. Havien viscut dues realitats molt diferents, havien tingut unes experiències educatives diametralment oposades: cap llicenciat havia hagut d’entrar a una classe de primer d’EGB (sis anys). I aquestes visions i experiències diferents van coincidir a un mateix centre, a un mateix claustre, amb un alumnat que passava de curs i havia estat atés per uns i per altres. Es van retroalimentar i va ser molt positiu per al conjunt.

I ARA, QUÈ?
El problema fonamental és que els mestres que van arribar als instituts s’han fet grans i molts d’ells ja s’han jubilat o estan en portes, la qual cosa provoca que en uns pocs anys, els «mestres» desapareixeran, s’extingiran dels instituts actuals i ja sols hi haurà llicenciats, molt preparats amb les seues assignatures però sense una base pedagògica que els permeta atendre la diversitat i les edats de l’alumnat.
Després d’expressar tot açò vull demanar als sindicats i a les autoritats educatives, que s’ho pensen bé, que mediten si no seria molt, però que molt, convenient que s’arbitrara un nou mecanisme perquè «mestres» dels centres de primària, mestres amb uns determinats anys d’experiència, pogueren passar als instituts per a atendre el primer cicle de secundària. Sé que el més fàcil és dir: ara que ja s’acaben, com anem a obrir una altra vegada la porta?
Personalment crec que paga la pena, com a mínim, pensar-ho i avaluar-ho. L’educació s’ho mereix.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top